26.05.2022 - 21:40
Està molt bé tenir ganes de fer les coses ben fetes, i esforçar-s’hi; però, pel que fa a la llengua, encara és millor deixar de veure-la com un objectiu difícil (per no dir impossible) al qual cal acostar-se tant com es pugui (sense poder-hi arribar mai) i passar a viure-la com una expressió de la pròpia identitat. Una expressió complexa, ben cert; molt més complexa, per exemple, que la vestimenta: perquè la quantitat de tria que fas quan et vesteixes no és ni una part infinitesimal de la que fas quan parles. Però precisament això és una de les riqueses de la parla: les mil possibilitats que ens dóna. Menys suor i més goig, seria l’eslògan.
Triar, aquesta és una idea bàsica. I responsabilitat per fer-ho. Prendre decisions és molt millor que obeir o seguir un dictat; més cansat, sí, però més satisfactori. Perquè tu pots decidir que no vols fer servir, per exemple, turra o joder, i això, automàticament, t’obre un camp de possibilitats molt més gros que al qui decideix que sí, que seguirà el dictat de la majoria; en comptes d’amagar la teva inseguretat rere les expressions de moda, fent veure que estàs a l’última quan en realitat et limites a seguir el sender fressat per on discorren els altres, pots continuar fent servir (o recuperar) les que vas rebre a casa, o les que has trobat llegint certes novel·les, o les que t’han descobert altres persones que fan anar un idiolecte que t’atrau, que t’estimula, que et sembla més ric i més expressiu.
De vegades hi ha notícies que només hi són per a tu. Senyals del destí, que ja sabeu que es comunica a la seva manera. Com ara aquesta. De fet és una història recurrent. Cada tant, un col·lectiu es queixa per una entrada del diccionari que considera que el discrimina o el maltracta i aixeca una espurna de polseguera. Recordo el cas de gitano, fa temps, a conseqüència d’unes declaracions del president Pujol; o el de marieta i invertit, tan xocant que fins i tot en vam parlar fa cinc o sis anys (primer paràgraf). Per què dic que això dels llaurons que protesten que el diccionari de l’AVL els tracta de pagerols és un senyal? Doncs perquè jo també tinc una reclamació amb relació a un terme força important per a mi; mira si és important que és el meu nom. Per què els que ens diem Pau hem de suportar la ignomínia de ser considerats uns taujans excessivament crèduls? (ep, i les Paules també, no us penseu pas que us n’escapeu). Jo també podria agafar uns quants Paus (i seria ben fàcil, n’hi ha a cabassos) i empaitar els de la Filològica perquè suprimissin l’entrada que m’afecta tan directament, amb aquest ploramiquisme que s’estila ara; i darrere meu podrien venir els miquels, per exemple, i els bonifacis, i tants altres… Però això, a més d’estèril, seria babau, perquè rebaixaria els recursos verbals de què disposo. M’estimo més l’estratègia d’apropiació i revalorització que ha aplicat el moviment gai, que d’això, per desgràcia, en saben un niu. Marica, per exemple. Un insult històric que, a partir del moment que els mateixos insultats el van començar a fer anar per definir-se, ha perdut (part de) la seva càrrega ofensiva.
S’entén, oi? Es tracta de canviar el xip i passar de dominats a dominadors. De prendre’s la llengua amb temor a veure-la com una font de joia i, si em colles, de diversió i tot. I això no vol dir renunciar a les necessitats expressives ni a les exigències de formalitat de cada registre. Un idioma és un instrument necessari per a la socialització, però això no implica que ens hagi de fer patir. Un automòbil també és una eina (gairebé) imprescindible per fer segons què, però no per força a canvi de patiment. Si t’agrada conduir, un desplaçament en cotxe pot ser un gaudi en ell mateix: no tot són embussos de trànsit, contaminació i viatges de feina. De fet, l’avantatge que té el codi lingüístic sobre el cotxe (o qualsevol altre exemple que hi poséssim) és que pot ser font de plaer sempre, en tota circumstància, perquè no hi ha guàrdies urbans amb blocs de multes a la mà. Hi ha gent disposada a blasmar-te, fins a renyar-te i tot, això sí; però precisament una de les coses que s’aprenen a mesura que t’empoderes lingüísticament és a fer que el mestretitisme et rellisqui.
L’única condició imprescindible per convertir el codi lingüístic en font de plaer és conèixer-lo. Com més a fons millor. Com més recursos coneixes més en tindràs a disposició, i més combinacions podràs fer, i més personalitzaràs el teu repertori.
El saber proporciona seguretat. La mínima confiança necessària per entendre que, si no gastes, per exemple, gilipolles, sí o sí o mermat, no ets pas un marginal sinó al contrari, un parlant amb personalitat lingüística, amb més capacitat que els qui sí que fan anar producte d’importació barat com aquest. Amb capacitat per afinar al màxim la teva expressivitat i extreure del repertori immens de la llengua cada mot, cada locució i cada variant que s’adapta al moment i la situació. Una confiança que, amb el temps, anirà creixent i et permetrà engaltar sense por material de qualitat (pallús, carallot, carnús), per més que vagi contra el corrent de mediocritat imperant. Satisfacció garantida.
Parlar davant d’un micròfon, i encara més sense guió, sovint improvisant, és difícil. La tensió i l’autoexigència poden ser molt castradores. Qualsevol que s’hi hagi trobat ho sap. I més en aquest país, amb el complex de no-parlo-prou-bé que arrosseguem tots. Per això és lògic que hi hagi dubtes, i de vegades pífies. I per això encara és més lloable que hi hagi voluntat de millora. Ja ens ho va dir Gianni Rodari: l’error és creatiu. Però, més que amb l’esmena concreta, amb la rectificació aïllada, allò que assegura un bon nivell d’expressivitat, i per tant d’exactitud, és la pròpia personalitat lingüística; la consciència que allò que mostres al món reflecteix al més exactament possible la manera com vols ser. I això és una feina de cada dia, que es fa observant-te a tu mateix, observant els altres i nodrint-te de bones fonts (tant orals com escrites). I dictant tu mateix la teva pròpia moda.
