Aquestes senyores velles de quaranta-cinc anys

De mica en mica, el boom de les plataformes empeny la indústria a empescar-se papers principals per a actrius de més de quaranta anys. No són ni originals: només fan fer a bones intèrprets el que hem vist representar tota la vida a senyors de la mateixa edat. La sèrie Mare of Easttown (HBO) n’és un cas, i no cal que l’haguem vista per a parlar del que alguns ja deveu saber: que l’actriu protagonista, Kate Winslet, de quaranta-cinc anys, va demanar a l’equip gràfic que li “recuperessin” les arrugues que li havien esborrat als cartells promocionals. Això, pel que fa al cap. Si anem al cos, la dona també va haver de frenar les intencions del director de reduir-li la panxa en una escena de despullamenta amb Guy Pearce, un actor de cinquanta-quatre anys que figura un escriptor i, com a tal, s’ajusta als cànons que el cinema nord-americà identifica amb l’intel·lectualitat bohèmia: un maduret que tal dia fou un jove en forma, la cabellera bicolor que li bruteja, l’ombra d’una barba ressacosa, grisenca, i un somriure que hem d’interpretar com a irresistible i que li replega tots els solcs naturals de la cara.

Ja hi tornarem, a Winslet i companyia, perquè tot això que volia tractar en aquesta peça ho tenia servidora al pap de feia temps i començava d’una altra manera. Partia d’una altra de les icones del cine dels noranta, Nicole Kidman, amb qui vaig ensopegar en un parell de sèries recents i que em va fer rumiar des de l’altre extrem. Casualment, Kidman té la mateixa edat que el Pearce de rostre llaurat i viscut que a Mare of Easttown ens havia de semblar tan interessant, i tanmateix, pel que fa a la fesomia, presenta la tibantor de cera característica del tractament amb toxina botulínica, el famós bòtox, que t’imita la pell dels vint anys a força de paralitzar-te la musculatura i impedir que se’t manifestin les arrugues de l’edat. Doncs a la sèrie The Undoing (HBO), la cara de nina de Kidman, llisa com la porcellana, encara contrasta més al costat de la del marit coprotagonista, un relaxadíssim Hugh Grant de seixanta anys. Una altra vegada, el clàssic de la ficció filmada –i del món del poder– on marits de totes les edats s’acompanyen de mullers de quinze i vint anys menys.

Parlem-ne tant com vulguem, però cap de naltros no podem fer-nos el càrrec, ni remotament, de la magnitud de la pressió sobre el físic de les actrius perquè fins les més espaterrants –podríem enllaçar noms fins demà– siguin capaces de sacrificar el seu instrument principal de feina, que és l’expressivitat facial, a canvi de desafiar el pas del temps en un fotograma congelat. I dic congelat perquè és el moviment, que delata l’artifici: l’anatomia interna que es debat contra una cotilla de carn, els ulls vius i atrapats darrere d’una màscara que ara tiba i ara es despenja; els ulls intocats, on l’ànima s’escapa a raig, potser per compensar, i que ens fa identificar-hi la gran professional que coneixíem d’abans. Kidman ha admès en alguna entrevista que es va excedir amb la toxina dels pebrots i que de mica en mica va recuperant la mobilitat de la cara. Se li pot retreure res? De cap manera: l’actriu ha estat víctima del que avui se’n diu “violència estètica” –tot i que servidora, que no sóc partidària de dir violència a tot (perquè si tot és violència, res no ho és), prefereixo dir-ne pressió estètica mentre encara ens entenguem.

Repassem les dues cares de la mateixa moneda: a la sèrie de Winslet, tenim un equip que pretén continuar imposant la cultura del Photoshop a una actriu, i a la de Kidman, hi ha un altre equip al qual l’actriu ja els ve photoshopada de casa. Ens equivocarem si entenem la situació com la d’una treballadora valenta en contraposició a una altra que claudica: passa sovint quan la víctima és una dona, que tendim a mirar cap on no toca, a assenyalar a qui no toca. En aquest cas, a qui hem d’assenyalar i exigir és a la indústria i deixar en pau les professionals. Les actrius estan tipes de denunciar que, a partir dels quaranta, si volen continuar les seues carreres en paral·lel a les dels seus companys, obtenir papers protagonistes, rellevants, els “obliguen a no complir anys”: la frase la manllevo de Sílvia Marsó en una entrevista de fa poc, perquè no cal anar tan lluny; a les pantalles, la discriminació per edat i per físic no té fronteres, i és estructural.

S’ha de dir que cada dia que passa surten més artistes que denuncien els bisturís digitals sobre els seus cossos, i quan ho fan sempre són notícia, per la llei periodística de l’home que mossega el gos; però de les que es planten davant de la tirania d’haver de ser jóvens tota la vida, m’hi jugo un Òscar d’aquests de plàstic que de moltes no ho sabrem, que simplement les anirem deixant de veure, i de les que es mantenen en pantalla malgrat els anys, podem dir que són unes supervivents. Als que els agrada això de treure ferro a la pressió estètica que esclafa les dones de naixement, i a les actrius encara més, segur que els han vingut tot de noms d’actors que també s’han deformat les cares sense necessitat. Doncs ves per on, per a ells també tenim bones notícies: perquè totes aquestes dones que volen conquerir el mateix privilegi, que és el de poder fer-se grans, si volen, com la natura els ho tingui previst –amb cabells blancs o sense, amb cossos grassos o xuclats–, també estan obrint pas als seus companys.

Per acabar, m’agradaria poder dir que alguna cosa està canviant, però ho he de deixar en incògnita. Perquè, mentre les estrelles de més de quaranta anys s’apoderen i reclamen el dret d’envellir en pau, a tot arreu del món pugen centenars de milers d’estrelletes de les petites pantalles amb més seguidors que qualsevol de les rebels de les velles pantalles grans. Xiquetes que a dotze anys ja se serveixen de filtres de bellesa, i que als divuit es volen operar no pas per assemblar-se a l’actriu o la cantant tal, sinó a elles mateixes passades per aquests filtres embellidors. En fi, si de cas deixarem el futur per a un altre dia, que no sabem pas per on anirà, i gaudim una mica d’aquest present en què la Winslet ens ha obert una escletxeta perquè les senyores de quaranta-cinc i més puguem respirar.