Aquest poble ha de guanyar

Un apunt sobre “la pluralitat del país”: Una vegada acabada la manifestació i mentre estàvem recollint les pancartes que havíem penjat al matí, dues senyores grans, ben vestides i de parla castellana ens han comentat la feinada que estàvem fent. I han afegit: “Que bé que ha anat el dia! ”

Partint del pensament expressat en l’editorial, una mirada a un aspecte important del futur immediat: Què en podem esperar d’Europa en relació al conflicte Catalunya-Espanya? Sabem que en l’àmbit internacional els estats són molt gelosos de l’estabilitat. I el nostre conflicte és un cas important i clar d’inestabilitat. Sembla cert que els que manen a Europa van encarregar a Rajoy que dugués a terme accions per a eliminar o suavitzar la dita inestabilitat. Avui, onze mesos més tard, la inestabilitat no tan sols no ha disminuit sinó que s’ha incrementat. Les preguntes que venen són: els poders europeus s’ho miraran passivament o bé actuaran d’alguna manera? Si decideixen actuar, insistiran en mesures que s’ha vist que no són efectives? Fins i tot contraproduents?

De moment no hem perdut però hem perdut molt el temps.

Personalment penso que qui ens ha fet perdre el temps són els polítics catalans que han anat allargant i posant fites i mantenint ells el control. Els vuit anys que portem allargant la guerra ens han costat al voltant d’uns 128.000 milions d’euros, és a dir uns 18.000€ a cada català només pel que fa a l’espoli fiscal.

Ja n’hi ha prou. Que facin el favor de posar en marxa el Consell de la República i que facin el favor de posar en mans del poble les armes organitzatives i polítiques per tal que nosaltres mateixos puguem controlar el territori del nostre país. Comencem per controlar el territori econòmic, mediàtic, social i cibernètic i tot seguit el territori físic caurà com fruita madura.

Per cert, l’IBEX està en mínims dels últims 2 anys.

Avui he tingut l’honor de participar en la mani amb gent de Foreign Friends of Catalonia: un grup de (més o menys) 300 persones de tot el món que van agafar l’avio per demostrar el seu disgust amb l’España totalitari i per la llibertat del poble Català. Com ens va dir avui el president Quim Torre, som gent, junts amb els Catalans que viuen a l’estanger, que són els ambaixadors de Catalunya. Ara ens toca a fer dues coses: internacionalitzar el proces i buscar el moment polític de desobediencia massiu amb el suport dels instituts Catalans. Personalment crec que l’uníc moment sera el condemne dels presos polítics. Això sera el moment per a parar el país, una vaga general o bloquejar tots els camins cap a España.

Però avui només em sento molt i molt orgullos d’un poble, d’una nació, que va tornar a enseignar, malgrat tot l’opressió de l’ultim any, el seu desitg per la llibertat.

Tossudament alçats en la defensa pacífica, cívica dels nostres drets com a poble. Ahir hi havia, com sempre, gent de totes les edats, i procedències. Al davant, tenim un estat que fent un repàs de les notícies del dia queda així: un poble en contra, una ministra corrupta, una universitat corrupta, un rei que cerca comissions en els contractes de l’estat, sis mil treballadors de Navantia que viuen i tenen raó de ser d’aquestes comissions en els contractes de l’estat, i una Espanya que no té res per a nosaltres ( això que ens passa és l’evidència d’un problema només nostre, com declarava al Senado el presidente Sánchez ).
No sé si el poble català no pot perdre, però si sé que l’estat espanyol no pot guanyar. La nostra independència està directament lligada al declivi de l’estat espanyol.

Vaig acabar el dia, un cop a casa i havent fet un repàs de la premsa, amb regust de derrota: un titular de l’ARA amb en Quim Torra dient que ell no podia alliberar els presos; el titular de Vilaweb amb la felicitació dels Mossos pel civisme de la Diada (està molt bé, però si aquest ha de ser el primer balanç de la jornada millor plegar); la premsa estrangera tractant-nos com sempre de súbdits estranyament enfadats i rebels…

Xifro totes les meves esperances en la intolerància i intemperància espanyoles. És trist haver de confiar només en l’enemic per desvetllar les consciències i activar els ressorts de la revolta… I encara està per veure si amb això n’hi haurà prou. Ja endevino que els nostres polítics, cada dia més botiflers, faran mans i mànigues per evitar noves eleccions, que cada dia que passa estan més justificades. Un bon correctiu amb un enfonsament -Deu fes que catastròfic- d’ERC, una davallada considerable de PDECat i una pujada estratosfèrica de la CUP seria la manera de tornar a posar les coses a lloc, el tren a les vies. Un somni, ho sé: inclús havent-hi eleccions són molts, massa els que tornarien a caure en parany, els que deixarien endur pels cants de sirena. Potser som un poble mesell i incaut sense solució.

