L’Aplec del Pi de les Tres Branques compleix cent anys

Després de la victòria del 12 de juny de 1921 a les eleccions a la Mancomunitat de Catalunya al districte de Manresa i Berga d’Iu Minoves i de Ferran Valls i Taberner, els catalanistes berguedans organitzaren una trobada sota el Pi per Sant Jaume, el 25 de juliol. Dels parlaments dels oradors voldria destacar el de Ventura Gassol. Qui va ser conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya amb Francesc Macià va parlar de “la llibertat que ha de tenir una pàtria que tingui aquest cel i aquelles muntanyes”; del Pi afirmà: “No ha vist la reparació dels oprobis fets a la pàtria, ja ho veurà el seu hereu, l’altre Pi de les Tres Branques que ha nascut més enllà de la muntanya.” Glossant la celebració de la missa, que s’havia fet sota el Pi, va dir: “Déu és amb nosaltres i en la nostra causa”, i acabà demanant a Antoni Sansalvador, propietari del Pla de Campllong, “ara ell cedeixi el petit [Pi de les Tres Branques jove] a la Mancomunitat de Catalunya”, i que es faci la consagració solemne “…aquell dia dansant al volt del Pi petit li cantaran amb en Maragall: Pluja, sol, davalla –els xics es fan grans– amunt jovenalla. El dia del nostre alliberament fent una sardana al volt del Pi major mort florirà de bell nou a semblança d’aquests bastons secs que Déu feia florir a les mans dels vels patriarques en senyal de la seva virtut. I que si no, en faran una foguera a dalt del Cim d’Estela, i el que ara són tres soques mortes seran tres columnes de foc vives que abrandaran el cel de la pàtria”.

Ferran Valls i Taberner, aleshores diputat catalanista, al seu parlament va agrair a aquells qui li havien atorgat la confiança: “Aquest aplec vora el Pi de les Tres Branques no representa sols la celebració d’una victòria electoral, episodi circumstancial en la batalla constant per Catalunya, sinó que principalment és una festa simbòlica, plena d’espiritualitat. Les tres branques del Pi són símbol de la fe, de l’esperança, i de la caritat, que és amor. Fe en Déu i en la justícia de la nostra causa, que per tal com és causa legítima i nobilíssima la defensem ardentment […], l’amor a Catalunya devem matisar-lo amb un sentit d’universalitat i d’immortalitat. El sentiment catalanista no és d’odi, ni d’exclusivisme localista i actualista, sinó d’amor i de solidaritat; no és negatiu ni pessimista, sinó afirmatiu, constructiu i optimista […], treballem per la reconstrucció interna de Catalunya. Dintre de la Mancomunitat, que representa un inici d’estat català […] els diputats electes confortats amb la vostra adhesió […] treballarem amb gran delit en la tasca d’estructuració i rehabilitació moral i material de Catalunya.” Després de la guerra del 1936-1939, Ferran Valls i Taberner es va fer aferrissat franquista. Va atacar durament el catalanisme que havia defensat ardidament a la joventut. Al discurs va parlar d’Estat Català abans de la fundació d’aquesta organització per part de Francesc Macià; Valls i Taberner va publicar l’article “La Falsa Ruta” a La Vanguardia Española, el 15 de febrer de 1939, recollit al llibre Reafirmación Espiritual de España: “Catalunya ha seguit una falsa ruta i ha arribat en gran part a ser víctima de la seva pèrdua. Aquesta falsa ruta ha estat el nacionalisme catalanista […]. Crec que em pertoca d’assenyalar, en aquest moment de salvació, que un dels factors de subversió ha estat el catalanisme polític.”

Tot consultant la premsa catalanista del juliol dels anys 1922 i 1923, apareixen unes quantes notícies del Berguedà, però cap referència a un nou aplec al Pi de les Tres Branques. Del 1922, a l’Arxiu de Berga, a les caixes del santuari de la Mare de Déu de Queralt hi ha una poesia de mossèn Ramon Perarnau Canal titulada “Pel Pi de les Tres Branques” i amb el subtítol “Queralt”. El gener de l’any 1923, hi ha un poema de Ramon Bergadà dedicat al Pi, publicat a la revista La Tralla, de Barcelona. L’aplec de l’any 1924 és segur que no es va poder fer, perquè el general Primo de Rivera va impedir tota manifestació de catalanisme durant els set anys de dictadura. Tampoc no consta que s’hagués fet cap concentració al Pi els anys de la segona república. Jaume Farguell, batlle de Berga, l’any 1980 hi va convocar la Diada Nacionalista. Les primeres diades es van fer per Sant Jaume, com la de l’any 1921, que aleshores era festiu a Catalunya; després, la celebració de la festa passaria al tercer diumenge de juliol. Enguany, sota la pressió de la maleïda pandèmia, es tornarà a fer l’aplec al Pi, i d’una manera especial es vol commemorar el centenari i mític aplec de l’any 1921.