11.02.2020 - 21:50
En un escrit sobre el cesarisme com a expressió d’una situació històrica que demana una personalitat excepcional (Juli Cèsar, Cromwell, Napoleó…) per a evitar la destrucció de les forces en lluita pel poder, Antonio Gramsci aconsella d’estudiar les relacions entre els grups principals de les classes fonamentals i les forces auxiliars dirigides per la força dominant. Així, a vegades, dins els mateixos grups dominants, hi ha reaccions que introdueixen un personal diferent en la vida social i en la del mateix estat. Aquests moviments no són pas revolucionaris, sinó que tenen un contingut relativament ‘progressista’, perquè revelen que la societat contenia forces dinàmiques, en estat latent, que el sistema no havia sabut explotar. Són moviments procedents de forces marginals, en aparença, que no comporten un canvi d’època: la seva eficàcia abans es basa en la debilitat constructiva de l’adversari que en una energia profunda i genuïna. En conseqüència, estan lligats a una situació concreta, quan les forces dominants en lluita són incapaces de representar una autèntica voluntat de reconstrucció. És el que els ha passat a les forces hegemòniques a Espanya –PP, PSOE–, que han necessitat el concurs d’auxiliars –Ciudadanos, Podemos– per a refer el malmès prestigi de l’estat. La divisió del treball entre aquests dos grups ha estat interessant. Ciudadanos volia fer una ‘regeneració’ per dalt transfonent sang a les forces exhaustes del bipartidisme mentre que Podemos treballava per dotar de direcció l’espontaneïtat (aparent) de les masses urbanes, que és un vell problema des dels temps de Lenin –’educar’ i ‘disciplinar’ les ‘classes subalternes’: en els nostres dies, capes mitjanes castigades per la crisi econòmica i classes treballadores decebudes amb el bipartidisme. Ciudadanos volia arribar al poder per la via de la cooptació o, si es prefereix, ocupant una torre adossada a l’edifici de l’estat: la seva incapacitat per a adaptar-se al ritme de la reconstrucció l’ha fet caure de la bastida i les seves f(r)actures les acabarà assumint el PP. Podemos volia ocupar i rejovenir el casalot amb personal nou, procedent dels intel·lectuals que ha produït l’activisme social i cívico-polític, al qual van anar subjectant a poc a poc amb una gestualitat hipnòticaque va produir trencadisses menors (Errejón) –’balenes de la cotilla’, com diria Gramsci. Molta teatralitat mediàtica dels dirigents de Podemos i poca o nul·la mobilització de les masses urbanes, fins que el PSOE ha necessitat lampisteria d’estat i els ha contractat a precari: només cal seguir de prop les renúncies d’Iglesias, que, com bé assenyala Antoni Soy, tot criticant aquells que pensen a fer un govern de coalició ERC-comuns a Catalunya, han fet de Podemos una socialdemocràcia que ‘no arriba ni a la sola de la sabata a Corbyn, Sanders o les socialdemocràcies nòrdiques’.
Per aconseguir els seus propòsits a Espanya, Ciudadanos i Podemos van haver de pivotar entorn de Catalunya, on es donava un equilibri –’catastròfic’, segons ells– entre forces oposades que dividien el país. Quan el PP manava al govern d’Espanya, havia aplicat aquesta tàctica posant en peu de guerra legislativa, jurídica, repressiva i econòmica tot l’aparell de l’estat a fi d’ofegar la Generalitat i crear aquella divisió planificada en temps d’Aznar –una política que, en aquests moments, encara mana dins els aparells judicial, repressiu i burocràtic d’Espanya. Mentrestant, les noves forces auxiliars aprofitaven psicològicament aquella violència legalista per oferir als catalans vagues promeses de recomposició de l’estat sempreque els ajudessin sense compromís a arribar al poder; una maniobra electoralista, disfressada de política d’estat, que el PSOE ha fet seva per poder formar govern amb Podemos gràcies a l’abstenció d’ERC, esdevinguda, mentrestant, nova força auxiliar des de Catalunya.
