12.08.2024 - 21:40
Els governs de tot el món –de tot el món democràtic, s’entén– en un moment o en un altre fan combinacions parlamentàries estranyes. Per això, en la majoria de països, hi ha frases fetes que identifiquen aquestes maniobres. Els espanyols, per exemple, ara van tot el dia amb allò de la “coalició Frankenstein”. Els italians parlen de “coalició antinatural”, i a l’Europa central solen parlar, amb molta més propietat, de “coalició de necessitat”. Però als països anglosaxons hi ha un modisme que sempre m’ha fet molta gràcia: ells, del govern de Salvador Illa, dirien que té strange bedfellows (literalment, “estranys companys de llit”).
Perquè la cosa que crida l’atenció del govern del president Illa és la seua esquizofrènia doctrinal. Diuen que aquest és el govern que certifica la fi de l’independentisme –els propagandistes en van plens, aquests dies, fins a un punt que resulta còmic. Però qualsevol observador amb una mica de perspicàcia pot captar de seguida que, per explicar la formació d’un govern tan desbaratat i estrany com aquest, cal l’independentisme. Concretament, la voluntat de combatre’l.
Tot i que, formalment, el govern és del PSOE i prou, la veritat és que aquest és un govern de coalició, el govern d’una coalició que només s’explica pel contrast amb allò que es vol combatre. Bàsicament, per entendre’ns, hi ha tots els qui voldrien veure acabat el procés d’independència, dels Comuns a l’extrema dreta –entre el nucli directe de presidència, hi ha personatges que haurien d’explicar molt bé els seus contactes i tripijocs no tan sols amb grups com Societat Civil Catalana sinó amb grups neo-nazis com Democracia Nacional. No ens hauria d’estranyar, tampoc: fa dues legislatures seguides que ho veiem a l’Ajuntament de Barcelona.
Per això, hi trobem el sector més espanyolista del PSC i a la vegada el més reaccionari. I al seu costat, les escorrialles d’Unió Democràtica, gent que encara no ha paït, tants anys després, que l’independentisme deixés el seu líder suprem Duran i Lleida fora de joc i apartat de la carretera de la història. I gent com Miquel Sàmper. O la tropa d’Esquerra Republicana que ha fet bo el pacte del sottogoverno quedant-se dues conselleries a la butxaqueta per anar fent boca –i també calaix– tot esperant que les turbulències internes els permeten d’entrar en el govern i decantar-se definitivament de manera pública. I els Comuns, que són tan llestos i sabuts que donen suport entusiasta a un govern que té de conseller de Justícia algú que voldria prohibir el matrimoni homosexual i que ja han fet un comunicat –són tan entranyables!– “preocupats” perquè el govern sembla massa de dretes. Massa de dretes? Aquest govern és més de dretes que Àtila –com diuen els italians, adjudicant al cap dels huns un component ideològic que la resta del món desconeixíem.
El problema, siga com siga, ja no és ser de dretes o d’esquerres, sinó ser reaccionari. I, sobretot, intentar de governar, voler governar, només per frenar l’aspiració popular, per sufocar la voluntat democràtica, per frenar el pas de la història. Això i, és clar, la conseqüència lògica de no tenir ni una sola idea positiva, cap pla, cap propòsit sobre què vols fer, del punt de vista pràctic. Serà un desastre de govern, perquè no es pot fer política així sense pagar-ne el preu.
PS1. Algunes de les perles més espanyolistes d’aquest govern us les presentem en aquest reportatge d’Oriol Bäbler: “Els rostres espanyolistes que s’asseuran al consell executiu de Salvador Illa”.
PS2. Josep Casulleras ens explica avui un detall important. A final d’octubre, Marchena ha de deixar el càrrec, i això també obre un nou escenari per al president Puigdemont: “La fi del regnat de Marchena obre un nou escenari a Puigdemont”.
