Aprendre sense anar a l’escola

Els fills de l’Yvonne Laborda no han anat mai a l’escola, sinó que han estat educats a casa. Però no són els únics. A Catalunya són un total de 500 les famílies que formen part de la comunitat homeschooler: Famílies que decideixen educar els seus fills fora del sistema educatiu i assumir la responsabilitat del seu aprenentatge a casa. Tot i que aquest mètode va a l’alça, no està reconegut legalment, perquè no hi ha cap llei que al·ludeixi a aquest tipus d’ensenyament. D’altra banda, socialment es té una percepció negativa d’aquesta pràctica, fet que provoca que moltes famílies no reconeguin públicament que eduquen a casa.

El dia a dia d’una família que educa a casa

La manca d’estudis sobre l’educació a casa dificulta definir un perfil concret de famílies. No obstant això, Carlos Cabo, catedràtic d’institut i professor associat de la Universitat d’Oviedo va realitzar el 2010 la primera tesi doctoral sobre aquest fenomen. Si voleu saber quin és el perfil d’una família que educa a casa i quins motius l’empeny a fer-ho, visioneu el següent vídeo animat.

Tot i que existeix un perfil determinat de pares que eduquen a casa, els motius sempre varien. La Claudia Villegas, per exemple, va optar per desescolaritzar les seves dues filles quan cursaven P4 amb la voluntat de seguir els processos naturals de les seves filles i per desavinences amb l’educació curricular. “Les nenes no s’ho passaven bé” afirma la Claudia. Per contra, l’Yvonne Laborda mai va dur als seus 3 fills a l’escola. Ella volia “respectar els processos naturals dels infants”.

En l’educació a casa, cada família tria el mètode de treball que vol emprar. Hi ha qui segueix un currículum semblant al de l’escola, més clàssic, altres que ensenyen allò que als infants els interessa, basant-se en l’aprenentatge autònom de l’infant.

L’Anna Ferrer va decidir que els seus fills aprendrien una mínima base del currículum oficial  i també aquells temes que més interessava als infants, a través de projectes. Mentre que l’Yvonne practica un ensenyament més lliure: l’anomenat unschooling. “Nosaltres no els ensenyem sinó que els ajudem a aprendre, elles són les protagonistes del seu aprenentatge.” D’aquesta manera, ella no separa els coneixements per assignatures sinó que ho fa de manera transversal. “Nosaltres tenim unes llibretes especials i ells pregunten coses que els interessen. Llavors sobre aquestes preguntes anem fent treballs.”

Altrament, moltes famílies comparteixen el fet de no tenir horaris i per tant la jornada d’estudi amb el temps lliure sovint és barreja. Com diu l’Yvonne Laborda “vivim com si l’escola no existís. No separem la lectura del joc ni de l’estudi. No hi ha vacances ni cap de setmana”. Com tenen una gran flexibilitat horària, això els permet fer moltes activitats fora de casa.

Buit legal

Actualment l’educació en família a Espanya es troba en un buit legal. Tot i que no és il•legal no existeix cap llei que la reconegui. D’una banda, la Constitució estableix l’obligació d’una educació bàsica i gratuïta però no menciona l’escolarització, mentre que la LOMCE en el seu article 4 estipula que l’ensenyament compren deu anys d’escolarització. A Catalunya es contempla a l’article 55 de la llei d’educació, l’educació no presencial, tot i que no especifica si fa referència a aquestes famílies. La situació legal és complexa i presenta avantatges i desavantatges

Aquesta situació d’incertesa provoca que moltes famílies pateixin problemes amb l’homologació d’estudis. Només hi ha dues formes d’aconseguir-ho: inscriure’s en escoles estrangeres i demanar la convalidació a Espanya o esperar dos anys després que la resta d’alumnes (als 18 anys) per poder fer l’examen de l’ESO i als 21 per fer l’examen de batxillerat. Per exemple, el fill gran de la Marleen Vandewiele, una mare belga que educa a casa, va obtenir el títol de secundària i el batxillerat fora d’Espanya per després convalidar-los.  

