Aquest xiuxiueig pertorbador en català dels Manel a la sèrie ‘Yo, adicto’

He de dir que les discussions més serioses entre amics les he tingudes pel cinema català. És un tema que sempre em posa en mode alerta. Segurament perquè crec que la meva generació va cometre un error fonamental en acceptar la separació entre cinema i llengua. Com si fos un tema menor, prescindible. Com si la llengua que es parla als films no fos significativa. Com si les sèries i el cinema que triomfen al món de les cultures minoritàries no fossin filmats en les seves llengües originals. Vaja, una d’aquelles trampes intel·lectuals al solitari que ens traiem de la màniga per no batallar més. Per sort, això no ha passat en la literatura, tot i que la batalla perquè claudiquem no para mai, com un corc que va fent malbé els fonaments perquè tot tentinegi. Com si la literatura no vingués marcada per la llengua en la qual s’escriu.

Amb aquesta remor de fons íntima, em fa mandra l’audiovisual en espanyol, una mandra com endèmica. Això no vol dir que no el miri quan cal o s’ho val. I així, seguint bons consells, he mirat la sèrie Yo, adicto. Magistral, recomanable, sense manies, amb l’actuació fabulosa d’Oriol Pla.

M’hi vaig posar com qui va a veure Vicky Cristina Barcelona. La idea d’un film estranger filmat a Barcelona. En aquest cas, amb actors importants catalans. Però no va ser possible. De cop hi ha una baralla perquè un personatge parla en català i el protagonista s’emprenya i desencadena una de les crisis greus del personatge.

Aquí se’m va començar a regirar l’estómac. La tolerància o la intolerància viscuda a través del català no podia ser cert que només fos un escenari. Com si els espectadors catalans fóssim de pedra.

Després d’una gran crisi, el protagonista arriba a la calma, que és representada a través d’un ball preciós d’Oriol Pla amb la música de fons del “Benvolgut” dels Manel. Tot i ser minuts d’una bellesa extraordinària en què el català sembla que vol simbolitzar aquest canvi del protagonista, a mi em va provocar malestar. Aquell inici xiuxiuejant d’una de les meves cançons preferides en aquell context em tocava en el més profund, d’una manera tan intensa que em va distreure de l’argument fins a portar-me al meu infern, al nostre infern: el de la llengua tractada com si fos una almoina. Com un maltractament.

Una cançó, una frase, una salutació… No sé si se suposa que hauríem d’estar agraïts per aquesta presència anecdòtica del català, per això que alguns deuen haver considerat un detall. A mi ben bé em van esguerrar la nit i la sèrie. Ja no vaig poder deixar de sentir-me com una alienígena fora del món sempre. Perquè no us penseu pas que el personatge es manté ferm amb el català, sinó que al final cedeix, com fan els catalans que van al cel espanyol i renuncien a la llengua per fer-se entendre, per ser comprensius. Al final, els que es porten bé són premiats amb la màgia de la comunicació. Fatal. Tant de bo a ningú se li hagués acudit aquesta deriva de l’argument cap a la tolerància de la misèria. Encara que així hagués passat.

Com que som en temps de desigs, demanaré el meu. Espero que en el futur tot aquest desgavell de separar la llengua de l’audiovisual es capgiri. Per sort hem tingut casos d’èxit espectaculars de cine català, sense esquizofrènia, com Alcarràs. I pels que vulguin simplificar, això no és qüestió de llibertat i que cadascú faci el que vulgui, que sempre fa tan bonic. És qüestió d’una llengua esclafada per una altra, dia a dia, minut a minut, paraula a paraula. Del fet que la cultura audiovisual serà o ja és la predominant i cal canviar-ho. No ens hi podem conformar. El cinema català és el que parla català.