23.10.2022 - 21:40
|
Actualització: 24.10.2022 - 12:04
Dijous farà cinc anys de la sessió del Parlament de Catalunya en què es va proclamar la independència.
Vista la decebedora situació política d’avui, puc entendre que poca gent estiga per celebracions i commemoracions. De fet, és constatable que, així com el Primer d’Octubre ha estat sempre motiu de commemoracions, el 27 d’octubre, en canvi, pràcticament no l’ha reivindicat ningú durant aquests cinc anys. Probablement perquè s’hi va arribar en molt males condicions i hi van passar massa coses lletges i no esclarides del tot que fan que sone a engany –aquest diari ha publicat una sèrie d’entrevistes amb els diputats independents de Junts pel Sí que fan feredat perquè constaten fins a quin punt van ser deixats al marge de tot. Qui ho vulga pot entretenir-se en la picabaralla i en les acusacions sobre què va fer cadascú o pot plorar l’oportunitat perduda. Però, si m’ho permeteu, jo avui en faré l’apologia, i la faré mirant al futur.
En primer lloc, perquè hi ha un fet jurídic cabdal que no tenim dret d’oblidar: el Parlament de Catalunya va proclamar de manera oficial i legal la independència i és una declaració que no pot ser contestada en el marc legal espanyol. Dic que no pot ser contestada en el marc legal espanyol i ho dic en els termes de la llei internacional perquè acredita que qualsevol declaració d’independència crea un marc jurídic nou contra el qual no pot fer res el marc anterior. Ara, una altra cosa és que el marc anterior, per mitjà de la coacció i la violència, impedesca el desplegament de la decisió presa, tal com ha passat. Això la societat internacional també ho reconeix quan fa notar que un procés d’independència és sobretot un fet que s’imposa, un fet acomplert. Pot semblar contradictori, però no ho és. Jurídicament, la independència és proclamada però factualment no existeix.
Em direu: i això de què ens serveix, en la situació en què som? Més avall en parlaré, però si sou d’aquests que penseu que la història s’ha acabat, que els catalans som incapaços de fer res i que Catalunya serà per sempre més una província espanyola, no cal que continueu llegint. Entenc perfectament que no pugueu donar importància a la validesa d’una norma jurídica que d’acord amb allò que penseu no es podrà fer mai efectiva, per tant, no paga la pena que continueu perdent el temps.
Ara, si considereu que el conflicte entre Catalunya i Espanya és viu i que no s’ha resolt, que encara han de passar moltes coses, i poden passar, aleshores us diré que la importància d’allò que va passar el 27 d’octubre de 2017 és fonamental, és el centre de tot. Més i tot encara que el Primer d’Octubre.
En primer lloc, perquè quan hi haja un segon envit, siga de la classe que siga, i una disputa real del poder a Espanya, l’artefacte jurídic que ho legitima tot és la declaració d’independència del 10 d’octubre, votada el 27. Es podrà fer qualsevol cosa d’acord amb la legalitat internacional –o, si més no, es podrà fer sense contrariar la legalitat internacional– perquè aquell dia Catalunya va “posar en coneixement” de la societat internacional la constitució de “la República Catalana, com a estat independent i sobirà, de dret, democràtic i social”.
Però, en el nostre cas, el valor material d’allò que es va fer el 27 d’octubre de 2017 no és solament una aspiració abstracta de futur, perquè cal reconèixer que, a Catalunya, tant si els analistes polítics ho volen veure com si no, els efectes d’aquella declaració són decisius avui en termes polítics.
Ho van ser, de fet, a partir de l’endemà, quan una part dels exiliats va fonamentar la seua decisió i la seua opció política en el fet que, havent proclamat la independència hores abans, ja no podien reconèixer el dret d’Espanya a jutjar-los. Una altra volta totes les coses lletges i estranyes que han passat al voltant de tot plegat fan que siga molt difícil de parlar-ne amb equanimitat i serenitat, però el fet, en qualsevol cas, és indiscutible. Després del 27 d’octubre de 2017 la sorpresa no són aquells que decideixen en qüestió d’hores que la proclamació d’independència no té valor real i accepten el poder de les autoritats espanyoles sobre seu –que és el que havia passat sempre en la història moderna de Catalunya. No, la sorpresa és que per primera volta hi ha uns polítics que no reconeixen l’autoritat espanyola sobre seu i sobre el país i que posen en pràctica aquesta decisió. Precisament perquè ha existit el 27 d’octubre. I aquest canvi històric, alerta, té repercussions polítiques diàries. Per exemple, la manera diferent –ara ja alliberada i completament irrespectuosa cap a la legalitat espanyola– amb què una part de la població reacciona el 2019 en comparació amb allò que havia fet el 2017. A l’aeroport, a Urquinaona, a les marxes, a la Jonquera… Però també en aspectes tan decisius de la política tradicional com ara el trencament recent del govern autonòmic.
