08.03.2024 - 21:40
La justícia espanyola és operada a cor obert, davant els ulls de tothom. Com Leonid Rógozov, el cirurgià que es va intervenir a si mateix d’apendicitis perquè era l’únic metge de l’estació antàrtica soviètica, ara que l’independentisme li dispensa l’anestèsia, l’estat mira de cosir-se la pròpia ferida del 2017. Aquesta legislatura ha de servir de transició entre el vell món del procés i el nou, i per això els jutges són a l’epicentre de tot. Com que no hi ha acord sobre la forma que ha de prendre aquest món nou, hi ha garrotades dins l’hospital.
El PSOE tiba el fil. L’amnistia és fundacional del nou moment i, per deficitària que sigui, reconeix que hi ha coses que es van fer malament. La creació d’una comissió d’investigació sobre la lawfare al congrés espanyol encara ha entaforat més el dit del PSOE dins la nafra judicial. María Jesús Montero, vice-presidenta i número 2 dels socialistes, va reconèixer l’operació Catalunya com “un atemptat contra l’estat de dret”. Però a l’altra banda, hi ha el PP, que també tiba, i no té por de posar en qüestió la democràcia espanyola. Tot i que va rectificar cinc hores després, Esteban González Pons, un dels homes de confiança d’Alberto Núñez Feijóo, es va referir al Tribunal Constitucional espanyol com “el càncer de l’estat de dret” –una metàfora mèdica– i va dir que estava “contaminat políticament”. Els populars fan córrer la brama que Cándido Conde-Pumpido, president de l’ens, rema a favor dels socialistes.
Amb molta traça, mentre s’opera, l’estat reconeix que hi ha una ferida –i, per tant, un problema, una disfunció–, però sempre es deixa un marge per a cicatritzar. De la mateixa manera que l’amnistia reconeix que es van cometre errors, també enforteix l’estat de dret. Al preàmbul, Junts i ERC hi signen explícitament que “tots els camins han de transitar dins l’ordenament jurídic nacional i internacional”. De la mateixa manera que el PSOE restringeix a l’època de Mariano Rajoy els excessos de l’estat de dret, inferint que hi ha un estat de dret possible, el PP no identifica cap problema estructural en la justícia espanyola, sinó que ho atribueix als excessos autocràtics d’un Pedro Sánchez desfermat. Així, tots dos tracen un horitzó en què les coses es podran solucionar.
En una operació es veuen les vísceres, que fan fàstic als aprensius i sadollen els morbosos, però per al pacient sempre és millor una operació en curs que no pas tenir la malura dins i no saber si arribarà a temps l’ambulància. Per més que el rei, el PP i el PSOE es llancin els jutges pel cap, la reputació de l’estat de dret espanyol no és pitjor ara que quan tenia presos polítics, o que quan havien de justificar cada dia per què l’autodeterminació no era permesa. És precisament González Pons qui negocia amb el ministre de Justícia, Félix Bolaños, la renovació del Consell General del Poder Judicial. La setmana vinent hi ha una nova reunió, però, malgrat la insòlita mediació de la Comissió Europea i malgrat els ja més de cinc anys de mandat caducat, la solució sembla que s’allunya. L’excusa del PP és que, amb l’amnistia en marxa, troba impossible una solució a curt termini. En el subconscient de l’estat hi ha, tal volta, un càlcul: quan l’operació culmini amb èxit, regenerar el Consell fóra la manera de posar un llacet a l’etapa nova. Tot oblidat.
La tempesta d’aquests dies és l’estat buscant-se solucions. Una altra cosa és qui arrasarà la rierada que es desboca. La mostra més crua és el cas Koldo, que afecta els dos fonaments de l’acord amb Junts: la presidenta Francina Armengol i el secretari d’organització del PSOE, Santos Cerdán, assenyalat pel seu amic José Luis Ábalos. El cas Koldo fa pudor de socarrim, perquè els indicis de corrupció hi són a bastament, però els jutges tenen l’oportunitat d’acorralar Sánchez i escurçar o allargar la cicatriu de l’apendicitis. Si la bola de neu es fa grossa, pot arrossegar Salvador Illa, a qui el primer decret de l’estat d’alarma feia responsable de la compra i la venda de tot el material. Si cau Illa, cau Sánchez, i si cau Sánchez, la cosa més probable és que la vella guàrdia del PSOE recuperi el control del partit. Caigui qui caigui, el paisatge després de l’accident seria més de reconciliació que no de sang i fetge.
A la justícia espanyola l’enforteix esbudellar-se en públic, després de la repressió, perquè és més difícil sortir-ne destruïda que no pas enfortida: l’independentisme és en hores baixes i no hi ha alternativa; el PP no pot controlar tots els jutges i el PSOE no els pot tenir tots en contra. Els estats sí que són robustos. La justícia espanyola és operada a cor obert, davant els ulls de tothom, i té totes les butlletes de sortir-se’n.
