06.08.2023 - 21:40
A la biblioteca de casa tinc un parell de lleixes on guarde els quaranta llibres o cinquanta més importants de la meua vida, per tenir-los sempre a mà. Són els més bons que he llegit mai, entenent que “els més bons” –tractant-se de llibres– és una categoria molt subjectiva. Hi ha de Churchill a Lenin, de Ciceró a Joan Fuster, de Fernand Braudel a Josep Fontana, de Bob Woodward a Oriana Fallaci. Entre tots, i en la meua memòria, L’Empire éclaté, d’Hélène Carrère d’Encausse, té un lloc molt especial i potser per això la seua mort aquest dissabte m’ha tornat a fer pensar sobre la manera en què practiquem l’anàlisi dels grans canvis que vivim. Sobre com és de difícil a vegades ser capaços de combinar una mirada a llarga distància, que sol ser cristal·lina, amb la confusió que comporta aguantar aquest dia a dia tan revolucionat.
M’explique. Quan jo començava a treballar de periodista, Hélène Carrère d’Encausse va publicar aquest volum que va canviar la meua vida i la manera d’entendre l’Europa de l’est. Parle de començament dels anys vuitanta, molt abans de la desaparició de l’URSS, l’any 1991. Al llibre, Carrère d’Encausse s’avançava a la majoria de la gent –tot i que uns altres autors ja n’havien parlat– i pronosticava la desintegració i caiguda de la Unió Soviètica. El llibre era construït amb una solidesa extraordinària que deixava poc espai al dubte. Però, i ací comença una part que a mi també m’ha interessat sempre molt, era ple d’errors anecdòtics.
Carrère d’Encausse, concretament, es va equivocar del tot a l’hora d’explicar com passaria allò que sabia que era a punt de passar. La seua tesi era que les repúbliques musulmanes de l’Àsia central farien esclatar l’URSS a causa de la pressió demogràfica, però això no va passar. Tanmateix, la Unió Soviètica va caure, tal com ella havia pronosticat. Va saber veure la qüestió principal, la substancial, la difícil –que els fonaments eren podrits i no aguantarien la més mínima tronada–, però es va equivocar completament en el diagnòstic.
Aquest és un exemple que a mi m’ha fet pensar molt durant tots aquests anys. Al final, els periodistes som solament uns historiadors impacients –per continuar amb la coneguda frase de Jean Lacouture– i, per tant, hi compartim amb ells moltes qüestions de mètode, de tecnologia, de manera d’enfrontar-nos amb la realitat. Raó per la qual sempre m’he servit de personatges com ella, o com Braudel, per pensar com a periodista.
Així, si haguérem de fer cas, per exemple, de la premsa d’ahir, no sé si algú podria entendre res de la situació política actual. La Vanguardia, per exemple, ens explicava un autèntic film de duro sobre Sánchez Llibre i la seua hipotètica influència sobre el president Puigdemont que resultava còmica i hilarant. L’Ara feia tema on tot d’empresaris independentistes demanaven a Puigdemont que pactés amb Sánchez, però amb un detall interessant: cap font identificable excepte l’única que donava la cara, Mònica Roca, que estava en contra de la tesi de l’article. A El País, Jordi Amat feia literatura sobre el president a l’exili, frases buides sense cap més sentit que l’ortogràfic. I a El Español, Jordi Juan, director de La Vanguardia, es deixava retratar, i m’ha sorprès molt, dient: “A La Vanguardia tenim un grau d’influència i intentarem d’aprofitar-lo per fer de mitjancers entre el govern [espanyol] i Puigdemont.” Quina feina, aquesta, més insòlita per a un diari…
Quan parle d’això del “descontrolat soroll immediat” penso en coses com aquestes. Com aquest cos a cos constant en què tot s’hi val, però d’on es poden treure poques conseqüències que tinguen a veure amb què passa realment. Per això, com he fet de manera insistent tots aquests anys en aquest article editorial, però avui encara més, recomanaré que mantinguem de manera ferma la mirada a llarg, que estudiem a fons la llarga durada i que no ens deixem embolicar pel soroll immediat. Perquè, per exemple, això que explicava l’altre dia Pérez Royo en aquesta entrevista és el moment Txornòbil. O el pendent ferroviari que ha creat les condicions que fan possible, ara, que un grapat de polítics catalans siguen inassimilables pel sistema polític espanyol i puguen portar-lo al punt del col·lapse. I si resulta que hi ha centenars de milers de catalans que creuen tant en si mateixos com per no anar a votar quan els diuen que ve el llop, és per allò de la democràcia disruptiva que Wolin explicava tan bé i que encaixa tant en el Primer d’Octubre.
S’acosten temps molt decisius, més que no imaginem, i saber què llegim, saber com ho llegim, saber quines eines tenim per a llegir-ho i entendre on hi ha allò que és substancial i on allò que és anecdòtic és una part fonamental de la recepta per a reeixir. Una recepta que ens fa entendre, per exemple, que això no ha d’anar sobre qui, sinó sobre què. L’oportunitat que té l’independentisme a les mans no s’hauria de malbaratar només perquè alguns ja no siguen capaços de veure l’horitzó.
PS1. En aquest diàleg que encara no ha començat, la reivindicació de l’amnistia sembla una de les possibilitats en què més gent està d’acord. Però no tothom. Per això avui donem la paraula a un grup representatiu de represaliats perquè diguen què en pensen. Trobareu ací les opinions de Dolors Bassa, Esther Canet, Quim Forn, Jordi Matas, Pepa Plana, Albert Royo, Ignasi Sabater, Adrián Sas, Xavier Vendrell i Marcel Vivet.
PS2. VilaWeb estrena un nou joc de llengua: el Mot-li. Aneu ací per entendre la seua mecànica i posar-vos a jugar.
VilaWeb necessita el vostre suport. Si voleu, i podeu, us demanem que us en feu subscriptors, perquè és gràcies a aquells que ja ens ajuden que podem continuar creixent i oferint-vos tots aquests continguts. La nostra feina és ajudar els nostres lectors a pensar i interpretar la realitat que vivim, i això ho fem honradament i sense límits ni fronteres. Com sempre ha fet el millor periodisme a tot el món.
