29.12.2024 - 21:40
Hi ha pocs sintagmes tan evocadors com “aquell estiu”. Dius “aquell estiu” i es desencadena un devessall estratosfèric d’emocions i de viatges en el temps. Hi ha molts “aquell estiu” al folre de la jaqueta, o dins la capsa dels botons, o als intersticis de la pell de la parella (aquests són màgics perquè es conjuguen i es declinen en plural). Miris on miris hi ha un “aquell estiu” disposat a acompanyar-te. I, per què no dir-ho, a fer-te més suau el present quan és feréstec. Fins i tot, aquell que et pensaves que havies deixat oblidat en un banc de la plaça, l’has trobat avui quan cercaves una cullereta per a remenar el cafè. L’has mirat als ulls i li has demanat que t’acompanyés fins a la feina. Són per tot, i sempre apareixen quan no els esperes. Una vegada en vaig perdre un i el vaig trobar tres anys després, en una orxateria del centre, on havia quedat amb una amiga a qui feia, justament, tres anys que no veia. Va ser bonic.
Els meus “aquell estiu” tenen tendència a brollar a l’hivern, un capvespre de Cap d’Any, per exemple, quan el cel ja no brilla tant, però la mare diu, es nota que el dia ja s’allarga, i quan a la tauleta encara hi ha una copeta de cava i les bombolles van pujant tot desafiant la llei de la gravetat, i hi ha un trosset de torró de xocolata i algú diu, mirem una pel·lícula? Llavors, el meu “aquell estiu” ocupa tota la pantalla i és aliè als comentaris i les converses que provoca el film, que sol ser intranscendent, però té la propietat de mantenir-nos a tots a la sala, amb les mantetes i el sofà.
La majoria dels meus “aquell estiu” són salats i blaus i llargs, però hi ha gent que els té vermells, com les postes de sol, o sorollosos perquè va anar a Nova York. Hi ha gent que els emmarca, els seus “aquell estiu”. I gent que els alimenta amb molta cura perquè no se’n vagen de casa. Necessiten una mica d’atenció, perquè si de tant en tant no els treus a passejar es descoloreixen i llavors ja no són tan agradables o es fan fonedissos, com la veu de les persones que han partit per sempre, que es dissol en una mar de sons i, finalment, ja no la pots descriure. Per això hi ha gent que, a més de guardar “aquell estiu” també guarda els enregistraments del contestador automàtic.
Hi ha gent que aprofita qualsevol oportunitat per a compartir-los, i la veritat és que no estan malament, però si un “aquell estiu” no és teu, costa de gaudir-lo d’una manera rodona. És per això que dius, ah, que bé, que interessant que en un viatge a Lapònia et trobessis una parella de mallorquins, però ho dius sense ganes i es fa un silenci que deixa sense efecte l'”aquell estiu” i la conversa tendeix a mirar el cel i dir, quina calor que fa, no sembla que ja sigui novembre.
Són versàtils els “aquell estiu”. Per bé que a primera vista poden semblar estàtics, fora de lloc i tan rígids com una fotografia, quan hi tornes, pots decidir de canviar-ne el color, o pots convidar-hi algú que no hi era. L’altre dia vaig esborrar un antic xicot d’un “aquell estiu” que vaig trobar al calaix dels calcetins i com que ara és molt més bonic que no era, l’he guardat al calaix dels braçalets i les ulleres de sol. Si tanc els ulls, a l'”aquell estiu” del viatge a Londres puc esborrar tota aquella multitud, i sóc a primera línia en la cerimònia del canvi de guàrdia a Buckingham Palace.
T’hi pots quedar a viure, en aquell estiu en què vas fer el primer viatge llarg en tren, tota sola, per anar a trobar a París una al·lota que havies conegut a la universitat durant una tancada al rectorat. També estaràs còmoda si tornes a aquell estiu tan excepcionalment plujós a l’illa de quan eres petita i vas anar de viatge amb els pares. En canvi, aquell estiu d’abans de començar a la universitat, després d’un COU tens i d’una selectivitat enutjosa, que vas decidir que no faries res, que el gaudiries com si fos el darrer estiu de llibertat perquè ho havies vist en alguna pel·lícula americana i perquè després de la universitat ja series adulta i faries feina, no va ser ni el més bonic ni el més interessant que has viscut… Cotxe, bicicleta, bus i platja de dia i sortides pel port al vespre. I l’endemà, més platja i més barca i més no fer res, aquell estiu que ara, quan el veus, penses en una buidor que no vas saber omplir.
Mentre escric això, amagat entre les tecles hi ha aquell estiu que…
