16.03.2023 - 21:40
Si els preguntéssim pels primers records de Manel, molts lectors podrien compartir el nostre. Aquell videoclip de “Dona estrangera”, dirigit per Sergi Pérez, en què se’ns presentava aquella cançó primigènia per mitjà d’una teràpia de grup o sessió d’autoajuda quan la salut mental encara no era la moda actual entre la nova generació Z, i amb una estètica d’oficina tronada, en la línia de The Office, amb actors avui ja prou coneguts, com Itziar Castro, i els quatre músics –Guillem Gisbert, Roger Padilla, Martí Maymó i Arnau Vallvé– ja tenia totes les claus dels catorze anys de trajectòria següents. L’humor, les complicitats cinematogràfiques, la ironia sobre la masculinitat i unes lletres plenes de referents en què es barrejaven la història del segle XX i la quotidianitat: la platja escenari de la Segona Guerra Mundial i els tancs russos entrant a Berlín, els dervixos otomans i el tramvia groc de Lisboa i les fires ex-soviètiques on es venien licors de vuitanta graus de prunes fermentades.
No adormir-se en els himnes dels anys daurats
Els millors professors europeus va sonar manta vegada als nostres cotxes, als nostres reproductors de música, i va anar aparellat a fenòmens extramusicals, com els millors anys del Barça de Guardiola. La suposada semblança de Gispert amb Gerard Piqué o les corrandes suplicant la continuïtat de Pep Guardiola, present a la sala, al concert del Palau de la Música, donen fe d’una conversió d’aquell primer disc en himnes d’un temps pels quals ja podem sentir nostàlgia. I no tan sols blau-grana.
Però Manel no es va adormir a la palla d’aquell èxit confortable i van tornar amb un nou disc, 10 milles per veure una bona armadura, un nou so i un nou videoclip del seu primer single, “Aniversari”, dirigit per Roger Padilla i Àlex Pastor, de regust cinematogràfic deliciosament antiquat. És protagonitzat per un detectiu clàssic amb pipa, bombí i lupa, interpretat per l’actor Sergi López, que investiga l’estranya i sobtada mort d’una jove el dia del seu aniversari davant un heterogeni grup de convidats i servei a l’estil de les millors pàgines d’Agatha Christie, on no faltava un militar amb cadira de rodes i una femme fatal amb un ull tapat. Un dels temes més recordats d’aquest segon treball, “Benvolgut” –la cançó sobre el trencament de parella més sublim de la música en català, potser “No t’enyoro” dels Pets que ells mateixos van versionar–, va tenir videoclip propi, amb una baralla a mastegots entre els quatre músics, que acabava esdevenint un duel amb floret.
Alhora, s’hi traslluïa un nou marc de referències, tant històrico-literàrio-cinematogràfiques –del títol shakespearià manllevat a Kenneth Branagh al desembarcament de Normandia a l’estil de Salvar el soldat Ryan de “La cançó de soldadet”– com generacionals –”La bola de cristall” o la referència a Hautacam, on el ciclista navarrès Miguel Indurain va perdre qualsevol opció de guanyar la seva sisena Volta a França, l’any 1996, que perviuria en el títol del seu tercer treball, titulat amb aquell Atletes baixin de l’escenari, que el desaparegut Constantino Romero va pronunciar durant la clausura dels Jocs Olímpics de Barcelona 92.
Estètica i homenatges als setanta
Aquest nou treball venia marcat pel ritme de “Teresa Rampell”, amb videoclip de Sergi Pérez altra vegada, i una estètica pop dels anys setanta, que sintonitza amb el bar on esmorza Gispert, amb l’edifici on treballa Vallvé amb granota blava, amb els espais emmoquetats on es reuneix Maymó i l’habitació on es vesteix Padilla, abans de ser presos per una estranya força que els fa ballar. Una estètica dels setanta i un so més de sintetitzador que perviurà en l’homenatge al cinema quinqui en el vídeo de “Quin dia feia, amics…”, subjectivament una de les seves millors cançons i un dels seus millors audiovisuals, en aquest cas dirigit per Víctor Carrey. Un univers de delinqüents adolescents que excel·leixen en l’art de l’estrebada i de fer el pont als Seat 127, bitllets de mil pessetes verds gastats en fires d’atraccions i persecucions després d’atracar la Banca Jover de Montbau –un altre dels escenaris, juntament amb Can Franquesa de Santa Coloma de Gramenet–, amb Gispert en el paper de guàrdia civil de trànsit i Vallvé interpretant un policia de paisà. Un món allunyat del quartet de bona gent, gent normal, alumnes aplicats del Costa i Llobera, d’un eixamplisme tan natural i arrelat, que quan el diable torna a la terra apareix a la serra de Collserola.
Per al “Sabotatge”, single del quart treball, Jo competeixo, confiat novament a Pérez, els Manel van elegir un treball molt menys narratiu, fet d’un trencadís d’escenes sobre el desig –el sexe homosexual casual, les pràctiques sadomasoquistes, però també la curiositat d’adolescent d’uns infants dels anys quaranta que espien la senyora de carns rotundes…– amb la religió –la pregària i el mateix Jesús en el viacrucis–, la pulsió de mort –la decadència d’Amy Winehouse, la Maria Antonieta de la nit Varennes o el suïcidi de Silvia Plath… – i de supervivència –el perdut al desert, el nàufrag…– tots agermanats pel gest de posar-se de genolls. Per a “La serotonina”, la seva cançó més llatina, van decantar-se per un treball dirigit per Mikael Stornfelt, on es van deixar temptar per l’exotisme i les tradicions xamàniques de les comunitats ameríndies.
Trobarem a faltar els seus vídeos
“Una hermosa plana/tinguí per bressol,/com la vigatana/no en veu altra el sol./Jo fui la formiga/de son pla i garriga,/del mas oreneta,/del camp rossinyol”, diu el poema “La formiga” de Jacint Verdaguer, inclòs a la cançó “Formigues” de Per la bona gent, el darrer disc de Manel, i que té el seu propi vídeo, a cura de Marc Urtasun. El més diferent de tots els que ha encarregat la banda. El respecte amb un punt irònic pel passat i, especialment reverencial cap als antecessors, que ja es veia en el cameo de Jaume Sisa al videoclip de “Aniversari”, es va repetir amb el paper protagonista de la veu rotunda de Maria del Mar Bonet a la cançó que dona títol al disc. Enregistrat a la residència Betula Alba, d’Almacelles, i amb forma d’espot d’un complex de vacances, reunions empresarials, estades de benestar i casaments, dirigit per Lluís Sellarès, els Manel enfilaven una darrera etapa, que tingué en “L’amant malalta” –el single sense disc però amb vídeo dirigit per Carrey– una de les darreres incursions en l’audiovisual de la banda que acaba de confirmar una “aturada definitiva”. També rodaren els videoclips de “Tipus suite”, a Felanitx, imbuïts del folklore popular illenc i dirigit per Antonina Obrador, i “La jungla”, dirigit de nou per Sellarès, i fet de material gravat per la pròpia banda, que completen l’EP que pren el nom del primer senzill.
En el cas de “L’amant malalta” –confiant de nou en Víctor Carrey–, ho feien amb una inquietant road-movie d’escenaris despersonalitzats, propis dels suburbis americans i de la ciència-ficció, amb escenes que semblaven evocar la pandèmia que acabàvem de viure i un final amb els quatre membres de la banda, Gispert, Maymó, Vallvé i Padilla, fora dels cotxes i mirant-se un forat negre. No podem dir que, amb aquella darrera escena abans de la fosa en negre, aquella banda de rock no ens haguessin avisat del final en què els videoclips han tingut un pes clau per a comprendre els seus universos de referències i estils, i que han esdevingut autèntiques petites obres cinematogràfiques. Això també ho trobarem a faltar. Com a l’Adela.
Aquesta setmana també se n’ha parlat
Els esforços per internacionalitzar la literatura catalana amb les traduccions donen el seu fruit, i per primera vegada una novel·la escrita originalment en la nostra llengua arriba a ser nominada al Booker Prize, guardó que premia la millor obra de ficció internacional traduïda a l’anglès. A la llista llarga de nominats s’hi ha fet un lloc Boulder, d’Eva Baltasar, publicat per Club Editor. El 18 d’abril es farà pública la llista dels nominats i el 23 de maig se sabrà el guanyador en un acte a l’Sky Garden de Londres.
