La importància de perdre la por al fracàs

La psicòloga americana Carol Dweck va fer un estudi, a principi dels vuitanta, per esbrinar com es comportaven els estudiants brillants de cinquè grau per resoldre una pràctica complicada. Volia descobrir si hi havia diferències entre homes i dones a l’hora d’encarar un desafiament. Va adonar-se que les nenes que treien molt bones notes es donaven per vençudes ràpidament. Com més alt era el seu coeficient intel·lectual, més ràpidament ho deixaven estar. En canvi, els nens també brillants acadèmicament veien les tasques més difícils com un envit i els costava molt més de rendir-se. Va decidir de continuar investigant  i va adonar-se que la causa d’aquest comportament no era pas que els nois tinguessin més capacitat  que les noies; més aviat en molts casos les noies sobrepassaven la capacitat dels nois, fins i tot en matemàtiques i ciències. Per tant, no era una qüestió d’habilitats, sinó de la manera com s’enfrontaven als desafiaments. Aquesta observació coincidia amb un estudi que havia fet HP, que demostra que quan els homes cerquen feina, s’hi presenten malgrat complir només el 60% dels requisits. En canvi, les dones només gosen presentar-s’hi si reuneixen el 100% dels requisits.

Veient aquests estudis, l’advocada i política americana Reshma Saujani va emprendre el projecte ‘Girls Who Code‘ (‘noies que programen’), en què, per mitjà de la informàtica, intenta socialitzar les noies, els vol ensenyar a ser imperfectes. Segons el parer de Saujani, autora de llibres sobre l’apoderament de la dona, en la societat actual les dones són socialitzades per ser perfectes, ben al contrari que els homes, a qui s’encoratja a superar desafiaments. Això fa que ells estiguin més preparats per a prendre riscos. L’aportació de Reshma Saujani és el convenciment que la informàtica pot ajudar  a canviar la societat en aquest aspecte. En el món de la programació informàtica , cal fer proves constantment i l’error forma part del mètode per a trobar la solució. Segons Saujani, això pot convertir aquestes classes en la millor escola perquè les noies aprenguin que ningú no és perfecte i que cal valorar les imperfeccions. A vegades una cosa tan petita com una coma pot fer que un codi sigui un èxit o un fracàs. Saujani explica que calen molts intents per a arribar al moment màgic, quan un codi funciona. Encara més, diu que per a arribar-hi es requereix molta imperfecció prèvia.

La poca capacitat de les dones per a assumir els errors és, segons Saujani, una de les causes que fa que siguin infrarepresentades a la majoria de llocs de poder, tant de l’àmbit privat com del públic. ‘Encara que siguem ambicioses, aquesta socialització fa que assumim menys riscos a la nostra carrera laboral. La majoria de dones trien aquelles feines en les qual saben que seran perfectes’, diu. A Silicon Valley veuen molt clar que abans de triomfar hom s’ha d’equivocar. Per això diuen que ningú no et farà cas si no has tingut dues empreses fallides. En definitiva, els errors poden convertir-se en la millor oportunitat. I aquesta és la idea que pretén inculcar aquest projecte a les nenes des de ben petites.

Posar fi a l’esquerda tecnològica per raó de sexe
‘Quan comencem les classes, de seguida veiem a la cara de les nenes la por de no ser perfectes’, explica la impulsora del projecte. Totes les mestres de ‘Girls Who Code’ asseguren que ho veuen: durant la primera sessió, quan comencen a codificar, sempre hi ha una alumna que crida les professores per dir-los que no sap quin codi escriure. Per sort, les professores hi tenen experiència i saben que l’alumna ho ha provat unes quantes vegades i no se n’ha sortit. Si no, es pensarien que durant aquells vint minuts no ha fet res. Però passa que la nena, al final, s’ha estimat més ensenyar el full en blanc que no pas mostrar els avenços que havia fet. ‘Ha acabat triant entre perfecció i fracàs’, diu Saujani.

Fet i fet, aprendre a ser imperfecte significa aprendre a esforçar-se i a ser perseverant. Equivocar-se és de valents. ‘Quan ensenyem a les nenes a ser valentes, i teixim una xarxa per a donar-los suport, es construeixen coses increïbles.’ Dues estudiants de ‘Girls Who Code’ van crear un videojoc anomenat ‘Cursa de tàmpaxs’, per lluitar contra el tabú de la menstruació. I una noia de setze anys, gràcies a les classes, va crear un algoritme per a ajudar a detectar si un càncer és benigne o maligne. Perquè la inserció de la dona en la informàtica pot obrir nous camps.

En definitiva, el projecte també ajuda a posar fi a l’esquerda tecnològica per raó de sexe, una esquerda ben present a la majoria de països del món. Aquests últims anys, les estatístiques de dones matriculades en carreres relacionades amb la informàtica ha anat disminuint, en comptes d’augmentar, com semblava que passaria.

‘Girls Who Code’ va néixer l’any 2012 als Estats Units, amb vint nenes. Enguany arribarà a 40.000. El projecte no ha parat de créixer. L’organització imparteix classes durant tot l’any a les noies de 13 a 17 anys, a través dels seus clubs o programes d’immersió a l’estiu. S’hi s’ofereix un espai segur per a les nenes a l’hora d’explorar la informàtica i desenvolupar habilitats tècniques. Alhora, s’hi fa créixer l’autoconfiança entre les noies no prou interessades en el món de la informàtica. El projecte té un pla d’estudi lliure, basat en classes que imparteixen voluntaris, setmanalment, en una seu i uns equips cedits per patrocinadors, entre els quals hi ha noms de la indústria tan importants com ara Microsoft, Amazon, Pixar, Twitter, Facebook i Yahoo.