D’aquí a uns quants anys, encara existirem?

A l’article del mes passat, l’Albert Badosa parlava sobre el terme “indígena” i les seves connotacions. Els catalans també som indígenes? O només som la població autòctona de Catalunya? O un grup ètnic d’aquest territori? Sigui com sigui, la creació de societats basades en una identitat comuna (lingüística, religiosa, nacional, etc.) ha estat una constant en la història de la humanitat. Algunes d’aquestes societats tenen milions d’individus, mentre que d’altres només en tenen unes desenes i es troben en risc de desaparèixer. Una d’aquestes comunitats en risc de desaparició és la comunitat yaruro de la reserva indígena del Caño Mochuelo, situada a la zona de les Planes Orientals de Colòmbia, popularment coneguda com “los Llanos”. Aquesta comunitat és la que m’ha acollit durant dos períodes diferents per poder treballar en la documentació de la seva llengua, de manera que a continuació explicaré el que he vist durant la meva experiència. Concretament, una història d’assimilació cultural que probablement encara s’accelerarà més els pròxims anys, després de l’arribada de la primera televisió a la comunitat.

Els yaruros del Caño Mochuelo són un grup de tradició caçadora-recol·lectora, que es movien de manera itinerant pels Llanos de Colòmbia i Veneçuela fins a principis dels anys vuitanta. El grup estava format per entre 50 i 100 persones, i acostumaven a fer recorreguts circulars al voltant del riu Meta, que duraven diversos mesos. Aquesta és una zona de sabana inundable i boscos de galeria, que durant l’època de pluges (d’abril a novembre) queda pràcticament impracticable. Així doncs, tradicionalment, durant l’època de pluges els yaruros s’instal·laven en assentaments més fixos i utilitzaven canoes per moure’s pels rius, mentre que en l’època de secà podien recórrer una gran quantitat de quilòmetres cada dia. S’alimentaven de la caça (cabres o porcs salvatges, capibares, etc.), de la pesca, i de la recol·lecció de fruites o petits animals (tortugues, armadillos, etc.). De fet, en la seva llengua, hi ha un únic verb per a aquestes tres activitats: xaita, que vol dir tant ‘caçar’ com ‘pescar’ i ‘recol·lectar’. Les canoes i els estris que necessitaven per caçar (arcs, fletxes, etc.) els fabricaven a partir de la fusta dels morichales, boscos on abunda la palma de moriche (un tipus de palmera), mentre que els chinchorros (un tipus d’hamaca) i les cistelles amb què transportaven les seves pertinences les feien a partir de la fulla de moriche.

Probablement, aquest sistema de vida és el que havien seguit des de fa milers d’anys. Ara bé, des de finals del segle XIX, els pobles indígenes dels Llanos van començar a ser atacats de manera sistemàtica per la població no indígena de la zona, majoritàriament per propietaris d’explotacions ramaderes de grans quantitats de terreny. La majoria de pobles indígenes de la zona eren caçadors-recol·lectors com els yaruros, així que en cas de necessitat també podien matar animals d’aquestes explotacions. Les protestes d’aquests grans propietaris van fer que l’estat els proporcionés armes i els deixés resoldre el problema a la seva manera. Evidentment, això va provocar una onada de massacres indígenes de la qual no es va començar a parlar en la plana política fins a la dècada dels setanta, després de la massacre de la Rubiera (1967). En aquella ocasió, un grup de divuit indígenes va ser convidat a fer un àpat a la finca de la Rubiera (al límit entre Colòmbia i Veneçuela). Quan els van tenir al voltant de la taula, els amfitrions van tancar la porta i van treure les armes (escopetes i ganivets) amb què els van anar assassinant. Dels divuit que van entrar, setze van morir (incloent-hi nens de diverses edats) i dos van aconseguir escapar-se, que són els que han explicat la història. En aquest cas, els assassins es van haver d’enfrontar a la justícia, davant la qual van declarar que ells no tenien consciència d’haver fet res mal fet, perquè matar indígenes era una cosa normal que sempre havien vist fer als seus pares i avis (podeu ampliar informació aquí).