Ah, i em deixo, és clar, les putrefactes declaracions des de la presó d’en Junqueras, que faria molt bé de fer abstinència verbal: amb amics així no calen enemics… Ja fa bé, ja de no voler, eleccions: seria el seu enterrament polític.

Què esperem d’Espanya, què esperem d’en Sánchez? Què esperem? Per què esperem? Algú m’ho pot dir? Ho tinc clar: o insurecció, ja, o eleccions que ens diguin què vol la majoria. Ara mateix no està gens clar que la majoria independentista vulgui seguir contemporitzant, fent temps tot fent contorsions al saló de casa seva…

Doncs no sé com ho veu Sr. Partal, però la crua realitat és que, per molt que sortim a fer manifes i performances, som un poble fidel i obedient. No fem ni pessigolles als nostres dirigents, i en aquests moments no hi ha cap estratègia, cap ni una, per fer efectiva la independència. El president Torra és un titella més, que continua amb l’argumentari processista, totalment buit de contingut. Així que si no comencem a construir la República pel nostre compte (i això comença, repeteixo, per esbrinar primer què va passar l’octubre passat i qui en són els responsables) anem ben clars.

Els seus editorials són molt emotius, però penso que el que ens cal ara són uns mitjans que facin pressió i estimulin un caràcter més agressiu en la població; i també que donin resposta a dues preguntes: 1. Què ens falta per fer efectiva la independència? Per exemple, és en el control dels Mossos on rau la clau? Són les finances? 2. Què podem fer per aconseguir-ho?

Després de la meravellosa mostra del que fa una societat quan està segura del que vol, llegir alguns dels comentaris d’avui em deprimeix i em fa pensar que potser una de les raons de què costi tant marxar és aquest vaivé del nostre propi estat d’ànim. Els nostres enemics estan sempre segurs en defensa de la seva brutalitat, no dubten mai ni un moment de la seva unitat en la lluita, i això que els seus desitjos són sempre destructius. Nosaltres, constantment ens sotmetem a aquest oneig que ens fa ser un dia massa crítics i un altre dia massa poc.
Cal que tinguem en compte que el que estem fent és extremament difícil. Som la darrera colònia d’un estat que va ser un dia un imperi (sanguinari, però un imperi), cosa que multiplica per mil les dificultats que van tenir totes les colònies anteriors per a alliberar-se’n. D’una societat acostumada a viure molt bé sense necessitat de guanyar-s’ho, i d’una societat amb un grau de corrupció brutal, no només en les seves capes directives, sinó a tots nivells, d’una societat mafiosa en què si un en forma part, se’l recompensa exageradament i si no, se’l degrada i denigra fins a límits que ens farien por. D’una societat, que tota la seva “evolució” la deu a la seva força, mai a la seva ànsia de progrés, sinó a la seva ànsia de més poder. I és clar, com volem que reaccionin davant la possibilitat que la màquina de fer diners se’n vagi?
Tenim poca paciència com per a dur a terme un procés que se’ns fa llarg i que voldríem que es resolgués ja. Però això és com una partida d’escacs en el que una part té el doble de figures que l’altre, i que a la mínima badada, es pot perdre la partida per sempre. Per això cal fer filigranes, operar amb la delicadesa d’un cirurgià i cercar el camí fent les giragonses que calguin, perquè quan agafem la recta final, puguem accelerar al màxim. De debò, no fotem coça al braser cada vegada que algun polític la caga, cau en un sotrac o té por (que també és lícit tenir-ne alguna vegada). Cal vigilar-ho, perquè si en té sempre, llavors és que no serveix i s’ha de canviar. Siguem més pacients i no perdem la unitat per res del món. Estem guanyant i la unitat d’ahir n’és una mostra indiscutible després del mal que ens han fet.

Veient lo de ahir, la gent no recularà ni un milímetre; veient lo de ahir els nostres polítics independentistes tenen el mandat assegurat; els no independentistes que continuin depenent de qui els manté i els fa moure el fils a cada fira de titelles.

Veient lo de ahir, no es pot entendre com els comuns no tenen vergonya ni sentit comú. Sobre tot vergonya, sentit comú és més costerut.

