Ara és l’hora, presoners!

Una cosa és intentar de fer política independentista des d’una presó espanyola. Una altra, des d’una presó catalana. Una cosa és intentar de vèncer l’enemic tancat a casa seva. Una altra, a casa teva.  Una cosa és actuar amb por. Una altra, sense. Aquí, parli amb qui parli de l’entorn dels presoners (parents, advocats, companys de partit), tothom em diu la mateixa cosa: d’ençà del trasllat dels presoners a presons catalanes han millorat l’entorn, la seguretat física, la intimitat i l’estat d’ànim.

Jo sóc, no em fa res dir-ho, dels qui no veia gens clar, per no dir impossible, que Oriol Junqueras pogués dirigir ERC estant a Estremera. No veia que pogués fer política des d’aquell forat. I qui diu Junqueras diu Rull, Turull, Bassa o Forcadell. No per ells, únicament, sinó per Estremera, Soto del Real o Alcalá Meco. A les presons de les Castelles tot eren entrebancs: de la ràdio que podien escoltar als bocamolls dels funcionaris, passant pels lladres que sense gens de vergonya van robar els mòbils dels advocats dins la presó. ‘Flipant’. Pilotar una nau sota, i dic sota, aquestes condicions ho veia de no tocar de peus a terra. De fer volar coloms. De fer-nos perdre el temps.

A Catalunya, en canvi, els visitants amb qui he parlat parlen de millores substancials: de l’accés a psicòlegs, de la possibilitat de telefonar més, de poder escoltar la Mònica Terribas, de taules de reunions i de poder tenir funcionaris no enemics al teu costat. Diguem, per a entendre’ns, que els robatoris de mòbils haurien d’haver passat a millor vida. Adéu, infàmia vomitiva. Diguem, per a entendre’ns, que ara sí que poden fer política i juguem en tot un altre camp. Per depriment, dur i indecent que sigui, és tot un altre camp. Jo, almenys, el veig diferent.

Oimés després de la derrota europea de don Pablo Llarena: no és pas igual plantar-se tots sols contra la tesi Llarena que fer-ho acompanyat de mig Europa. La victòria de l’exili envalenteix els presoners de l’interior. No solament les noves presons són bones notícies.

Així, doncs, jo ara espero, més que mai, rebre immenses dosis de mala bava de les presons. D’acidesa. De lucidesa. De caràcter endurit. De poca broma. De molta pressa. De molta calma. Jo espero, sí, tenir uns presoners més polítics que mai. Més actius que mai. Amb més cruesa que mai. Amb més bonhomia que mai. Ara és l’hora, presoners, i sense pressa. Aquesta hora durarà mesos, fins al dia del judici, el punt del clímax final.

Zero Anys

Fa dies que parlo amb advocats, familiars i amics de presoners i he arribat a una conclusió. O, més aviat, explico què em diuen les fonts d’informació. Pensen en set anys, vuit, de presó. Aquests són els anys que podrien caure a Junqueras, a Forcadell i a la resta de presoners polítics. Alguns ensumen estratègia Altsasu: l’equip rival fa mesos que parla, des de ràdios, televisions i premsa, de rebel·lió, sedició i de vint anys, trenta, de presó. Així, doncs, quan n’anunciïn set o vuit semblarà que són pocs. Aquest és l’objectiu de l’estat espanyol: tancar-los a la presó i que, al damunt, sembli poc. Altsasu.

Hi ha una manera de combatre aquesta estratègia de l’equip rival. Si ells parlen sense parar de vint anys o trenta, doncs nosaltres hem de parlar sense parar de Zero Anys. En majúscula. Bombardar per terra, mar i aire una estratègia publicitària amb un eslògan clar i senzill: Zero Anys. O un de semblant. ‘Festival de Música Zero Anys.’ ‘Col·loquis Zero Anys.’ Anuncis de premsa: ‘Zero Anys’. ‘Cervesa Zero Anys’. Falques de ràdio: ‘Zero Anys’. Entrevistes: ‘Zero Anys’. I així, quan els en caiguin set o vuit, que sembli que són molts. Això són diners, temps i esforç. Això és triar si vols que el teu rival sigui Pablo Llarena, com ha fet l’estratègia de l’exili, o que sigui Pedro Sánchez, com faria ara jo. Això requereix un estat major compartit, una estratègia comuna i un sol objectiu: que el dia que arribi la sentència qualsevol cosa que no sigui Zero Anys ens sembli motiu per a alçar-nos –no solament als independentistes; a la majoria de catalans. I això són diners. Estratègies de publicitat i màrqueting, equips coordinats i un estat major.  Ara és l’hora, presoners: o ens espavilem, o ens encolomaran un Altsasu.