Aprovació, desconnexió, algorisme, i tot dit així, sense ordre aparent

Les dades van sortint, ara aquí, ara allà, criden l’atenció i ens avisen, fins i tot ens confirmen algunes percepcions (inconcretes, mesurables, barreja de tot) que potser ja tenim. “A tres de cada quatre infants de dotze anys no els agrada el seu cos i se senten avergonyits per la seva aparença”: així començava The Guardian, ara fa cosa d’un any, l’article on explicava els resultats d’una enquesta entre un miler de joves sobre l’ús i els efectes de les xarxes socials, i on es concloïa que aquest nostre tapís de cada dia comporta “un risc important per a la salut actual i futura de les generacions joves”.

Mainada que odia el seu físic, que es retrau i tanca (a la seva cambra, a la seva closca, sota la caputxa de la dessuadora), que deixa de menjar o que vomita o que fa gimnàstica compulsiva o que s’autolesiona. O que simplement (simplement?) pateix per la burla (fins i tot per l’assetjament) que pot rebre des de les xarxes, que contínuament es compara amb les imatges (falses, tergiversades, filtrades, amplificades, esbiaixades) que li ofereix el mòbil, els estàndards de bellesa i de triomf en els quals resulta que ha d’encaixar, precisament per tal d’encaixar.

Que és la nostra dèria i la nostra necessitat.

Nostra: dels humans. Tan especials com ens creiem cadascun de nosaltres, tan únics com som (que sí que ho som, que consti: sí que ho som!), i en realitat ens delim per encaixar. Per agradar. Tenir l’aquiescència dels altres i, alhora (és que ens definim també en la pura contradicció) cercar la manera de destacar entre els altres. Aquesta necessitat, esperonada segurament per l’individualisme que exacerba la nostra societat postindustrial, postmoderna, postil·lustrada, postetcètera i postureta, que ens deu afectar a tots en un grau o un altre, en persones amb problemes d’autoestima, en adolescents (tan sensibles a la mirada dels altres, tan pendents de l’aprovació de l’entorn), pot convertir-se en un problema greu.

Perquè, a més a més, és que no parlem d’una evolució natural, orgànica, esportiva, com n’hi vulguem dir i aprèn tu a manegar-t’ho: aquí, des de bell començament, hi mouen els fils, i els enreden i desenreden a conveniència, els grans tergiversadors de la realitat que són els algorismes. Pensats i dissenyats al servei de les empreses que els executen. Aquestes aranyes amagades determinen què veiem i què no veiem, ens guien segons el seu interès i ens presenten un món distorsionat com si fos la realitat a la qual ens hem d’assemblar per força. Alimenten el desig d’adaptació a vides falses, i generen frustració quan això no passa. O provoquen el miratge que sí, que t’hi acostes, que guanyes seguidors, aplaudiments, dopamina, oxitocina. I t’hi enganxes. D’una manera o d’una altra, t’hi enganxes. I creix el desassossec: ja s’ha estudiat, i demostrat, que, després de fer servir les xarxes socials, en l’hora que segueix, els adolescents noten que els augmenta el sentiment de soledat.

(Obro un parèntesi per apuntar l’evidència: que no és una qüestió que afecti només els adolescents, ni l’ampli espectre d’edat que ens abasta ara l’etiqueta “jove”, sinó que la cosa esquitxa tothom, si fa o no fa: que dels seixanta-cinc en amunt hi deuen estar menys enganxats; que nosaltres, els boomers, déu n’hi do; que els següents, trenti-quaranti, apugen l’aposta; que les darreres fornades sembla que voregin l’exageració. I que, al mateix temps, no hem d’oblidar que, com més tendres som, més possibilitats tenim de quedar envescats en el parany de l’algorisme: la necessitat vital, hormonal, d’agradar als altres, va deixant pas, amb els anys –parlo en general–, a un “si no els agrada, que s’hi posin fulles” que, en la seva mesura, pot esdevenir ben alliberador, però infants i adolescents són altament vulnerables al consum de recompenses socials, extremament sensibles a les reaccions del grup.)

Que no és senzill, que hi ha moltes coses jugant alhora la mateixa partida (ara penso en l’aparent xoc de contraris que, tanmateix, es complementen: aquesta nostra contemporània afirmació de la individualitat i el fet que, de vegades d’una manera retorçada, però no sempre així, no sempre negativa, també des del mòbil podem crear llaços de comunitat) i que ens ho hauríem de prendre, tot plegat, seriosament. Molt seriosament.

És cert que no ho esbandirem pas amb un article, ni amb dos, ni amb cent. També ho és que n’hem de parlar. Pensar-hi. Fer-nos-ho mirar.

I acabo el text. Ara el lliuraré. És dimecres: edició, correcció, publicació. Dijous no comptaré els “m’agrada” a les xarxes. Ni les vistes a Instagram. Els comentaris. Quantes repiulades. I ara quantes? I ara? Quantes més? I ara? I ara?

No, no ho faré, això, jo.

Segur que no.