És possible que algú de vosaltres pense que ja han passat cinc anys i que és molt de temps i que qualsevol clarificació per a fer-la efectiva ja s’hauria d’haver fet del tot. En discrepe obertament. La lluita per la llibertat dels presos polítics i la pandèmia han estat circumstàncies que han alentit aquesta clarificació perquè no han deixat pensar el país amb el cap clar. I el fet que dins tots els partits, si més no en el primer moment, hi haja gent dels uns i dels altres ho ha complicat molt tot i encara ho complica. Tant que em sembla que no és fins ara que les coordenades mentals dels qui van optar per lliurar-se als tribunals espanyols comencen a divergir de manera explosiva. Les opinions tan provocatives i insultants cap a la majoria dels independentistes que han expressat Carles Campuzano o Quim Nadal aquest cap de setmana, per exemple, ens indiquen cap on camina el govern de Pere Aragonès, i per això els hi han posats tots dos.
Després del 27 d’octubre de 2017, el president Carles Puigdemont i el vice-president Oriol Junqueras van encarnar aquelles dues actituds no solament del punt de vista personal sinó sobretot polític. L’un, rebutjant l’autoritat d’Espanya, i l’altre, reconeixent-la i acceptant-la. I d’ací deriva tot això que vivim avui.
Cinc anys després, hi ha qui diu que calen cares noves i girar full, però la realitat, la veritat que val més que explicitem, és que Junqueras i Puigdemont continuen essent els grans protagonistes de la nostra vida política. L’un, dirigint Esquerra i influint de manera decisiva en el govern; l’altre, batallant i derrotant Espanya en un combat judicial europeu de ritme exasperant, més que no pas involucrant-se en el dia a dia. I, tanmateix, manté un ascendent tan clar que, per posar-ne un exemple, amb una simple repiulada sembla que ha influït decisivament quan les bases de Junts han votat per deixar el govern autonòmic.
En conseqüència, que Oriol Junqueras i els qui pensen com ell –també els qui pensen com ell a Junts o la CUP– no en vulguen saber res, del 27 d’octubre de 2017, és més que coherent. No en faran mai l’apologia ni tenen cap raó, cap al·licient ni cap motiu per a fer-la.
Respecte de tots els altres –tant si tenen Puigdemont com a referència com si no, que aquesta no és la qüestió– la proclamació d’independència aconseguida el 27 d’octubre de 2017 és el far que, conscients o no, els guia. És la raó per la qual s’encaren personalment a Espanya com un país estranger, sense cap afiliació personal ni emocional positiva que els hi acosti.
I és exactament per això que avui en faig l’apologia, essent ben conscient de l’excepcionalitat de VilaWeb en el panorama periodístic català actual i sentint el pes i la responsabilitat que això implica. Amb plena consciència.
PS1. He explicat tantes voltes uns quants precedents que crec que no caldria insistir-hi, però hi insistiré. Estònia, per exemple, va declarar la independència el 16 de novembre de 1988, però la comunitat internacional no la va reconèixer fins que no la va reconèixer l’URSS, el 6 de setembre de 1991. És un exemple de molts en què una declaració jurídica d’independència no esdevé factual durant anys. Avui, als estonians, aquest detall tant els fa, perquè són completament independents i oficialment Estònia té com a data d’independència el 24 de febrer de 1918 –la data de la primera independència. En un exercici invers d’allò que ens passa a nosaltres, allà les dècades d’ocupació soviètica del país han desaparegut del tot, com si no s’haguessen materialitzat mai, igual que ara ací sembla que la independència del 2017 no s’ha materialitzat. Però el fet significatiu és que l’URSS va reconèixer la independència d’Estònia el 1991 a partir de la invocació dels seus dirigents precisament de la legalitat creada el 1988 contra l’URSS mateixa, tot i que no es va publicar mai oficialment. En aquell moment, es va arribar a explicar que la declaració d’independència era un “fet legal adormit” i que per això solament el fet de despertar-lo ja l’activava.
PS2. Després de l’arrencada dels Minimots, el Paraulògic ha fet ara també un gran pas endavant. S’actualitza cada dia al punt de la mitjanit, i no a la una com fins ara, permet de jugar a dos jocs diferents, el d’avui i el d’ahir, i incorpora les pistes del Dadalògic. Aquests no seran els únics canvis. Aviat farà un any que va aparèixer i us n’explicarem iniciatives noves i importants. Agraïm als subscriptors de VilaWeb el seu suport, que ens permet de fer créixer el diari amb propostes com aquesta.
