Aprendre de la mentida

  • «Si demanes una molla en compte del pa sencer, fas el camí molt fàcil a qui vulga marejar-te amb qualsevol circumstància biogràfica»

Vicent Partal
20.11.2016 - 22:00
Actualització: 21.11.2016 - 01:17
VilaWeb

Quan jo començava a fer de periodista, als anys vuitanta, corrien tot de rumors sobre Juan Carlos. Un company fotògraf de València, que aleshores treballava ocasionalment per a l’agència EFE, ens va contar una nit que havia anat a Palma a cobrir la visita rutinària que el monarca hi feia cada estiu. L’hi van enviar amb l’ordre de fer fotografies familiars i amables que remarcassen ‘el caràcter afectuós i natural’ de l’hereu de Franco. En aquell temps la campanya per a fer de Juan Carlos allò que no era es trobava en el cim.

Aquell amic contava que havia anat al iot reial perquè li havien dit que arribaria la senyora grega casada amb el monarca espanyol i que una foto del petó de benvinguda seria perfecta per a la cort. EFE era l’agència oficial i tenia totes les facilitats del món, de manera que s’hi va posar amb la càmera preparada. Va arribar Sofia de Grècia i Juan Carlos va anar a rebre-la. Quan eren tots dos a prop, el fotògraf va disparar l’objectiu de la càmera i la reina una bufetada contundent a la cara del rei, acompanyada de notables crits en anglès –ells dos es parlen en anglès, tan espanyols com són…

Com és fàcil d’imaginar, l’estupefacció dels presents fou absoluta. El meu company no sabia què fer, si continuar retratant o anar-se’n. La batussa continuava a plena veu, amb colps ocasionals. Finalment, els agents de seguretat de Juan Carlos s’hi van atansar, li van prendre el rodet de la càmera i li van recordar amablement que allò no ho podia contar a ningú. ‘Ni a la teua dona’, li van dir, explícitament –i ell, efectivament, era casat.

Molts anys més tard, algú a Palma em va contar la mateixa escena, fil per randa. Sense dir-li’n res, va reconstruir tots els detalls que jo sabia. No era periodista ni coneixia la font que m’ho havia contat molt anys enrere, de manera que vaig pensar que podia considerar l’episodi contrastat i que ja podia explicar-lo sense cap risc per a la primera font. Ho vaig fer així que va venir a tomb. Ja havien passat dècades.

Poc després, les peripècies sexuals i els negocis bruts de Juan Carlos i de tota la família reial espanyola passaren a ser en bona part de domini públic, i la censura no pogué evitar-ho. Fins al punt que el van obligar a abdicar i a retirar-se de l’escrutini públic. La imatge del Borbó senzill, perfecte, amable i sense taques va passar a millor vida, i en prengué el relleu el Borbó següent, encarregat de perpetuar la farsa.

Tanmateix, aquest cap de setmana ha esclatat una nova polèmica arran d’una vella entrevista a Adolfo Suárez, amagada per Victoria Prego i Antena 3 durant més de vint anys. En l’entrevista, Suárez explica a Prego que no van fer un referèndum sobre la monarquia als anys setanta perquè tenien dades que indicaven clarament que el perdrien. I Prego –ai, las– aplaudeix entusiasmada aquesta decisió antidemocràtica i li diu que és clar, és clar…

La notícia ha estat molt comentada, però ara ja té molt poca efectivitat. Si això s’hagués sabut amb proves el 1980 hauria estat un escàndol i segurament hauria desfermat una autèntica revolució. Si s’hagués sabut als anys noranta la figura intocable de Juan Carlos hauria quedat molt tocada. Molt més tocada. Però que se sàpiga avui em fa l’efecte que no serveix pràcticament de res. O sí.

O sí, perquè segurament serveix per a enfonsar més encara la imatge d’una transició que van voler presentar com a modèlica i que era un engany. Serveix per a recordar-nos a tots que una veritat es pot emmascarar durant anys si tens les eines per a fer-ho i que una mentida és molt valuosa quan fa efecte i és eficaç. Serveix perquè entenguem quanta gent i quina gent callava, i quanta gent i quina gent, sabent tot allò que sabia, contribuïa a provar d’enganyar-nos. Quins partits i quins dirigents. Quins diaris i quins periodistes. Serveix, de fet també, perquè entenguem si en pot arribar a ser, de frustrant, el periodisme quan no tenim manera certa d’explicar segons quines coses. Però serveix, sobretot, perquè entenguem tots plegats que si demanes una molla en compte del pa sencer, fas el camí molt fàcil a qui vulga marejar-te amb qualsevol circumstància biogràfica.

Procurem aprendre’n i que no ens torne a passar…

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor