11.09.2019 - 21:50
Hi ha moments de tot i per a tot, en la història dels pobles sense estat. Moments de resistència, moments de silenci, moments d’afirmació. N’hi ha que arriben al seu moment de llibertat (i aleshores comencen els moments de normalitat, de gestió, de redefinició) i alguns altres que deixen de tenir moments perquè han desaparegut. De tot passa i de tot pot passar, la història és dinàmica, res no és etern ni és escrit.
Aquests dies he recordat un dels nostres moments més trists, de persecució i de negació (sí: ens poden fer totes dues coses alhora sense que els importi la contradicció), il·lustrat (és una manera de dir) per aquell càstig retorçat i malparit de la penyora. No sé quina mentalitat sinistra se’l va inventar. El perpetraven a l’escola. Quan el mestre (també és una manera de dir) sentia alguna criatura parlant en català, li donava la penyora. Si l’infant que la duia pescava algun company cometent la mateixa falta, zac, li passava la penyora. I havia de fer igual, si se’n volia deslliurar. Perquè, al final de la jornada, qui tingués la penyora seria castigat.
Jo he vist un home gran, fet i viscut i tot, emocionar-se encara en evocar-ho i dir, com una confessió, com una falta viva que cou, ‘I jo passí la penyora al meu millor amic.’
Venim d’aquí. D’aquest dolor.
Per això, quan surten a la palestra determinades veus presumptament d’esquerres i gens presumptament espanyolistes exclamant-se perquè els catalanoparlants no tan sols existim sinó que, ves per on, hem decidit que no ens vaga de ser ciutadans de segona, somric. No pas per ells, que no sé si tenen remei o si no en tenen, però que ja s’ho faran, sinó per nosaltres. Perquè aquest posat de personeta ofesa que ara gasten, sigui amb el vetustíssim discurs de ‘la burgesia altiva contra el treballador castellanoparlant’ (i que encara és més al·lucinant sentit de Valències estant, on, com tothom sap i és profecia, la burgesia ha mantingut –i manté– fidelitat a la llengua de la terra, sí senyor), sigui amb la cantarella dels ‘atacs’ o les ‘persecucions’ que resulta que rep el castellà a casa nostra (i aquí sí que cal riure per no plorar), diria que és, ara i aquí, resposta al nostre apoderament.
Que no hem de perdre de vista la pràctica de fons (de segles), i la cosa de l’intent d’agitació electoralera, i etcètera? Sí. Però també s’escau que, d’un temps ençà, cada vegada hi ha més gent que ha decidit que ni calla ni combrega amb rodes de molí (gent que actua a consciència, com l’autor d’aquest fil meravellós i aclaridor, gent que segurament no ho ha pensat políticament, com el seu avi el dia que ja no es va voler doblegar quan, en demanar ‘un cafè’ li van respondre aquell tallant i sí, supremacista, ‘en español’). Vull dir que el temps no passa en va, que hem sobreviscut, hem resistit i que també n’hem après.
Ens han volgut fer creure que parlar en valencià a València era un anacronisme, un endarreriment, una molèstia. Una provocació. Un acte de mala educació (de veritat que aquesta mentalitat em supera: ‘soyez propres’ ens deien, al nord, ho recordeu?). I, amb aquella supèrbia que encara alimenta comportaments, han pretès que desapareguéssim. Parla’l una mica a casa, si tant t’hi entestes, enyora potser algun mot i evoca’l com una curiositat, un toc de pintoresc, una postal esgrogueïda, però no pretenguis pas que li toqui l’aire, que serveixi per a la vida normal, avui. Ni per als teus fills. Ni per a res.
Els incidents que s’han fet públics darrerament al nostre país (el més recent, i que ha desfermat les ires d’aquella suposada esquerra que dèiem, el de la tasca on es considera ‘maleducada’ la clienta que espera que l’entenguin en valencià –repeteixo: que-len-ten-guin–) podrien parlar-nos, certament, de la persecució que continua, del menyspreu que l’acompanya. Però, si bé ho mirem, en realitat també ens mostren tota una altra cosa: una persistència contra pronòstic. I, més que això, fins i tot pot ser que ens parli de la nostra resposta. La que canvia la resignació per la denúncia, la que alça el cap i s’apodera.
I si els cou és que pica.
Perquè el fet és que no ens hem sotmès. Més que això: que aspirem a la normalitat. Més encara: que exercim els nostres drets. Que, com en aquella cançó de l’Ovidi, resulta que ja ens hem cansat d’anar vivint dient el va com va.