Així doncs, arran d’aquesta violència, coneguda popularment com les guajibiadas perquè anava dirigida sobretot a indígenes d’ètnia guahibo (l’ètnia majoritària de la zona), els yaruros van intentar buscar protecció a la reserva del Caño Mochuelo, que des de feia uns anys ja acollia altres grups indígenes que havien estat desplaçats de les seves terres (sikuani, sàliba, wàmone, etc.). Els yaruros hi van arribar el 1982, formant part d’un grup de seixanta-dues persones, el mateix any que van arribar-hi tres pobles indígenes més (amorua, waupijiwi i tsiripu). El 1987, la reserva va passar a tenir l’estatus de resguardo, cosa que va fer que els pocs no indígenes que encara hi habitaven haguessin de sortir-ne, tot acceptant ajudes de l’estat.

És probable que aquestes mesures hagin evitat la matança i fins i tot l’extinció d’alguns d’aquests pobles. Ara bé, el que han provocat, per altra banda, és una matança i una extinció més lentes, més subtils. Sense armes, però igualment letals. En primer lloc, per una qüestió alimentària. La gran majoria dels deu pobles indígenes que actualment habiten el resguardo del Caño Mochuelo són de tradició caçadora-recol·lectora. Això vol dir que se serveixen dels recursos naturals que tenen al voltant i que, quan s’esgoten, es desplacen a un altre territori per continuar obtenint-ne. Això fa quaranta anys que no ho poden fer, de manera que ara cada vegada han d’anar més lluny per caçar. Com que a vegades aquests territoris ja es troben fora dels límits del resguardo, això pot crear problemes amb els ramaders que exploten la zona (sense tenir en compte la dificultat d’haver de desplaçar-se a tants quilòmetres de casa). Per aquest motiu, fa temps que es reclama l’ampliació del territori del Caño Mochuelo. Les perspectives, però, no són esperançadores, perquè fa uns anys es va trobar petroli en les zones del voltant del resguardo, cosa que va provocar l’entrada al joc de les companyies petrolieres.

El segon motiu que va provocant l’extinció d’aquests pobles és l’aculturació a la qual s’han sotmès des de llavors. En aquests darrers quaranta anys, han experimentat canvis molt més grans dels que havien experimentat desenes de generacions anteriors juntes. Un dels primers va ser la bilingüització, ja que van passar de ser monolingües en la seva llengua a saber parlar també en castellà. Un altre canvi va afectar la manera de vestir-se. Després, de mica en mica, van començar a entrar els diners. Els homes van començar a treballar com a jornalers per a ramaders no indígenes de prop del resguardo o per a indígenes que començaven a tenir un nivell adquisitiu una mica més alt. Per exemple, per a aquells que treballaven com a professors de l’escola de la seva comunitat, cosa que els permetia de tenir un sou a finals de mes. Això va començar a crear desigualtats dins de les comunitats, ja que sovint els mestres eren (i són) els pocs que podien permetre’s comprar aliments com arròs, pasta o llegums per a completar una dieta cada vegada més deficitària, o altres béns com ara bicicletes, motocicletes o complements de vestir. L’última fase ha arribat amb l’energia solar, que combinant un sistema de panells i bateries ha portat l’electricitat a les cases més benestants. L’electricitat s’utilitza sobretot per tenir llum al vespre (entre les sis i les deu de la nit) i, durant les hores de més calor, per connectar una nevera i conservar millor alguns productes. Però, a més, l’arribada de l’electricitat també ha permès l’entrada de la cultura occidental a través de la televisió. En la comunitat yaruro només n’hi ha una, però ja és suficient perquè cada nit la meitat del poble s’hi concentri per veure una telenovel·la, un concurs de música o les notícies. Aquesta última fase (la de l’arribada de l’electricitat i de la televisió) és molt recent, ja que ha començat durant els últims cinc anys i, en termes d’aculturació, segurament tindrà un impacte més gran del que va tenir l’escola en el seu moment.

Així doncs, la violència contra els indígenes de bona part del segle XX, la pèrdua del territori de finals del segle XX, i el procés d’aculturació que se n’ha derivat són tres conseqüències nefastes del contacte que el poble yaruro ha tingut amb la societat majoritària. De fet, aquestes conseqüències amenacen greument la pervivència d’aquest poble (i de la majoria de pobles del Caño Mochuelo), tant en l’àmbit lingüístic com cultural. En poques generacions, podria passar de ser un grup de caçadors-recol·lectors amb poc contacte amb la societat majoritària a convertir-se en un grup que hagi adquirit completament la llengua i la manera de viure d’aquesta societat.

David Ginebra Domingo és membre del Grup de Lingüistes per la Diversitat (GLiDi).