07.03.2022 - 20:31
Un nen de cinc anys aprèn a llegir. El que se’n diu ensenyar, ningú li n’ha ensenyat, però llegeix. És molt màgic. De cop, se li obre tot un univers. Els trajectes a peu s’allarguen. Constantment s’atura i lletreja cofoi: f-a-r-m-à-c-i-a, t-a-x-i, r-e-b-a-i-x-e-s, s-o-r-t-i-d-a… Quan en un cartell es troba la paraula ‘horari’, pregunta per la primera lletra. És igual, fes com si no hi fos, és la hac, no serveix de res, li diuen. Fa cara de sorpresa. Aprendre no és només aprendre que ‘hora’ i ‘horari’ s’escriuen amb hac, sinó que hi ha lletres que aparentment no serveixen per a res, però que els adults les utilitzen i les posen als cartells.
Un nen d’onze anys, de cop, comença a treure males notes a l’escola. És intel·ligent i sensible, llegeix molt, té curiositat, però no aconsegueix aprovar les assignatures. Es passa els estius estudiant per als exàmens de setembre i comença a repetir cursos. L’única cosa que li diuen és que ha de treballar més, que no s’hi esforça prou. Ell no ho entén, no sap com sortir-se’n. Quan arriba als disset, es rendeix i deixa d’estudiar. Se centra en la militància política i l’escoltisme, àmbits en què no és tan sols actiu, sinó que mostra dots clars de lideratge.
Són dos nens diferents. El primer és l’Oriol i encara té tota la vida davant. Tot, o gairebé tot, per aprendre i res, o gairebé res, per desaprendre. Potser s’adaptarà al sistema escolar o potser no. Potser traurà notes excel·lents o potser també haurà de sacrificar els estius. Potser no el suspendran perquè serà políticament incorrecte, però li diran que no progressa adequadament, o que no ha assolit els objectius pedagògics, o que no participa prou activament en els projectes i els tallers competencials. Els noms canvien, però el fracàs escolar es manté.
El segon nen és l’Eduard Vallory, que als divuit ho va tornar a intentar, va aconseguir superar el COU un parell d’anys més tard del previst i aleshores, sorprenentment, va començar una carrera universitària brillant, farcida de títols i doctorats i màsters internacionals. La carrera acadèmica va anar seguida i parcialment combinada d’una carrera professional igualment reeixida. Com és possible? Com pot, el mateix noi que s’estimba contra els exàmens cada vegada quan té quinze anys, passejar-se per les universitats de Chicago, Cambridge i Nova York una dècada més tard? Qui va estar a punt de fracassar, l’alumne o el sistema?
Sigui com sigui, va anar d’un pèl. Si l’Eduard no hagués insistit a arribar a la selectivitat, per orgull o per tossuderia, la seva vida hauria estat completament diferent. Com la del meu amic d’infància que sabia més d’història que tota la resta de la classe plegats, però només d’història, i no hi va arribar mai. Tampoc no ens hauríem conegut al Departament d’Universitats que capitanejava Andreu Mas-Colell l’any 2000. Com a cap de gabinet, la figura de l’Eduard quedava eclipsada per la del conseller, però és evident que va ser la combinació de les dues intel·ligències i lideratges la que va permetre fer un salt en recerca com no s’havia fet mai (i costarà tornarà a fer) en aquest país.
Com que aquells suspesos i aquells estius allunyat de la platja de Blanes eren una espina que duia clavada molt endins, per molt que quedessin teòricament justificats com a coses que passen durant l’adolescència, al cap dels anys l’Eduard ha decidit que havia arribat l’hora de la venjança. Sabedor que cal servir-la freda, no ha actuat com Beatrix Kiddo a Kill Bill, malgrat la seva admiració pel personatge, i no ha assassinat professors ni ha cremat escoles. No, la seva ha estat una “venjança” doble i entre cometes, a compartir i d’utilitat pública.
Per una banda, s’ha dedicat a analitzar com funcionen les escoles, aquesta institució a la qual confiem l’educació dels nostres infants, segurament en un grau superior al desitjat (per les escoles) i desitjable (per als infants). N’ha visitat moltes, aquí i a l’estranger, ha parlat amb un munt de mestres, ha vist com funcionaven, com s’organitzaven, quins problemes tenien, com avaluaven, si els nens eren feliços… Durant una època, vaig pensar que l’Eduard volia ser conseller d’Educació, però després vaig veure que anava molt més enllà: volia sacsejar el sistema educatiu català i provocar canvis de veritat, mitjançant el projecte Escola Nova 21. Tothom diu que cal fer canvis i modernitzar estructures gegants i burocratitzades, des de TV3 i els Mossos fins al sistema sanitari o l’educatiu, però molt pocs gosen intentar-ho de debò. L’Eduard ho ha fet.
La segona venjança segurament té més de teràpia que de venjança, però també té un punt de passar comptes amb el passat i mirar de trobar un desllorigador: és Aprendre (Columna), que es va presentar ahir a la Casa del Llibre de Barcelona. El llibre és, en primer lloc, una magnífica reflexió sobre el món educatiu i sobre les múltiples facetes que inclou la paraula ‘aprendre’. Però també van més enllà, les pàgines: a banda d’intentar entendre els mecanismes de l’aprenentatge, Eduard Vallory mira d’entendre’s ell mateix, les coses que ha après durant els seus cinquanta anys de vida, com les ha apreses i amb qui les ha apreses. Són reflexions profundes i sovint filosòfiques, plenes de bellesa i sensibilitat, amanides amb cites literàries i artístiques, sobre la vida i aquelles coses que li donen sentit, com l’amor i l’amistat. És un llibre per aprendre a estimar-se la vida, i que res no acaba si tu no vols, tal com canta Lluís Llach.
