19.10.2023 - 21:40
|
Actualització: 20.10.2023 - 07:37
El president de la Generalitat, Pere Aragonès, va anar ahir a parlar durant deu minuts al senat espanyol. Ell mateix va reconèixer, tan bon punt començà el discurs, que anava a una sessió trampa, parada per fer anticatalanisme i atacar les opcions d’investidura –més minses cada dia que passa– de Pedro Sánchez.
Del discurs, d’ací a uns quants dies no se’n recordarà res. No va dir res recordable. Però, en canvi, se’n recordarà el gest: el fet d’anar-hi. La decisió de fer-se un president autonòmic més i de participar en la cerimònia posant-se a la fila –una cerimònia en què, tot siga dit, ni el president del País Basc, ni el de les Canàries ni els presidents socialistes no van voler participar.
Vivim en un món en què tot depèn de la imatge. I en què els polítics, tots, cerquen la imatge. El govern Aragonès està en una posició molt difícil i per això té una certa lògica que malden per trobar l’ocasió del lluïment, d’eixir en les televisions i en els diaris, de posar en relleu el valor de tenir la presidència de la Generalitat, encara que siga de la manera que ho fan. O, si ho voleu, de lluir els set vots que té ERC al congrés espanyol i que poden determinar si Sánchez serà president del govern espanyol o no.
I és en aquest context que podem imaginar que la idea d’anar al senat té sobretot aquesta raó, la d’esgarrapar imatge. Embolcallada, això sí, amb paraules nobles, com ara que de Catalunya en parla el president. Cosa que efectivament és així.
De Catalunya ningú no té més dret de parlar-ne que el president Aragonès. Però el president Aragonès no té l’obligació de parlar sempre i a tot arreu. De manera que la pregunta és si pagava la pena de sacrificar la fredor amb què la presidència de la Generalitat ha tractat durant anys les institucions espanyoles. Oimés tenint en compte com s’havia disposat la sessió, pel nul resultat, previsible, que ha ofert. Perquè crec que és necessari de recordar que cap president de la Generalitat, cap ni un, no havia tornat a aquesta comissió del senat espanyol d’ençà de la sentència que va liquidar l’estatut.
Ot Bou, que ahir la va seguir en directe a Madrid, explica en la seua crònica, i em sembla ben significatiu, que els presidents autonòmics del PP foren ben amables i estaven ben cofois per la presència d’Aragonès al palau de la plaça de la Marina –tret, com és habitual, de la tan irritable senyora Ayuso.
I per mi aquesta és la dada essencial. Els del PP estaven contents sobretot que el president de Catalunya reconegués el senat espanyol com la institució a la qual has d’anar si hi ets convocat. I també estaven contents que la seua presència acorralàs políticament i posàs dificultats als presidents socialistes d’Astúries, Castella – la Manxa i Navarra, que havien declinat de ser-hi i havien denunciat la sessió i els motius per a fer-la.
La pregunta, hi insistesc, és si pagava la pena de prestar-se a fer aquest anunci publicitari, sobretot vist que s’hi perdia tant i que s’hi podia guanyar tan poc. No sé què li deuen dir ara mateix al president els seus spin doctors i tota la col·lecció de savis de la imatge que l’envolten a palau. Però la meua humil opinió és que no valia la pena i que aquest viatge no ha estat sinó un altre error.
PS1. Nou capítol de La tertúlia proscrita, en què Albano-Dante Fachin i Josep Costa analitzen amb molta finor tant la presència del president Aragonès al senat espanyol com l’esperpèntic informe de la comissió sobre l’acord de la claredat.
PS2. Un dels meus periodistes més admirats és Tomàs Alcoverro, el llegendari corresponsal de La Vanguardia durant dècades a Beirut. Molt probablement és un dels catalans que coneix millor el Llevant, Israel, Palestina, el Líban i tota la zona. Ara ha estat tan atent per a rebre Andreu Barnils i tenir-hi una conversa que no deixarà indiferent ningú: “Crec que no hi haurà mai un estat palestí”.
PS3. La Fundació Miró i el Museu Picasso han organitzat una exposició que es presenta molt interessant, sobre les relacions entre tots dos pintors. I, ves per on, han convidat el Borbó a visitar-les i li han agraït la visita i tot plegat. Joan Minguet els fa una bona repassada en aquest article.
PS4. VilaWeb necessita el vostre suport. Si ho voleu, i podeu, us demanem que us en feu subscriptors perquè és gràcies als qui ja ens ajuden que podem continuar creixent i oferint-vos tots aquests continguts.
