Apòstols i mercaders

Classe obrera catalana, llibertària, militant cenetista, plena d’autodidactes que van arrossegar anys de presó i exili, i alguns afins a l’independentisme. Aquest és l’esperit que respira el clàssic Apòstols i mercaders, de Pere Foix, peça de col·leccionista, clàssic de clàssics, que ara els sociòlegs Antoni Estradé i Ariadna Fitó han rescatat per a l’editorial Tigre de Paper, i que es presentarà dimecres a les set del vespre a la Llibrera la Central del Raval de Barcelona. És una oportunitat d’or per a redescobrir un Pere Foix que un precís i documentat estudi introductori acaba d’emmarcar.

Pere Foix (1893-1978) va ser militant de la CNT, fill de masovers de la Segarra, que va anar a parar a Barcelona i a París (escàpol del servei militar), però que va tornar a Catalunya, on va fer de periodista del diari Solidaridad Obrera i de sindicalista durant molts anys. Va escriure Apòstols i mercaders a l’exili mexicà, acabada la guerra dels tres anys (1936-1939), on va treballar de vigilant nocturn en una fàbrica de la capital. Disset anys de vigilant nocturn són molts anys, i per sort nostra va omplir les hores mortes escrivint llibres.

Apòstols i mercaders fa el perfil biogràfic de sis anarco-sindicalistes de la Catalunya de principi de segle XX que Foix havia tractat personalment. N’hi ha de poc coneguts (els mestres Joan Roigé i Eusebi Carbó, o el treballador de banca Josep Maria Foix) i n’hi ha de molt més renom (Salvador Seguí, Àngel Pestaña, Joan Peiró). Foix, que els havia coneguts tots, en fa sengles retrats molt vius, gairebé d’amics, emmarcats sobretot en els anys del pistolerisme patronal i la dictadura de Primo de Rivera. Els feliços vint, a Catalunya, foren plens de sang.

Impressiona rellegir l’escena de la mort i el perfil de Josep Maria Foix; i he trobat altre cop reveladors els anys de presó aprofitats per molts militants de la CNT per formar-se i llegir (va fer-ho en Foix, va fer-ho en Seguí), igual que el viatge de l’autor a Rússia, els anys vint, que demostra l’escepticisme dels anarquistes catalans sobre els comunistes russos ja de bon començament. També és admirable l’aplicació de la censura ‘roja’ que els impressors anarquistes dels anys vint aplicaven a Barcelona: en ple pistolerisme patronal, l’endemà dels assassinats els diaris apareixen amb espais en blanc a les pàgines. Els impressors es negaven a imprimir les mentides i acusacions falses que les autoritats llançaven contra innocents, culpant-los de les morts. D’aquí els espais en blanc. Els impressors corregien allò que els periodistes no. És tot un món que es descobreix.

Molt il·lustratiu és el perfil d’un Seguí, colós del sindicalisme, figura clau de la CNT, i segons l’autor gens contrari a l’independentisme, i que tenia al cap de formar un partit polític, anatema per als anarquistes. Foix mateix va acabar militant a ERC, i representa el terreny comú i transitable entre l’anarco-sindicalisme i l’independentisme que Jordi Martí Font ja fa anys que va documentant amb els volums de Terra Negra, obra de referència de l’anarco-independentisme. Pere Foix, al llibre, fa el lligam teòric entre tots dos mons, sobretot al capítol dedicat al federal Eusebi Carbó.

Però allò que impacta de Foix no és solament que faci conèixer un món d’anarco-sindicalistes que ens volen amagar, sinó el llenguatge. És bonic d’imaginar el vigilant nocturn de la fàbrica escrivint a plena nit de l’exili mexicà frases com les que clouen l’article d’avui: ‘Adés l’atac era de bursada, adés perseverant, però sempre de traïdoria. I ens acorralaven com a malfactors. L’adversari es mostrava malèvol; el seu capteniment era cruel. Ni tolerància ni comprensió. Nosaltres, cada dia més, volíem estrènyer els lligams que ens unien, perquè estàvem convençuts que treballàvem per un sistema de convivència millor, propagant uns ideals que ultra eixugar-nos les butxaques, ens feien sentir l’espetec de les pistoles. I, a desgrat de la perseverança i la destresa amb què se’ns perseguia, no restàvem inactius; llavors percebíem el veritable valer dels homes, car prevèiem que l’atac fóra més bàrbar en futures conteses’ (pàg 43)