13.04.2022 - 21:30
|
Actualització: 14.04.2022 - 02:12
Unes hores abans que comencés el judici del procés, la vice-presidenta del govern valencià i líder de Compromís, Mónica Oltra, va fer unes declaracions especialment desafortunades –no han estat les úniques, tots aquests anys– contra el president Carles Puigdemont, que en aquell moment ja havia estat empresonat, jutjat i alliberat a Alemanya. Oltra comparava Puigdemont i Junqueras, i per criticar el president exiliat i desautoritzar-lo va recórrer a una de les campanyes que l’extrema dreta feia en aquella època. Deia Oltra: “La dreta es tapa les vergonyes sempre amb les banderes. Sol tindre molt pocs principis. Es veu molt clar en els líders que han encapçalat el procés: l’un [Junqueras] és a la presó i l’altre [Puigdemont] va pel món fotent-se uns bons dinarots i penjant-ho a Twitter.” El president Puigdemont li va respondre molt educadament, però la vice-presidenta Oltra no tan sols no es va disculpar, sinó que encara la va dir més grossa i el va acabar engegant de males maneres tot afirmant: “Tinc massa feina treballant per a les persones.” Això passava a començament del 2019.
Ara la vida política de Mónica Oltra penja d’un fil primíssim. Perquè, tal com explicava ahir Esperança Camps en aquest article, la vice-presidenta primera i consellera d’Igualtat i Polítiques Inclusives és a les portes d’un procés judicial de conseqüències difícils de preveure, políticament i també personalment. El jutjat número 15 de València considera que hi ha prou indicis per a considerar que Oltra va encobrir els abusos sexuals del seu ex-marit contra una menor tutelada, uns abusos comesos en un centre que depenia de la seua conselleria.
Segurament, la vice-presidenta no ha tingut prou reflexos democràtics per a apartar-se de la política a la vista de l’existència d’un cas judicial que, per més inversemblant i fabricat que siga, cau formalment en un àmbit que és de la seua responsabilitat política i ocasiona un conflicte d’interessos. Potser, simplement, hauria hagut de deixar la política quan va veure que aquest afer la podia afectar. Però, dit això, cal dir també que tot aquest afer és un muntatge infecte de l’extrema dreta política i mediàtica, que ha sabut trobar una esquerda per on fer mal al govern valencià i a partir de la qual arrossegar pel fang, en la plaça pública i humiliant-la, una dona que ells veuen com una mena d’enemiga mortal.
I la paradoxa és que Mónica Oltra viu avui un linxament mediàtic i judicial –polític, en definitiva– que, sense ser encara comparable en intensitat al que ha sofert el president Puigdemont, ja té molts elements concomitants. En tots dos casos, la realitat ha estat completament deformada, recaragolada impúdicament, per a generar un estat d’opinió i acompanyar un procés judicial que potser ni existiria si ella no fos qui és i representés el que representa. I que segur que no tindria l’abast central que té en la política valenciana si ella no fos qui és i representés el que representa.
En aquest sentit, hi ha una lliçó a aprendre, tot i que lamentablement estic segur que ni Oltra ni l’esquerra que ella representa no l’aprendran mai, ni a València ni a Barcelona ni a Madrid ni enlloc. En el seu moment, ella i els seus podrien haver ajudat a bastir un mur sòlid contra la lawfare i l’extrema dreta, defensant amb dents i ungles la democràcia i els demòcrates perseguits. Com ho era, i ho és, el president Puigdemont. Ella podria haver ignorat perfectament les consignes i les teories ultres –que tot allò dels “dinarots” va nàixer a la premsa d’extrema dreta– negant-los credibilitat. I, sobretot, podria haver entès que conflictivitzar les persones que són dirigents polítics –treure-les de l’esfera dels fets públics per arrossegar-les pel fang a còpia de regirar i caragolar anècdotes de la seua vida privada– és una de les tècniques més consistents, persistents i reeixides de l’extrema dreta. Però no ho va fer quan calia, i ara la inexistència d’aquest mur la paga ella.
Dic que no n’aprendrà perquè Mónica Oltra ha demostrat a bastament tots aquests anys que és abans espanyola que demòcrata o d’esquerres, però algú ha d’explicar-li que apuntar-se al linxament contra el president Puigdemont no l’ha salvada ara perquè, per als ultres espanyolistes, encara que ella no ho puga entendre, tots som una sola i mateixa cosa: l’enemic. I ells, en això, sí que no s’equivoquen mai.
PS. Aquesta setmana, també hem publicat aquesta entrevista amb el periodista Antoni Rubio en què ell mateix parla d’aquest afer i situa magníficament la deriva de Compromís en el punt de mira. I avui publiquem aquesta entrevista amb la consellera de Transició Ecològica, també d’Iniciativa i també de Compromís, Mireia Mollà: “La cacera de l’extrema dreta contra Mónica Oltra és la mateixa que contra més dones de l’esquerra a tot l’estat”
