12.01.2021 - 21:50
Tan fàcil que és parlar en la llengua de l’imperi i ens encabotem a parlar en català, sense vergonya, és la primera obsessió de bon matí, en el primer petó matiner entre llençols, perquè, i no us pretenc escandalitzar, també estimem en català.
Som mal educats! No ens dóna la gana de canviar de llengua, com li va passar a la regidora de Joventut, Igualtat i Normalització Lingüística de l’Ajuntament d’Eivissa, Claudia Cotaina, que encara ningú s’explica com es va atrevir a adreçar-se en català a un policia nacional a Eivissa, raó per la qual la va advertir amb contundència, com correspon a un agent de l’ordre, de l’ordre establert: si no parlava en castellà, no seria atesa la pròxima vegada. Massa paciència que va tenir el senyor policia amb la mania de la Claudia.
Pitjor va ser el cas de Zahia Guidoum en un hospital de València: acabava de perdre l’embaràs i la metgessa, amb tota l’educació del món, li va demanar: “Disculpe, me puede hablar en castellano?” La Zahia només havia de posar el seu cervell en mode traductor automàtic, com el del Google, oblidar que tenia uns drets, no sentir dolor, no patir, i repetir a aquesta dona tot l’horror pel qual passava en la llengua de l’imperi. Com podem pensar que la senyora doctora, després d’haver estudiat tants anys la difícil carrera de medicina, segurament obligant-la a aprendre llengües tan útils com ara el grec i el llatí, i tan universals com ara l’anglès, havia de perdre el seu valuós temps per aprendre la llengua en què parlen els seus pacients? A quin sant! Ja ho deia la senyora Bravo, consellera de Justícia de la Generalitat Valenciana: “Entre una bona atenció sanitària i exigir el títol de valencià, cal garantir la salut del ciutadà.” No li preguntarem què entén ella per una bona atenció sanitària. Suposo que vol dir que ni la justícia, ni la policia, ni la sanitat estan per la nostra mania. Ens diu, si fa no fa, que entre ensurt o mort, haver triat mort.
I el pitjor, i més intolerable, és l’adoctrinament dels xiquets i les xiquetes, a qui des de ben menuts parlem en català, així que naixen. Aquesta mania ens porta fins i tot a voler escolaritzar-los en català! Pobrets! Ja ens va avisar la senyora Verónica Forqué: “Conec molta gent jove catalana que no sap parlar espanyol. No el saben parlar perquè no els l’han ensenyat.” Tant és així que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya s’ha vist obligat a posar fi a la immersió lingüística i obligar a un mínim del 25% de classes en castellà, perquè considera que l’espanyol és residual a l’aula. No ens ha dit res del pati. Aquest 25% de classes en castellà també és obligatori per a les Illes i el País Valencià? Potser la senyora Forqué m’ho pot aclarir. Per cert, algú em sap dir qui és aquesta senyora?
Amb tot això no és gens estrany que el Tribunal Suprem hagi ratificat la prohibició d’utilitzar el català exclusivament en les comunicacions de la Generalitat Valenciana amb les administracions de Catalunya i les Illes. Ens donen el braç i ens agafem la màniga, confonent llibertat amb llibertinatge.
Ja ho deia la meva mare: “Les manies no les curen els metges!” I sembla que aquesta mania nostra de parlar en català, no la curen les hòsties, les vexacions, les multes ni les injustícies. Serà una mania que durarà anys.
