03.01.2023 - 21:40
El 21 de novembre de 2010 vaig sopar a Barcelona amb un periodista italià, amic meu de fa molts anys, un home amb fonts molt bones al Vaticà. Dies després vaig escriure al meu bloc aquesta conversa que reproduesc avui.
“Diumenge, sopar amb Z. És molt bon amic, de fa molts anys, periodista italià de llarga trajectòria, especialment relacionat amb el Vaticà. Inevitable parlar de la visita a Barcelona del papa i a partir d’açò de la situació vaticana.
—La cosa està molt malament.
—Què vols dir?
—Volen expulsar-lo…
—El papa??
—Sí. Hi ha molta tensió. Quan el van elegir ho van fer sota l’impacte de l’avanç de l’islam i buscaven un líder a la contra. Però pensaven que seria dòcil amb la cúria i resulta que no els fa ni cas. N’estan farts i són molt poderosos.
Ja n’he sentit parlar en més ocasions en aquests termes. La primera vegada et xoca que es referesquen al conclave parlant d’eleccions. Però és evident que tot allò de l’esperit sant i la inspiració divina és espectacle de cara a les masses. Dins el Vaticà, com en qualsevol país, hi ha ‘partits’ i eleccions. Particulars, perquè trien un rei per a tota la vida, però eleccions al cap i a la fi.
Continua Z.
—Tota la informació sobre els casos de pederàstia ix de dins. Estan assajant la mort civil.
—La mort civil?
—Abans als papes molestos els mataven. Ara han descobert que poden fer que la pressió de l’opinió pública internacional contra el papat siga tan intensa que acabe fent-lo fora. L’escàndol és molt gros i encara queda molta munició per disparar…”
L’11 de febrer de 2013, dos anys i mig després d’aquella conversa, efectivament el papa Benet va dimitir i fou el primer papa a fer-ho d’ençà del 1415. Hauria pogut ser papa quasi deu anys més, perquè és aquest el temps que ha viscut després, en aquesta estranya situació que és ser papa però tenint un altre papa assegut a la seu del Sant Pare. I encara més: amb un altre papa per damunt teu que fa les polítiques contràries a les que tu voldries fer.
Com ja us podeu imaginar, de seguida vaig demanar al meu amic què havia passat. Ell no me n’ha donat mai detalls concrets, però sempre m’ha deixat clar que hi va haver un xantatge. Un xantatge personal preparat amb temps i executat de manera específica per apartar Benet XVI del poder. Que al final fos això o no que va desencadenar la dimissió ni ho sap Z ni ho sé jo. Aquests dies, per exemple, Andrea Riccardi ha explicat a Il Corriere della Sera que Benet XVI va avisar el qui aleshores era president de la República Italiana, Giorgio Napolitano, que n’estava fart. Concretament, el 4 de febrer de 2013, una setmana abans de plegar. Potser el xantatge va ser tan sols un factor més i segurament allà dins passaven moltes més coses que jo no sé.
Però ací hi ha la conversa de Barcelona, tres anys abans que passàs una cosa que se m’anunciava i que no havia passat d’ençà de feia prop de sis segles, una conversa que em va permetre de veure una mica més de prop com són els foscs passadissos del poder mundial. Una visió que, supose que com a qualsevol ciutadà, impressiona, alarma i causa un cert vertigen. Pel fet de veure la distància que pot arribar a haver-hi entre l’aparença que el poder, qualsevol poder, vol que vegem i allò que en realitat passa darrere les cortines dels palaus.
PS1. Vaig ometre el nom del meu informant perquè, en un principi, retratava una conversa d’amics, sense contrast periodístic possible amb un tercer. Quan ho vaig escriure no hauria imaginat de cap manera que aquell contrast arribaria per la via dels fets, anys després. Per als periodistes aquesta és una situació habitual i lacerant. T’expliquen coses que tu estàs convençut que són certes, però que, si no pots demostrar, no pots publicar. Per decència, per mantenir la credibilitat, per no ser utilitzat per interessos que no controles i perquè potser una l’encertaràs però en qualsevol moment pots fer molt de mal a algú explicant una mentida. Aquella vegada la llunyania dels fets –o l’exotisme, si ho voleu dir així– em van dur a explicar-ho però encara de manera molt previnguda; no ho vaig publicar al diari, sinó al meu bloc personal, per exemple. Allò em va xocar tant que pensava que era impossible que passàs, i per això ha estat per a mi un exemple del difícil equilibri entre la responsabilitat professional de no publicar res que no s’haja contrastat i la voluntat de posar una mica de llum sobre els fets, més enllà dels que són visibles i públics. I entenc que aquesta és una decisió ètica que quan publiquem una notícia és inexistent –no es publica cap rumor, de cap manera–, però que quan allò que publiquem és una anàlisi, on pots dibuixar hipòtesis d’acord amb informació acumulada i raonada més enllà dels fets concrets, em capfica i em tortura cada vegada que l’he d’encarar. El periodisme tampoc no és tan senzill com aparenta.
PS2. Sobre un antecessor de Benet XVI, Joan Pau I, pesen encara més incògnites, per la seua mort sobtada. Us recomane molt un llibre extraordinari de John Cornwell titulat “A Thief in the Night“, que intenta de narrar aquella mort sobtada. I l’opció que agafa el periodista no és d’intentar esbrinar com va ser, sinó de narrar tot el llarg procés d’investigació que va fer. Va parlar amb tothom, pràcticament, i la seua narració acaba deixant un regust molt estrany i sorprenent. A mi em va fer pensar que no l’havia mort ningú, però que l’havia mort el Vaticà. És a dir, que no hi va haver cap mà executora però l’estructura vaticana en va facilitar la mort –conscientment o no. El llibre no ha estat mai traduït al català. Es pot trobar en francès; i en espanyol el va publicar Aguilar-El País en una maniobra força estranya: no es va distribuir pràcticament enlloc i no s’ha reeditat mai. Els foscs corredors del poder…
