24.08.2023 - 21:40
|
Actualització: 08.09.2023 - 08:24
The Washington Post · Donald Beaulieu
Un pres suec fugat, disfressat amb una perruca arrissada de dona, ulleres de sol amb tons blaus, un bigoti tenyit de negre i galtes enrogides, va entrar en un banc d’Estocolm poc després d’haver obert el 23 d’agost de 1973, va disparar amb un subfusell al sostre i va cridar, en anglès amb accent nord-americà: “Comença la festa!”
I aleshores tot va començar a ser estrany.
Quan aquest convicte, Jan-Erik Olsson, va entrar al banc aquell dijous, els treballadors que acabarien essent els seus ostatges solament van sentir por. “Pensava que un maníac havia entrat a la meva vida”, va dir després Kristin Enmark, una treballadora bancària que en aquell moment tenia vint-i-tres anys. “Creia que veia una cosa que solament podia passar a Amèrica.”
Però la por dels ostatges no va durar. De fet, durant els sis dies d’enfrontament, que va xocar i captivar el públic suec i va deixar perplexa la policia, es va crear un lligam sorprenent entre el lladre i els quatre ostatges, que va acabar donant lloc a un nou terme psicològic: la síndrome d’Estocolm.
Dia 1: a la caixa forta
Suècia no havia viscut mai res semblant al drama que hi va haver ara fa cinquanta anys a l’Sveriges Kreditbank, a la prestigiosa plaça de Norrmalmstorg.
El crim era poc freqüent al país, conegut per la seva pau, prosperitat i benestar social liberal. Però hi havia criminals. Olsson havia complert una condemna de tres anys per robatori amb força, fins que el van alliberar a principi d’agost d’aquell any per bon comportament.
Olsson, disfressat, va decidir de no emportar-se els diners del banc, i en compte d’això va convertir en ostatges les joves treballadores i va fer demandes a la policia quan van arribar. Volia tres milions de corones sueques –l’equivalent en aquell moment a 800.000 euros– i un cotxe. I també que la policia li portés un còmplice: el seu antic company de presó, Clark Olofsson, un lladre de bancs en sèrie que s’havia aconseguit escapar de la presó de maneres molt creatives i era quasi una celebritat a Suècia.
Olsson va pensar que no podia ser que “el govern es prengués el risc que matés les dones si no aconseguia el que volia”, tal com va escriure David King a Six Days in August: The Story of Stockholm Syndrome. “No a Suècia. I menys quan el primer ministre afrontava unes eleccions ajustades.”
De manera que Olsson es va tancar a la caixa forta del banc amb els seus ostatges, va deixar la porta tan sols una mica oberta, i es va esperar que li satisfessin les demandes. Les mans i els peus d’Enmark eren lligats, igual que els dels seus companys: la caixera Elisabeth Oldgren, de vint-i-un anys, i Birgitta Lundblad, de trenta-un, casada amb fills.
D’entrada, la jugada va sortir bé. Els diners, el cotxe –un Ford Mustang blau– i Olofsson mateix van arribar a Kreditbank al final del dia. Segons King, Olsson es va imaginar que sortiria amb bosses de diners, Olofsson i uns quants ostatges, i després s’escaparia de Suècia en vaixell.
Però tot i que la policia tècnicament va satisfer les seves demandes, no li van donar les claus del Mustang. Olsson i el seu grup eren atrapats.
Nerviós i de mal humor, Olsson va amenaçar de matar gent. Ja havia disparat a un agent de policia a la mà. Però l’arribada d’Olofsson el va calmar.
“Quan vaig arribar, estaven morts de por”, va dir Olofsson el 2019 al pòdcast Criminal. “Cinc minuts després, ja estaven tranquils. Els vaig dir: ‘Ei, aneu amb compte, que ho arreglarem, això.’” Va deslligar les tres dones i, mentre caminava pel banc per fer vigilància, va trobar un altre treballador, Sven Säfstrom, de vint-i-quatre anys, que s’havia amagat en un magatzem. Säfstrom va ser el quart ostatge.
Olofsson, aleshores, va portar un dels telèfons del banc i el va connectar a la caixa forta perquè els ostatges poguessin trucar a les seves famílies. Quan Lundblad no va aconseguir de posar-se en contacte amb el seu marit i els seus fills, va començar a plorar. Olsson, el seu captor, li va tocar la galta i va dir suau: “Torna-ho a intentar, no et rendeixis.”
Dia 2: periodistes i gairebé un tiroteig
Divendres, després de la primera nit a la caixa forta, Oldgren es va sentir claustrofòbica, de manera que Olsson va tallar una corda llarga, l’hi va lligar al voltant del coll i la va deixar caminar pel banc.
Mentrestant, els curiosos van omplir la plaça de Norrmalmstorg i els periodistes van cobrir els esdeveniments, mentre entrevistaven els ostatges i els atracadors per telèfon. El diari suec Aftonbladet ho va qualificar de “pornografia de la violència”.
