11.06.2018 - 22:00
De la censura de webs pel referèndum, segur que teniu present aquella paginota rònega amb l’emblema de la Guàrdia Civil que anunciava en castellà i anglès: ‘Aquest domini ha estat intervingut i es troba a disposició de l’Autoritat Judicial.’ Així s’imposava el cos militar espanyol, via ordre dels jutges, a les webs del poble rebel i apoderat; aquell grafisme de curset d’iniciació al Photoshop, estàtic, naftalínic, era com la metàfora de la primera ‘guerra’ a la UE que perdia el més fort: el malson d’un estat imperial de mentalitat analògica –’¡me corten el interné, coño!’– empaitant un petit ‘estat virtual’ per la infinitud del ciberespai. Un ‘estat virtual’ que, amb la col·laboració d’un exèrcit de Robin Hoods en samarreta i bermudes, li va anar fent pam-i-pipa replicant i multiplicant les webs blocades, passant d’una ‘http’ a una altra, d’un ‘proxy’ al següent, i fins a la victòria –la votació– final.
Al ’30 minuts’ de diumenge titulat ‘Hackers 1-O‘, el secretari de Telecomunicacions d’aleshores deia això arran del blocatge de pàgines: ‘Ni per les webs gihadistes ni de pornografia infantil s’actua tan ràpid […] i a més a més saltant-se tots els protocols i passos garantistes.’ Un altre exemple per a la col·lecció que la unitat d’Espanya passa per sobre de TOT –no tan sols de la veritat–, i passant per sobre de TOT, té: ‘Tiraven una web a terra i en sortien deu més’, explicava al reportatge un activista emmascarat, perquè ‘hòstia, s’estan saltant les lleis d’internet!’. Ja ho veuen: l’imperi espanyol havia tocat ‘les lleis’ a un grapat de nanos amoïnats per la llibertat d’expressió, i això sí que no.
El primer d’octubre, la poesia ja vessava pertot arreu: l’estat, burlat de bon matí per l’operació ‘urnes’, ordenava de tallar la wifi de les escoles –’¡me corten las ondas, coño!’– i els veïns, pim-pim-pim, posaven a disposició la contrasenya de casa; això, a terra. Mentrestant, a l’aire, una desena d’activistes voluntaris, lluitant amb tecles i ungles, aconseguien ‘mantenir viu’ el cens universal davant d’un monumental atac informàtic a escala de qui el devia haver pagat. I una altra d’herois contra brivalls: l’aliança dels defensors dels drets fonamentals que, rere la màscara d’Anonymous, van trinxar la brigada patriòtica de Forocoches, que havia sortit desesperada a salvar l’honor del vell imperi ciberderrotat. Enquesta a cegues: Anonymous contra Forocoches, tu amb qui vas? Si aquest episodi fos una pel·lícula, tot el públic tindria clar qui voldria defensar.
I per acabar amb el ‘Canal nostàlgia’, que aquest article no vol mirar enrere, que vol mirar endavant, un detall marca de la casa: abans de la jugada mestra (la de debò) del cens universal, a la pàgina que t’informava d’on havies de votar, havien protegit les dades xifrant-les ni més ni menys que… 1714 vegades. Som i serem… d’aquesta manera, no ho podem evitar.
Doncs bé, tot això ja va passar i gràcies a aquest ’30 minuts’ m’han vingut al cap algunes reflexions de senyora gran. Com ara que, en el conflicte Catalunya-Espanya, el futur va més en contra de les garrotades analògiques ‘des del 1714’ i més a favor d’aquest tipus d’accions col·laboratives per defensar drets vulnerats. En el moment que un atac a un servidor ja és tan real com un cop de porra a la porta d’una escola, té tot el sentit posar-se a treballar per l’estat digital que, com el de carn i ossos que vindrà, serà igualment ‘real’ i susceptible de ser protegit, en cas d’atac, per defensors del dret d’autodeterminació d’arreu del món.
En aquest pla ‘virtual’, que és tan ‘real’ com ho fou la ciberguerra de l’1-O, les forces s’igualen com no han pogut igualar-se mai sobre el terreny de la força bruta i l’arbitrarietat. Si cau un servidor d’un banc, no és com si una colla de lladres n’haguessin fos la caixa forta? No parlo de substituir la República palpable per una parcel·la a ‘Second life’ (ja he dit que eren reflexions de tenir una edat), sinó que em ve al cap un zum-zum del president Puigdemont sobre no sé què de l’e-República i la ciutadania digital autogestionada, amb un ull posat al model d’Estònia. El primer d’octubre ens vam ensenyar a naltros mateixos allò que sabem fer bé: autoorganitzar-nos, fer xarxa, ser discrets. De la mateixa manera, per anar fent feina i agafar múscul, diria que amb un DNI electrònic de la nació que ens toca i una criptomoneda pròpia, dos milions de contribuents impacients poden avançar força.
