14.01.2016 - 12:03
En Marcos i la Lupe, són ocupes, però amb “C”. A causa de la crisi econòmica i la bombolla immobiliària, el sorgiment de moviments com la PAH ha desestigmatitzat les reivindicacions tradicionals del moviment okupa. Si bé abans aquest moviment era protagonitzat per uns pocs “antisistema”, ara hi trobem famílies com les d’en Marcos i la Lupe, d’una trentena i amb una filla menor, que tot i que mai s’ho haurien imaginat, ara han trobat en l’ocupació l’últim recurs abans de veure’s abocats a viure al carrer.
“Quan hi ha crisi sempre s’intensifica la lluita per l’habitatge, perquè és un dels drets primordials” afirma Irene Escorihuela, advocada especialitzada en drets humans. A l’Estat espanyol el problema habitacional és clar: “gent sense casa i cases sense gent”, una problemàtica que segons Escorihuela és conseqüència d’unes polítiques residencials iniciades en el Franquisme. L’advocada explica que durant la dictadura es van fomentar unes mesures de pacificació social mitjançant les quals s’animava a les classes baixes a adquirir un immoble: “es va seguir l’estratègia de convertir els proletaris en propietaris per tornar-los més conservadors i amainar la conflictivitat social”.
Aquestes línies d’actuació van mantenir-se un cop instaurada la democràcia i van desembocar en una bombolla immobiliària, on, segons Escorihuela, “per part de l’administració no hi hagut mecanismes ni d’ajuts socials, ni de creació de pisos públics de lloguer, ni una voluntat de fomentar una forma més sana d’adquirir l’habitatge”.
El conflicte s’intensifica quan ‘les cases sense gent’ són propietat de bancs intervinguts o fins i tot públics com el famós banc dolent, la SAREB. Davant d’això, la PAH s’ha mostrat molt ferma, defensant que unes propietats sufragades amb diner públic han d’estar al servei de les persones. Així neix la campanya “La Sareb es Nuestra”, que en paraules del seu portaveu Bernat Sorinas, té com a objectiu “visualitzar l’estafa que representa la SAREB i com està actuant amb l’habitatge que té buit”.
Actualment la PAH ha ocupat fins a 18 pisos propietat d’aquest banc, i en aquests sentit, Sorinas, reconeix que la campanya també “és una estratègia contra la SAREB per aconseguir que ens reconeguin com a actors polítics dins la lluita per l’habitatge i s’asseguin a negociar un lloguer social pels pisos que tenim ocupats”.
Passant el cursor sobre la imatge podeu conèixer el procés legal d’una ocupació.
En Marcos i la Lupe són una de les set famílies que actualment viuen al bloc “La Bordeta”, del barri de Sants de Barcelona i ocupat per l’Obra Social de la PAH. La campanya va néixer el 2011 a Terrassa quan es decideix passar d’aturar els desnonament amb data oberta a reallotjar les famílies en pisos de l’entitat financera que els estava fent fora. Des d’aleshores l’objectiu de l’Obra Social no s’ha reduït a donar resposta als desnonaments sinó que “s’està utilitzant com a eina per garantir l’accés a l’habitatge”.
La PAH potencia tant ocupacions individuals com col·lectives i ja suma un total de 3000 persones reallotjades i 40 blocs ocupats a nivell espanyol. Els criteris per determinar qui pot beneficiar-se’n no són aleatoris, la gent que hi entra ha de ser militant de la PAH i haver gastat totes les vies possible d’accés a l’habitatge: “demanem un informe d’exclusió social que, segellat pels Ajuntaments, deixa clar que aquella família no pot accedir a l’habitatge de cap manera”.
Ciutat Meridiana, nucli paradigmàtic
Les ocupacions han anat augmentant a un ritme vertiginós. Es calcula que a Catalunya s’ocupen deu immobles al dia, la majoria dels quals a la província de Barcelona i en barris desfavorits com el Besòs, Trinitat Vella o Ciutat Meridiana. Precisament en aquest últim, la problemàtica està tan estesa que l’Associació de Veïns de Ciutat Meridiana s’ha vist obligada a actuar com a assessora per a veïns com en Francisco que amb 50 anys, ha optat per ocupar com a últim recurs abans d’anar al carrer: “Al pis som tres i no tenim ingressos, estem vivint de la Creu Roja”.
Com en Francisco, la majoria dels ocupes són persones que després de quedar-se sense feina han esgotat totes les prestacions socials i totes les vies per accedir a habitatge públic. Moltes d’elles tenen pocs o cap ingressos, als quals molt sovint s’acumulen deutes derivats d’antics desnonaments per la qual cosa es veuen obligats a treballar de manera irregular ja que qualsevol ingrés al compte seria embargat.
En Francisco, la Carmen i en Marcos expliquen quins són els motius personals que els han dut a ocupar.
Les seves expectatives de futur són incertes, però tots esperen arribar a un acord per regularitzar la seva situació.
A Ciutat Meridiana, la problemàtica habitacional s’ha estès de tal manera que fins i tot hi ha gent que n’intenta treure benefici. Lucía Enriquez és veïna del barri i ha estat víctima d’una estafa. Porta quatre mesos sent ocupa sense saber-ho, pagant el lloguer a una parella que ha resultat no ser la propietària de l’immoble on viu.
Col·lisió de drets
“L’ocupació és una manera de garantir uns drets que l’administració no està solucionant”, així s’expressa Escorihuela, que explica que el dret a l’habitatge va més enllà de l’accés a un sostre, exposant que els drets humans són interdependents, i quan se’n vulnera un, de retruc se n’afecten d’altres com poden ser el dret a l’educació, sanitat, la vida privada i familiar o fins i tot el dret a no patir tractes inhumans.
Però parlar de drets i deures en l’ocupació és complicat; sovint la línia entre allò legítim i allò purament legal és molt fina. Per això és tan important que l’Administració hi jugui un paper central, ja que d’una banda ha d’assegurar els drets de la població i de l’altra garantir que es respecti la llei. Un primer pas a l’hora d’avançar cap a la trobada de possibles solucions va ser l’aprovació el passat mes de juliol de la ILP d’habitatge al Parlament de Catalunya.
Sorinas i Escorihuela reivindiquen la importància d’aplicar la iniciativa perquè no sigui únicament “una rentada de cara de l’administració”, però igual que l’advocada especialista en dret immobiliari Marta Legarreta, evidencien que només amb la ILP no n’hi ha prou: “és una bocanada d’aire per la bossa social més necessitada però que encara deixa desemparada a gran part dels afectats”.
Camí per recórrer
A l’hora de trobar solucions, sembla que el diagnòstic que fan els actors implicats és similar. Les citades polítiques d’habitatge que han fomentat un consum insostenible ens han abocat a una bombolla immobilària i han evidenciat que l’acció de govern ha estat insuficient en aquest àmbit. Així ho demostra el fet que el parc públic espanyol sigui de només un 1% quan la mitjana europea és d’un 24%. Un increment del parc públic és un pas indispensable per solucionar la problemàtica, no es poden reallotjar els afectats quan no hi ha espais disponibles.
La nova llei també dóna als municipis la capacitat d’usar la ‘cessió immobiliària’, que els permet obligar a les entitats financeres a cedir-los durant 3 anys els immobles buits per reubicar-hi persones desnonades. Tot i això aquest recurs encara no hi ha gaire Ajuntaments que la utilitzin. És davant d’aquesta inacció que la PAH “se sent legitimada per seguir duent a terme la seva tasca” i lluitant perquè l’administració no restringeixi el dret a l’habitatge a les persones sense ingressos o sense papers.