Senyora Merkel, vagi preparant una Europa a dos velocitat que nosaltres sempre estarem al costat dels que empenyen.

Felicitats a tots, queda poc ja ¡¡

La resposta d’ahïr parla molt clar de la voluntat de la gent, però també de la incapacitat política per plantar cara.

La societat necessita líders que marquin el camí i en aquest moment es troba a faltar més decisió i iniciativa en els polítics més convençuts.
Dels altres que ho fan veure ja no en parlo.

Tinguem tots ben clar, que ni la força de la raó ni la justícia ens portaran la llibertat, com tampoc ho faran els titulars de premsa ni les veus de suport.

Si volem la llibertat, caldrà que Europa noti el perill cert de perjudici econòmic, que es l’únic que entenen i les accions que portin a aquest punt, caldrà fer-les al carrer.

Gràcies Albert Miret. Estic rabiosament fart que alguns (massa) comentaris d’avui hagin de ser contra la classe política, contra que som un poble feble, mesell,…, vinga autoflagel·lar-nos a l’ombra d’unes manifestacions que fan història, any rere any. Reduir-les a simbòliques, a folklòriques, a inútils, és no entendre res. És més, és fer el joc a l’enemic. Puc entendre que la situació és complexa, jo també tinc crítiques per fer, però ara? No sabem assaborir que això és una victòria aclaparadora contra el 155? No entenem que sense els 11-S no seríem on som?

El més d’un milió de manifestants som l’única estructura d’Estat que tenim, i l’11-S és un exercici de greixar la maquinària, de veure la nostra força que ben segur sabrà estar quan la situació ho requereixi. Aquest poble ha de guanyar, diu Vicent, i guanyarà pels mèrits i per la seva força. Estem a totes.

Vicent, desitjo que estiguis bé de l’operació d’hèrnia discal. I que l’estada a l’hospital obligada l’aprofitis per a la reflexió i per deixar el mòbil que es refredi. Salut company i amic.

Gràcies Vicent i altres com el Sr.Albert Miret per les seves reflexions! Gaudir d’aquest moviment verbalitzador em mostra la capacitat que tenim i per tant em dona la seguretat que “UN ALTRE MON ÉS POSSIBLE”. Saber que hi ha un poble que hi veu claretat en els canvis proposats per hom, dona confiança. Ara cal ser harmoniosos i construir des d’aquí. Un poble que es comuniqui, un poble que construeixi, un poble que sigui respectat i sobre tot que sigui el nucli d’on parteixin les polítiques del benestar. CONSTRUIM REPÚBLICA I FORA EL DESPOTISME

Un parell de notetes, potser per equilibrar una mica tant d’optimisme desbordant i tanta èpica històrica i tanta poètica fervorosa.

1 – Ara ja només cal saber quants d’aquest milió de persones tornaran a sortir al carrer quan es tracti -si algun dia es tracta- de fer efectiva la República. Quants aniran a bloquejar ports, aeroports, trens, autovies, autopistes i carreteres. Quant es plantaran davant dels quarters de les forces repressives i s’hi quedaran. Quants ocuparan jutjats, presons i audiències. Quants entraran als Ajuntaments per treure’n la bandera Española. Quants? Quants plantaran cara de veritat a l’hora decisiva i quants, de tot aquet milió es quedaran a casa posant en ordre les selfies tan boniques que es van fer ahir a la performance aquesta tan txupiguai de la Diagonal. Quants?

2 – El que sí que va fer aquest milió de persones, i un altre milió més, és votar en un referèndum d’autodeterminació l’1 d’octubre, i després votar en unes eleccions el 21 de desembre, amb la promesa de restituir el Govern legítim. I totes dues vegades van guanyar per majoria absoluta. Però malgrat els dos milions, les promeses i les majories absolutes, ningú, absolutament ningú dels 72 de l’octubre i dels 70 del desembre els hi ha fet ni el més mínim cas.

Voleu dir que ara faran alguna mena de cas d’aquest milió de color corall?

