Aquest nostre negoci editorial

Fa dues setmanes amb les meves filles ens vam endur un llibre de la biblioteca del barri i quan el vam obrir, a casa, ens vam adonar que la primera part era en català i la segona, a partir de la pàgina 32, en castellà. Després d’unes quantes peripècies que no vénen a tomb, vaig parlar amb l’editorial i pocs dies després la biblioteca del meu barri rebia un exemplar íntegrament en català d’aquell llibre (havia sigut un error d’impremta, un problema en relligar els quadernets de les dues versions del conte). Assumpte resolt. Però quan en vaig informar la bibliotecària i ella va entrar a la fitxa del títol en qüestió per prendre nota de la incidència, ens vam quedar parades en veure que abans que nosaltres set usuaris més s’havien endut aquell mateix exemplar ‘bilingüe’ a casa i cap d’ells no se n’havia queixat.

‘El lector té un paper de primer ordre en el món de l’edició que sovint s’oblida: és qui paga i manté el negoci. Durant massa temps s’ha desdinerat en silenci perquè s’acontentava amb la lectura i no estava en condicions de judicar amb precisió la qualitat material del producte que li venien.’ Això ho deien l’any 1995 Josep M. Pujol i Joan Solà en una obra que tots els que treballem en el món de l’edició en aquest país hauríem de tenir ben a prop sempre que fem feina. Parlo de ‘Ortotipografia. Manual de l’editor, l’autoeditor i el dissenyador gràfic’, que pretenia, entre altres coses, contribuir ‘a elevar el gust del públic pel llibre ben fet, i que l’augment correlatiu de la seva exigència estimulés autors i editors a publicar cada dia millor’.

Fa vint-i-un anys d’això i vull pensar que poc o molt hem millorat, que cada cop hi ha menys títols que arriben a les llibreries fets un nyap des del punt de vista extern. Ho vull pensar, però si me’n vaig a la taula de novetats (als llibres acabats de sortir del forn) i començo a fullejar exemplars, crec que acabaré veient que el que deien els desapareguts Pujol i Solà encara pot tenir vigència, aquest 2016. I que a més, a jutjar per l’anècdota de la biblioteca, els lectors poques vegades se’n queixen, però per què?

Ara que s’acosta Sant Jordi i sortirem tots al carrer a comprar un llibre com qui busca el salvavides en veure venir el naufragi, potser estaria bé recordar que els llibres no els fan només els autors i els editors, que tampoc no n’hi ha prou amb un traductor i un corrector, sinó que també hi ha el dissenyador gràfic, el maquetista, el corrector de proves i l’impressor, i que tots plegats acaben de donar forma a la novel·la que el 23 d’abril al vespre posarem, orgullosos, al capdamunt de la pila de títols que s’alça a la nostra tauleta de nit. Són moltes les persones, les professions, que intervenen en el procés de producció –sí, producció; romàntics de la cosa literària, toqueu el dos– del llibre, i perdoneu la imatge suada però és una cadena on totes les baules són importants, no ens en podem saltar cap.

El text que l’autor va enviar en word a l’editor ha d’arribar a la llibreria amb cara i ulls, ha de passar per un corrector d’original, per un maquetista, per un corrector de proves. També se l’haurà de llegir un dissenyador gràfic, per fer-ne la coberta, si no és que –cosa més habitual– l’editor n’hi fa un resum perquè es faci una idea de què va el llibre. I després vindran les proves de color, la impressió, el relligat…

Un dia, en una classe de secundària d’un institut de Blanes, ens vam entretenir a comptar totes les professions relacionades amb el procés de producció d’un llibre (és a dir, el camí que fa des del cap de l’autor fins que es converteix en l’objecte) i ens en van sortir més d’una vintena. Així que no segueixo, perquè aquí no tinc prou espai per a parlar-vos-en amb el deteniment merescut, però us convido a obrir un llibre, el que vulgueu, el que tingueu més a prop, i llegir-ne els crèdits, aquelles lletres petites plenes de copyrights i anys, perquè hi veureu tota aquesta gent que us deia, en un lloc o altre, la impremta, el dissenyador, el taller de fotocomposició, el maquetista –i poques vegades el corrector, un altre dia en parlarem–, tota aquesta gent que fan que pugueu passar pàgines i llegir còmodament.

‘Tant de bo que els crítics que ressenyen un llibre dediquessin alguna línia, sempre que valgués la pena, a airejar els aspectes positius i negatius de la seva producció gràfica i editorial. Tots hi sortiríem guanyant’, tornen a ser Pujol i Solà, i m’atreviria a dir que en aquests vint anys han sigut ben pocs els que els han fet cas. I és una llàstima, perquè hi ha editorials que hi deixen la pell, en el llibre com a objecte, i n’hi ha d’altres que te l’ericen de tan poca importància que hi donen, a l’aspecte del que ens volen vendre.

En un país ple de filòlegs potencials, no ens hauria de costar pas gaire filar una mica més prim i començar a jutjar els llibres també des d’un punt de vista ‘extern’ (gràfic i editorial), i de la mateixa manera que ens planyem per l’extinció dels pronoms febles o inventariem calcs del castellà, també podríem lamentar-nos quan topem amb apòstrofs que són accents o eles geminades sense el punt volat, o quan ensopeguem amb paraules mal partides a final de línia, o amb cobertes mal impreses, o amb pàgines que es desprenen del llom a la primera de canvi o amb llibres que canvien d’idioma a partir de la pàgina 32, posem per cas.

No tinguem por de queixar-nos quan ens arribi un llibre mal fet a les mans; ho hem de dir, ho hem de fer saber abans que res a l’editorial –o a la llibreria, si més no–, perquè l’hem pagat amb els nostres diners, i perquè en la majoria dels casos ens endurem una agradable sorpresa, com us deia al principi: l’editorial voldrà esmenar l’error o si més no prendre’n nota per no tornar-lo a cometre.

Siguem consumidors responsables de llibres, lectors crítics, que la feina dels que surten petits, petits als crèdits no sigui en va. Deixem de ‘desdinerar-nos en silenci’, com deien Solà i Pujol, que som els que paguem i mantenim aquest nostre negoci editorial.