08.07.2016 - 14:30
Molts pares viuen com la pitjor desgràcia del món els resultats de les proves que confirmen que el seu fill pateix asma, al·lèrgia o intolerància a determinats aliments. Comencen l’aventura de viure, no amb un nen que té unes característiques determinades de les quals s’han de responsabilitzar totes dues parts, sinó amb la idea que el seu fill és asmàtic, al·lèrgic o intolerant a la lactosa.
La sorpresa, o la idea que el seu fill s’escapa de la ‘normalitat’, els porta en molts casos a buscar noves opinions en altres professionals, a convertir el problema en monotema en trobades familiars i d’amics, o a buscar informació a Internet fins a verificar que aquest és el diagnòstic i que són necessaris una sèrie de canvis en les rutines. A partir d’aquí comença el procés d’acceptació i la posada en pràctica d’un protocol per a cada cas.
En funció de la personalitat del nen i de la seva maduresa, es pot donar el cas que els pares es converteixin en pares sobreprotectors o ‘pares helicòpter’ que sobrevolen els seus fills per intervenir en qualsevol situació. Els transformen en nens bombolla afavorint l’aïllament, impedint-ne la socialització per evitar les pors respecte la malaltia perquè temen que els pugui passa res, sobretot si ells no hi són. I, en part, tenen raó: els seus fills necessiten adaptar-se i dur a terme una sèrie de canvis per no arriscar la seva vida i la seva salut. Però, fins a on convé protegir? On són els límits?
Per seguir llegint l’article, feu clic aquí.
