Ara és l’hora

El referèndum del primer d’octubre ha significat un pas endavant indiscutible. Contra tot, i contra tota previsió ‘raonable’, la societat catalana se’n va sortir. Una barreja d’enginy organitzatiu i logístic, innovació social i determinació col·lectiva va permetre l’assoliment d’uns resultats indiscutibles, uns resultats limitats per la repressió desfermada de l’estat espanyol, però suficients per a acreditar la voluntat clarament majoritària de la societat catalana.

El bloc sobiranista s’ha reforçat, tot ampliant-se quantitativament amb la reacció de milers de ciutadans que van poder constatar en viu i en directe el caràcter profundament antidemocràtic de l’estat espanyol.

La càrrega de raó per a complir el programa a què es va comprometre fa dos anys la majoria sobiranista s’ha verificat amb escreix. Queda, però, la part més difícil: encertar en l’últim tram, saber guanyar el darrer torcebraç tot mantenint el caràcter cívic i inclusiu del projecte català.

Caldrà tenir serenitat i generositat, ser encara més ‘gandhians’, abraçar els que no volen acompanyar-nos, somriure als que ens insulten, escoltar i explicar-ho als que no ho entenen.

Aquest últim període ha estat útil també per a mostrar el caràcter de l’estat a què, de moment, pertanyem. Ha tornat a quedar clar, l’estat espanyol no sap –i no vol– guanyar. Sap ‘derrotar’, humiliar, dominar, controlar. Però és incapaç de compartir, d’entendre què vol dir pluralitat i respecte per la diferència. Per això avui és inimaginable que els representants de l’estat espanyol acceptin quelcom tan senzill com seure en una taula per discutir els termes d’un referèndum amb alternatives clares i, per què no, positives per a tots. No gosen guanyar perquè no accepten jugar la partida democràtica que els ho permetria.

Per això serà inevitable, arribat el moment, la intervenció europea que permeti de crear l’escenari de la transició tranquil·la a la independència també en benefici d’Espanya.

Europa haurà d’actuar ben aviat per deturar la deriva autoritària i repressiva que sembla la temptació més probable per a un estat ‘enrabiat’ pel seu fracàs l’1-O i entestat a fer valer a qualsevol preu la seva condició de soci ‘central’ de la Unió Europea.

Altrament, els costs de la transició seran més alts. Per a nosaltres també, és clar, però molt més per a l’estat espanyol. Els costs polítics associats a l’ús de la violència contra la lliure voluntat democràtica d’una societat igualment europea. I els costs econòmics (deute, prima de risc, accés al crèdit…) derivats de la incertesa generada per un període més o menys llarg de provisionalitat.

Ara ens correspon el torn de jugar les nostres cartes. Demà mateix al parlament, però no únicament. Els dies immediatament posteriors seran clau per a orientar el final positiu del nostre projecte.

Els fets demostren que podem fer confiança als nostres representants i governants. I acabem de comprovar que n’és molt, d’important, la continuïtat del fil irrompible que els últims set anys hem anat teixint entre la ciutadania activa i les institucions catalanes. El fenomen democràtic nou i excepcional en termes europeus que l’estat espanyol no vol i no sap entendre. Una mobilització social d’un caràcter progressista inequívoc i pro-europeu que constitueix avui un dels pocs elements de transformació positiva per a la UE, en contraposició clara amb els nous nacionalismes xenòfobs i d’extrema dreta.

L’establishment espanyol, mentrestant, continua encegat en la seva interpretació vella i errònia que cerca l’explicació de la ‘crisi catalana’ en el comportament irresponsable d’uns líders i uns partits que no s’avenen a continuar jugant la clàssica partida del ‘peix al cove’.

És curiós de constatar ara com s’ha fet evident l’aliança defensiva a la desesperada del bloc nascut el 1978 amb l’anomenada ‘transició democràtica’, un bloc amb un component polític (PP, PSOE i ara també Ciutadans) i un component de poder econòmic.

L’acció combinada i coincident del ‘Partit Nacionalista d’Espanya’ (Aznar, Rajoy, Felipe González, Guerra, Díaz, Sánchez, Rivera) i dels grans grups empresarials (bancs, energia, mitjans de comunicació…) ha mostrat aquestes últimes setmanes un total desvergonyiment.

No els ha tremolat el pols en l’ús de l’amenaça, la distorsió dels fets, la capacitat regulatòria i la força bruta a l’hora de defensar una legalitat constitucional derivada de la ‘indisoluble unidad nacional’ imposada el 78 com a peatge del franquisme agònic.

Conscientment o no, això rai, l’estat espanyol facilita l’última decisió catalana. L’estat espanyol ens empeny a marxar, ens expulsa (si convé, a cops). És, doncs, el moment de gestionar la victòria amb intel·ligència col·lectiva . ‘Vísteme despacio que tengo prisa’, que es diu en castellà.

Farem bé, doncs, de procedir com havíem promès, d’enunciar, i anunciar al món, que ha arribat l’hora de la independència. I que volem fer-ho bé, sense fer mal a ningú i amb una voluntat explícita d’integració i cohesió interna.

Amb respecte i amistat per tothom, per la ciutadania espanyola en primer lloc. Per Espanya com a país germà amb què ho tenim tot per compartir des de la cooperació i res a discutir des de l’enfrontament.

Amb el benentès que aquesta decisió catalana no ha de ser pas incompatible amb un escenari d’acompanyament europeu que doni lloc a la mediació internacional que l’estat espanyol sembla incapaç d’admetre avui o, com seria ben lògic, de promoure per si mateix.

Un escenari que podria incloure, en últim terme i a partir del reconeixement formal del subjecte polític Catalunya, el retorn a la darrera oportunitat de l’estat espanyol per mitjà del famós referèndum pactat però arbitrat i controlat des les instàncies internacionals adequades.

Fem-ho, acompanyem el govern i el parlament, no ens deixem dividir ni atemorir. Guanyem sense ‘derrotar’ ningú, regalem a Europa la millor notícia per al seu futur immediat.