31.10.2023 - 21:40
|
Actualització: 01.11.2023 - 09:40
Fa molts anys d’això que explicaré, així que la memòria podria fallar-me. Però estic prou segur que el primer cartell que vaig enganxar a la paret de la meua habitació, quan era gairebé un xiquet, va ser un poema de Vicent Andrés Estellés. Precisament, el poema d’Estellés que ahir va llegir Francina Armengol. Era un cartell que va circular molt a començament dels anys setanta i que, sobre un fons de la senyera, tenia escrit el poema “Propietats de la pena”, conegut popularment pel primer vers: “Assumiràs la veu d’un poble”.
Vicent Andrés Estellés havia publicat el seu impactant Llibre de meravelles el 1971 i, tot i no ser un llibre fàcil, com a mínim dos dels poemes que conté es van fer famosos i van circular de mà en mà. L’un era aquell del “No hi havia a València dos amants com nosaltres”, que Ovidi Montllor va popularitzar de seguida. L’altre, aquest “Assumiràs la veu d’un poble”, que va esdevenir immediatament un himne al renaixement del nostre país des de la fosca dictadura franquista. Sobretot al País Valencià, però no únicament. Celdoni Fonoll, per exemple, ha recordat alguna vegada que era un poema molt recitat en els actes de la Marxa per la Llibertat, aquella primera gran mobilització que va somoure el país l’estiu del 1976.
Les obres d’art sempre són interpretables, això no ho discutiré. Però tenen un context i una significació, també. I per això mateix no es poden posar en un escenari que contradiga, que ataque, la raó per la qual van ser fetes.
I no hi ha discussió possible respecte de la intenció, el significat, la raó, d’aquest magnífic poema del poeta de Burjassot. Estellés retrata la misèria de la postguerra, la mort, les amenaces, la violència i reivindica que, per damunt d’això i sobreposant-s’hi, hem de tornar a ser poble. Nosaltres. Hem de tornar a ser poble, nosaltres, els valencians, el conjunt dels catalans.
Estellés no parla d’un poble en abstracte, de qualsevol poble. Parla del nostre, i parla del nostre en el context d’intent d’aniquilació que representa la guerra de Franco i la posterior dictadura. Una dictadura que és l’única raó que justifica que, ahir, aquesta xiqueta fes aquesta cerimònia. Si ahir era allà, és perquè Franco va decidir que el seu avi i els seus descendents havien de ser-hi. Per res més.
En aquestes condicions, doncs, que la presidenta del parlament espanyol invoqués en l’acte d’ahir Estellés i invoqués just aquest vers em sembla un error enorme, que remou la consciència i fa molt de mal. Perquè és aprofitar-se d’Estellés per contribuir a l’enaltiment de tot allò que Estellés abominava, de tot allò contra què va escriure el poema, de tot allò contra què va viure la seua vida sencera.
PS1. Us recomane l’article que publiquem avui de Julià de Jòdar, que planteja un dilema molt interessant al voltant d’això que ell en diu la posició bifront del president Carles Puigdemont. Per a llegir en detall. És un punt de vista molt original i sucós.
PS2. També crec que és una gran peça l’article que publiquem avui dels nostres col·legues de The Washington Post Susannah George i Sufian Taha, que retrata sobre el terreny les tensions entre colons israelians i població palestina en una petita població de Cisjordània. El reportatge i les fotografies de Lorenzo Tugnoli ens acosten a l’infern diari de molta gent.
PS3. I, com sempre, us vull recordar que VilaWeb existeix gràcies al suport generós dels subscriptors, sense els quals no podríem fer la nostra feina, però que en necessitem més per a posar aquest diari al nivell i amb la força que el país necessita. Si podeu i voleu, ajudeu-nos.
PS4. I, per cert! Avui fa dos anys del Paraulògic! Com passa el temps i com ha crescut el joc i tot allò que us oferim a partir del Paraulògic.