Orgullosa del meu poble, pel seu tarannà, per la persistència, per la resiliència en les constants humiliacions que hem patit i seguim patint quan l´únic que volem és decidir el nostre futur. Sóm bona gent, i no ens agraden els alderulls ni les batusses, només volem ser lliures. Ara bé, han passat coses, moltes coses. He vist, he llegit, he escoltat, he après molt de molta gent. I ara tinc el convenciment, que només el poble salvarà al poble. No és que cregui que estem governats per mala gent que ens volen enganyar. No ho crec. Però si que crec, que encara no es fan a la idea de que el projecte nacional espanyol no es farà mai el hara kiri, i que hi hagi Rajoy, Pedro Sánchez, Rivera o Iglésias, mai tindrán el poder de pactar un referèndum. Mai. El catalans sóm el seu enemic, el del nacionalisme español que mana a totes les esferes de poder Espanya. Fins que no ens considerem plenament espanyols i renunciem a la nostra identitat nacional, sóm el seu enemic. La última colònia, amb el component que si la perden, aquesta cou més, doncs és dins del territori. Sóm l´últim bastió de l´imperi.

Els nostres polítics eren correctes per governar l´autonomía. L´autonomía s´ha esgotat. Per això no hi ha projecte més enllà dels judicis, no hi ha estratègia. Necessitem nous lideratges, gent que tingui ben clar el que avui ha dit Otegui a Catradio i que molts ja sabem dés de fa temps,i que és el context ón ens movem i que no podem obviar. No és només un problema de l´Estat espanyol, és un problema del projecte europeu. I serán les nacions històriques que avui pertànyen a l´Estat espanyol, Catalunya i el País Vasc, les que forçaran a la recontrucció d´Europa, per canviar l´Europa dels interessos dels estats en l´Europa dels pobles històrics. Qui vulgui entrar en la política catalana, haurà d´apuntar així de lluny. Haurà de tenir aquesta talla. I potser si ens posem aquesta fita, aconseguirem la petita, sortir de l´Estat Español. Però si ens quedem amb la mirada curta, amb la batalla del llaç, i el color de samarreta que portarem l´any que ve, no només perdrem ara, a la llarga ens anihilaran, perquè ens sentirem molt avergonyits de nosaltres mateixos, i les noves generacions sense voler, no els farà res que no els diguin catalans. Hem jugat fort, però hem de ser conscients que hem aixecat la catifa i ha sortit el geni de la lampara, i que no només ens mereixem guanyar, és que hem de guanyar. O guanyar, o morir.

Ahir va acabar el procés. Avui comença la batalla. I nosaltres hem de fer la nostra part, que és empènyer, i ara amb més contundència, a dins per la regeneració dels lideratges, a fóra debilitant la monarquía i apretant amb l´economía per debilitat l´Estat, i a Europa i al món, entrant en el debat de fons, que ahir el ministre Borrell ja va començar quan va reconèixer que Catalunya és una nació. Hi ens hem de plantar a Europa i preguntar-los a tots: “Senyors, Catalunya és una nació. I com a nació té dret a decidir el seu futur. Qui s´atraveix a negar-no”? Vull dir, ser propositiu, en comptes de pidular “reconeixaments”. No hem de pidular tant, hem d´atacar, posar- los a tots, a tots contra les cordes. Fora discursos de missa, fora amors impossibles, fora lliri, fora bonisme que no hem de demostrar res a ningú, nosaltres ja sabem qui sóm perfectament.

Hem d´aconseguir aliances per entrar en el debat de fons al parlament europeu. Tenir aquesta alçada de mires, i aquesta determinació tant nosaltres al carrer, com els polítics al congreso, com el diplocat, el consell de la República, els euro-diputats, i tot aquells “ambaixadors” que vulguin ajudar-nos a l´exterior. Si no apretem fort, si no juguem fort, tots junts, per molt que ho meresquem com bé diu el director, no guanyarem.

Hi ha molta feina, però per més que hi penso, no ho puc veure diferent.

Lamento no haver desat el link d’un article ahir a El Nacional amb declaracions del Consell d’Europa. D’entrada, felicitava el govern espanyol per la seva gestio de la “crisi” catalana. Tot seguit afegia que estan segurs que els judicis dels processats es faran amb tot respecte per la llei espanyola i europea pel que fa als seus drets civils. Despres deixava caure que, si calia reformar la constitucio, sense dubte tambe es faria com cal. I, per acabar, recordava que si els processats catalans no estan d’acord amb les sentencies poden apel.lar al tribunal d’Estrasburg. Sembla que l’article ha passat desapercebut, pero es mereix una reflexio. Va sortir a la Diada, segurament motivat per l’assistencia massiva. I, que jo sapiga, es la primera vegada que el Consell europeu suggereix reformar la constitucio i avisa subtilment que unes sentencies abusives conduiran a Estrasburg. No estem perdent totes les batalles.