Ahir a la vesprada Bloomberg va anunciar que per primera vegada en la història un home tenia un patrimoni personal de més 400.000 milions de dòlars: Elon Musk. Segons la coneguda agència de notícies econòmiques, la fortuna personal de Musk –ahir, i tenint en compte les valoracions de la borsa– era de 439.200 milions de dòlars.

D’acord amb aquesta dada, la fortuna personal d’aquest individu supera el PIB de 70 dels 195 estats membres de l’ONU. Malàisia una mica per sota i Egipte i Colòmbia una miqueta per damunt, per a situar-nos. I per damunt del PIB d’11 dels 27 estats membres de la Unió Europea: Romania, Portugal, Grècia, Hongria, Eslovàquia, Bulgària, Croàcia, Eslovènia, Letònia, Estònia i Lituània.

Òbviament, el títol de qui és o ha estat l’home més ric de la història de la humanitat és discutible. No hi ha una manera fàcil de comparar la fortuna de Musk amb la de Mansa Musa I de Mali, el rei de l’imperi malià al segle XIV que, fins ahir, els historiadors havien considerat l’home més ric de tots els temps. Fins i tot es podria dir que John D. Rockefeller hi empataria, perquè la fortuna de 900 milions de dòlars que tenia en el moment de la seua mort, el 1937, equivaldria a la que té avui Musk, segons les estimacions dels economistes. Tanmateix, res d’això no rebaixa la consideració de fabulosa que, indiscutiblement, té la fortuna d’Elon Musk.

I la pregunta que em faig és què significa en el món d’avui que una persona sola puga ser tan immensament rica. Que puga acumular una riquesa tan i tan desproporcionada.

Diversos economistes i pensadors han avisat de l’anormalitat que implica una concentració tan gran del poder econòmic. Piketty no és sant de la meua devoció, però compartesc amb ell la preocupació perquè les desigualtats extremes en l’acumulació de riquesa puguen desvirtuar la democràcia i l’estabilitat social. Rutger Bregman, a Utopia for Realists, qualifica de paradoxal que un sol individu tinga una fortuna personal superior al PIB de molts països i qüestiona d’una manera molt eficaç l’ètica i la sostenibilitat d’un sistema que tolera aquestes desigualtats. Stiglitz mateix ha arribat a dir en alguna entrevista que fortunes com la de Musk no solament són moralment problemàtiques, sinó també econòmicament ineficients i un entrebanc per al progrés general.

Però la realitat és que aquestes assenyades consideracions són, més aviat i per desgràcia, simples reflexions filosòfiques, opinions benvolents. Perquè ningú no sembla tenir la fórmula per a aturar el creixement explosiu, els darrers anys, d’aquest model de capitalisme contemporani –al·lèrgic a les regulacions efectives i al control polític i social i que afavoreix la concentració de riquesa a costa del benestar col·lectiu. Fins i tot sembla que es vaja consolidant una nova casta d’hiperrics –perquè dir-ne “ric”, d’aquesta gent, fa curt i no fa justícia a allò que són– capaços de les excentricitats més colossals, com ens explicava en aquest article Xavier Montanyà.

Fa pocs dies el G20 va estudiar la proposta d’aplicar un impost global als tres mil multimilionaris més grans del món. El Brasil, en concret, suggeria un impost mínim del 2% sobre les seues fortunes, amb l’argument que això generaria 250.000 milions de dòlars anuals. Cal tenir en compte que, segons un estudi que hi van presentar Oxfam, l’Institute for Policy Studies i més organitzacions, aquests tres mil multimilionaris –que estatísticament, quant a la representació sobre el total d’habitants del planeta no són res– acaparen tots sols el 13% de la riquesa planetària. La proposta no va tirar endavant malgrat ser molt sensata.

El problema, tal com ho veig jo, és greu, un dels més greus que tenim. És evident que aquesta desigualtat extrema ja erosiona la confiança en les institucions democràtiques de la gent corrent. I quan un nombre tan reduït de persones posseeixen tanta riquesa, mentre la gran majoria de la població ha de lluitar per sobreviure, sembla inevitable que apareguen tensions socials tan fortes com les que ja veiem clarament a Europa. Paradoxalment, el sistema, evidentment descontrolat, es va convertint a molta velocitat en un perill per al sistema mateix. I això prefigura explosions incontrolables –per dir-ho d’alguna manera, i crec que s’entén.

PS1. Un terrabastall d’acusacions de corrupció assetja Pedro Sánchez, president del govern espanyol, i persones que li són molt afins. No tots els casos tenen la mateixa magnitud. El PP, Vox i bona part de la premsa madrilenya repeteixen noms, delictes i casos com un mecanisme de pressió, tot sovint barrejant-hi naps i cols. Sánchez, que mira d’espolsar-se la sospita, ha batejat aquesta maniobra com “la maquinària del fang”. Però no tot és fang, ni de bon tros. Per això, per a aclarir les idees, hem preparat aquesta “Guia per a entendre la presumpta corrupció que esquitxa Sánchez i el PSOE”.

PS2. L’Institut d’Estudis Catalans nomenarà demà divendres Josep Ruaix “col·laborador distingit” de la Secció Filològica. Amb més de dos milions de llibres venuts, que han acompanyat moltíssims catalans en la tasca de conèixer i perfeccionar la llengua, Ruaix és protagonista d’un dels grans èxits editorials del país. Assumpció Maresma i Jordi Badia li han fet aquesta entrevista: “La normativa hauria d’afavorir la llengua genuïna que encara ens ha arribat”.

PS3. Vicenç Comí és el patró del vaixell més gran d’Arenys de Mar, d’una família marinera del 1600 ençà. Andreu Barnils hi ha parlat en aquesta entrevista en què ens explica les dificultats que passa el sector, especialment arran de les decisions adoptades a Brussel·les.

PS4. Poc cas, el pòdcast de VilaWeb centrat en la literatura infantil i juvenil, us ofereix avui un capítol especial dedicat als llibres per a regalar per Nadal. I per a totes les edats. El podeu escoltar ací.