Cap a les cinc de la tarda, Enmark va parlar amb Olof Palme, el primer ministre suec, i les ràdios i la televisió van emetre fragments de la conversa. Va demanar a Palme que permetés a Olsson de sortir del banc i escapar-se amb els diners, i ella es va oferir a acompanyar-lo com a captiva.
“Confio plenament en Clark i l’atracador. No estic desesperada. No ens han fet res”, va dir Enmark. “Al contrari, han estat molt amables. Però ja saps, Olof, que del que tinc por és que la policia atacarà i ens matarà.”
Palme s’hi va negar, perquè deia que posaria en perill el públic. En aquell moment la policia ja estava desbordada.
De fet, la disfressa d’Olsson havia reeixit: la policia no sabia qui era, i el van confondre amb un altre fugat de la presó que Olofsson coneixia, Kaj Hansson. Fins i tot van portar el germà adolescent de Hansson, Dan, per parlar amb el lladre. Dan va penjar després de parlar amb Olsson i va dir “idiotes” als policies: “Teniu la persona equivocada!”, va cridar.
Dia 3: es va formar un “vincle d’amistat”
Dissabte al matí, després de la segona nit a la sucursal de Kreditbank, la policia va provar una solució arriscada. Un agent va aconseguir d’entrar-hi i va tancar la porta de la caixa forta amb els ostatges dins amb Olsson i Olofsson. Per als qui eren a la caixa forta, la porta oberta havia estat la via de sortida, per on la policia els havia lliurat menjar i beguda per a sobreviure i per on Olsson havia mantingut una petita esperança d’escapar. Ara aquesta esperança havia desaparegut.
El contacte telefònic dins la caixa forta també es va tallar i es va limitar solament a la policia, que temia que l’accés il·limitat als mitjans de comunicació atorgués a Olsson un poder mediàtic. Amb el lladre finalment sota control, la policia també esperava que tothom a dins formés allò que Nils Bejerot, un psiquiatre que van consultar, va descriure com un “vincle d’amistat” que impedís a Olsson de fer mal als ostatges.
Aquella tarda, sense saber quan tornarien a menjar, Olsson va treure tres peres d’un àpat anterior, les va tallar per la meitat i va donar una meitat a cadascú. Tots van notar que agafava el tros més petit.
Dies 4 i 5: no solament un simulacre
Diumenge, unes perforacions van trencar la calma del grup.
Un equip va començar a treballar per fer un forat a la part superior de la caixa forta. Va trigar hores a fer un forat al sostre d’acer i ciment, i els qui eren dins la caixa van deduir què volien fer: tirar gas lacrimogen per forçar el lladre a rendir-se.
En resposta, Olsson va posar els ostatges dempeus sota el forat amb nusos al voltant del coll i les cordes lligades a la part superior d’una fila de caixes de seguretat. Va dir a la policia que si el gas deixava els captius inconscients, els nusos –i, per tant, la policia– els acabarien matant.
“No crec que pensés que ens penjaria”, va dir Enmark el 2016 al pòdcast Memory Motel. Però els ostatges es van preocupar per què els faria el gas. Olsson havia compartit la seva teoria sobre el gas lacrimogen: els va dir que després de quinze minuts d’exposició, tots patirien danys cerebrals permanents.
Per evitar la gàbia improvisada, els treballadors van començar a fer més forats en unes altres parts de la caixa forta. La policia va enviar un paquet amb entrepans pel forat original, el primer àpat real dels ostatges en dies, i així els van donar un petit alleujament després d’haver estat penjats amb els nusos. A mesura que es cansaven, Olsson els va deixar fer torns, i Säfstrom va demanar al lladre si podia estar-se ell dempeus per tots.
Dia 6: síndrome o tàctica de supervivència?
Dimarts, l’equip havia perforat set forats al sostre, i poc després d’haver acabat l’últim, el gas va començar a entrar a la caixa forta. Els ostatges eren de genolls, tossien i s’ofegaven, abans que Olsson els ordenés de tornar a les cordes. Aviat la policia va sentir veus que cridaven: “Ens rendim! Ens rendim!”
Després d’obrir la porta, la policia va ordenar als ostatges que sortissin primer, però s’hi van negar, per por que Olsson i Olofsson fossin morts per la policia si restaven tots sols a la caixa forta. Enmark i Oldgren van abraçar i besar Olsson, Säfstrom li va donar la mà, i Lundblad li va demanar que li escrivís. Aleshores el lladre va caminar amb el seu còmplice fora de la caixa forta del banc i es va lliurar a la policia.
Bejerot, el psiquiatre consultor, va crear el terme “síndrome d’Estocolm” aquell mateix any per descriure el fenomen dels captius que desenvolupen lligams emocionals amb els seus captors. Però Enmark, que va deixar de treballar al banc i es va convertir en psicoterapeuta, va dir el 2016 que la relació dels ostatges amb Olsson era més una tàctica de supervivència que no una síndrome.
“Crec que és una manera de culpar la víctima”, va dir. “Tot allò que vaig fer era per instint de supervivència. Volia sobreviure. I no crec que això sigui tan estrany. Què faries, tu?”