A més, moltes famílies no admeten públicament que practiquen l’educació en família per por  que els denunciïn. Aquest va ser el cas de l’Anna Ferrer. Després de vint-i-dos anys ensenyant a casa, els Serveis Socials de Barcelona van amenaçar-la de treure-li la custòdia dels fills si no els escolaritzava. Així que durant 6 anys va haver de portar-los a l’escola. És per aquest motiu que associacions com la Coordinadora Catalana pel Reconeixement Legal del Homeschooling lluiten per la seva inclusió a la llei.

Tot i així, per a moltes famílies la regulació és una arma de doble fil i es pregunten on acaba la regulació i comença el control. El 92% de les famílies defensen la legalització de l’educació a casa, mentre que només un 27% estarien disposades que aquesta educació tingués una sèrie de controls per part de l’estat, tal com apunta l’estudi sobre el l’educació a casa de Carlos Cabo. Altres famílies, com la de la Montse López, no només volen que sigui legal, sinó que se’ls atorgui algun ajut econòmic, ja que moltes famílies que eduquen a casa subsisteixen amb un sol salari. “No hem tingut cap ajuda per part de les institucions, ni beques pel material.”, comenta.

Aïllament de l’infant?

Una altra crítica freqüent que reben els pares que eduquen a casa és la falta de relacions socials. Moltes persones temen que no puguin fer amics per estar allunyats de l’entorn escolar. Carmen Urpí, doctora en pedagogia per la Universitat de Navarra,  no hi està d’acord. “La socialització dels fills depèn de molts factors més enllà de la vida escolar. Existeixen altres vies de socialització que aquestes famílies promouen a través de xarxes, associacions, etc.”

La Marleen, per la seva banda, considera que l’escola no és l’únic lloc on es fan amics. “Sí que és veritat que a l’escola hi ha moltes criatures i pot ser més fàcil. Però tots coneixem aquell infant que està assegut al pati i no té amics i va a l’escola. Això de fer amics depèn de l’actitud de la criatura.”

La socialització de les persones que eduquen a casa es fa de diferents maneres: amb els veïns, amb amics del barri, companys d’extraescolars, etc. Les filles de la Clàudia, per exemple, a vegades s’uneixen a grups d’escoles que estan fent alguna activitat. A més, com volien aprendre un idioma, la seva mare va contractar una Au pair per tal que practiquessin l’anglès.  La Montse reconeix que els seus cinc fills passen més temps fora de casa que a casa. “Fem moltes sortides a museus. Sempre he mirat que fessin activitats al barri, igual que anessin a escoles de música, ja que sortien i es veien amb altres infants.”, explica.

I els resultats acadèmics?

Amb aquest mètode personalitzat, molts pares que eduquen a casa reconeixen que els seus fills treuen uns resultats acadèmics igual o millors que la resta de companys. Això demostra un estudi del 2002 de la psicòloga Paula Rothermel de la Universitat de Durham, on es mostra que els infants educats a casa van obtenir molt bons resultats -millor que els escolaritzats- i bones habilitats socials.

Així i tot, l’èxit o el fracàs depèn de molts factors, com succeeix en el model normatiu. La Clàudia Villegas ha notat una millora en l’educació de les seves filles, però insisteix que tot depèn de cada criatura. El fill de la Marleen, per exemple, va suspendre el tercer trimestre de quart d’ESO quan va escolaritzar-se per primer cop, malgrat que quan va cursar el primer trimestre de batxillerat va obtenir una mitjana de vuit. “És un mite això que no assoleixen el mateix nivell. La gran majoria que s’incorporen no tenen cap problema. Que no aprovi un, és normal, a l’ESO no tots els estudiants aproven.”

Fins i tot, universitats de prestigi com Harvard s’han mostrat en els darrers anys interessades en aquest tipus d’estudiants donat que no s’avalua els coneixements concrets sobre una assignatura sinó les aptituds i capacitats de l’alumnat.  Si bé a països com els Estats Units, França o Gran Bretanya aquests estudiants tenen un lloc entre la comunitat estudiantil, a Espanya encara queda un llarg camí per recórrer.