Si mirem el Principat des de dins, la principal força dirigent catalana –CiU– va començar la seva davallada dos anys abans d’incorporar-se al moviment independentista de juliol del 2010, perquè estava massa atrafegada fent retallades en la despesa pública. Quan va fer el pas endavant (setembre 2012), va descobrir que ja era massa tard per a convertir-se en l’única força dirigent d’un futur estat català. El seu principal adversari polític –ERC– va aprofitar l’escletxa per disputar-li la direcció del procés; els moviments socials sorgits de la lluita contra la crisi van dubtar a seguir un líder –Artur Mas– que clamava contra Madrid mentre ajudava el PP a aprovar lleis; i les forces auxiliars de l’estat van intervenir des de dintre del Principat –Ciutadans– i des de fora –Podemos– per fer de Mas una peça a abatre –els uns en nom de la unitat regeneradora d’Espanya i els altres en nom de la unitat de les esquerres autonomistes. Només la CUP va plantejar la caiguda de Mas atenent, segons el seu parer, a les pròpies necessitats del país. L’aterratge d’Albert Rivera a Madrid i les gires de Pablo Iglesias per provincias en van ser les mostres més paleses: Catalunya, graner electoral, com en temps de González i Aznar, per poder manar a Espanya. En aquestes condicions, els intents ‘cesaristes’ de Mas d’aprofitar els rèdits del 9-N del 2014 –una prova audaç d’equilibri (aparent) entre ‘espontaneïtat’ i ‘direcció’, apresa de les experiències dels nous moviments alternatius–, forçant la llista única de Junts pel Sí, no van reeixir per culpa de la rèmora política que l’acompanyava –i l’acompanya– com una ombra. Davant la fallida de PP i PSC a Catalunya, les forces auxiliars de l’estat van creure arribada l’oportunitat de superar els equilibris ‘catastrofistes’, profetitzats per ells, entre Catalunya i l’estat i al si del mateix Principat. Però si el ‘cesarisme’ de Mas podia ser ‘progressista’ en el sentit nacional català, l’alternativa d’esquerres –Podemos– era nacionalment banal a Catalunya i inviable a Espanya, mentre que la de dretes –Ciudadanos– era banalment cridaire a Catalunya: per aquesta raó, s’ha dissolt a Espanya deixant pas a una nova força auxiliar, Vox.
L’entramat d’entitats i partits independentistes tenia molta feina per refer el lligam entre espontaneïtat (aparent) i direcció (conscient) entre 2010 i 2017, però ha perdut massa temps en disputes de ratolins pel poder autonomista. Per superar l’horitzó del 27-O, haurien d’haver deixat pas a (i saber organitzar en relació amb el poder institucional) les pulsions del carrer –mai apagades, sempre autoorganitzades– deixant en un segon terme les maquinacions dels partits, desprestigiats per la desunió. Perquè la contradicció principal a Catalunya es dóna –i continuarà donant-se– entre un moviment democràtic radical de base popular, que demana una direcció ferma, i l’estat, que creu tenir-la amb la unitat impositiva(amb taules de diàleg o sense). Un cop integrades les forces auxiliars per exhaustió –Ciudadanos– o per rendició –Podemos–, PSOE i PP podran prendre mútuament el relleu en llices electorals alternes, amb el suport dels seus auxiliars –Podemos, Vox–, amb què s’evidenciarà, un cop més, la contradicció principal esmentada.
Al Principat, on Ciudadanos deixarà de ser força decisiva –i, si es pretengués fer un govern tebi amb l’independentisme, més aviat nociva–, la sucursal de Podemos sembla disposada a fer el recorregut de la seva casa principal a Madrid per garantir un govern nítidament sucursalista a Barcelona –volem dir que deixi la independència per a les calendes gregues, faci reformes socials de superfície i maregi el personal amb comissions d’estudi i etcètera per allò del encaje con España. Aquesta estratègia es fonamentarà, per enèsima vegada, en una lectura dels resultats de les pròximes autonòmiques per a reduir-los al joc de daus de les combinacions formals de govern i acomodar-los a una simetria forçada amb Madrid –bipartits consentits, tripartits consensuats, etc. Un exercici que podria desembocar fàcilment en una impossibilitat de fer govern i l’enèsima demostració de la incapacitat dels partits nominalment independentistes –amb probable majoria absoluta– per a respondre des de dalt a les exigències de baix –no cal dir orfes de cap programa seriós de reparació i redistribució de la riquesa, una mancança que la CUP hauria d’aprofitar per a introduir una nova variable en les tàctiques caduques de la partitocràcia nostrada. Però els equilibris entre JxCat i ERC encara es van dirimint, i tots els càlculs fets en l’aire amb coalicions se’n poden anar en orris per una pulsió inconscient de l’independentisme de base cap a un cesarisme de la immediatesa –Puigdemont– que negui al messianisme de l’allunyament –Junqueras– tota possibilitat de fer un govern neoautonomista –bipartit, amb comuns; o tripartit, amb comuns i PSC– sotmès als ritmes del ‘diàleg’ amb Madrid. Tot plegat de molt mal conformar, perquè ni el cesarisme de Puigdemont ni el messianisme de Junqueras no són –ni seran– capaços de rellançar l’unilateralisme de masses que relligui carrer i institucions.
Ens espera una llarga marxa per miratges d’oasis no compartits.
