‘Apartheid’

Aquí amb prou feines havíem fet quatre bafarades indignades amb la sentència del TSJC contra la immersió a Canet, que el relat de l’espanyolisme ja s’havia desplegat i consolidat. Persecució i racisme. Primer va ser la premsa. El director d’El Mundo va fer un article titulat El delicte de lesa humanitat de l’apartheid català, on deia que a Catalunya “la llengua ha substituït la raça”, parlava de l’Alemanya nazi i comparava el nen de Canet amb els nens de Betlem assassinats per Herodes. L’editorial del diari deia també: “Canet és la capital de l’apartheid.” Les quatre primeres planes de l’ABC, l’endemà, eren gairebé exclusivament opinions sobre el segregacionisme lingüístic i l’assetjament a Catalunya. Federico Jiménez Losantos va comparar-nos amb el Ku Klux Klan. El País i la resta de mitjans més moderats han fet a l’inrevés: glossen la valentia i la lluita de la família que va posar el recurs i s’hi refereixen com si fossin sants o herois.

Després els polítics han vingut a repetir-ho de seguida, però sense ni tan sols l’engruna de la distància tradicional. Pablo Casado ha dit: “És terrible l’apartheid lingüístic de la Generalitat.” Inés Arrimadas també ha dit que a Catalunya hi passa “la cosa més semblant a un apartheid, a un règim totalitari”; ella, que vivia aquí i sap que és mentida. I Ana Beltrán, secretària d’organització del PP, que “arribarem a veure els qui demanen que es pugui estudiar en castellà amb un braçalet marcat perquè els puguin assenyalar pel carrer, com feien els nazis amb els jueus”. No és el tremendisme de quatre periodistes exaltats. No és l’obsessió marginal de quatre lletraferits. És un relat oficialista.

No ho explico per dir “mireu què ens diuen”. Tant me fa que ho diguin; tant me fa si és la prova de cap odi; tant me fa si és generalitzat o no; tant me fa si la imatge que els extremenys tenen d’això que passa aquí és desvirtuada. El plany i la comèdia que tot plegat ens ve de nou són un error. La lliçó més important d’aquest discurs verinós és comprovar fins a quin punt se’ls ha desajustat la relació amb la veritat quan opinen sobre Catalunya. No hi ha cap unionista que se senti tractat aquí com un jueu a Alemanya ni com un negre a Sud-àfrica. Ni el més fanàtic. Cap. No hi és. Però Casado i Arrimadas ja no parlen per als seus votants d’aquí. Ni El Mundo per als seus lectors d’aquí. Ni tan sols miren de dividir-nos. Parlen de cara enfora. Ja no els resta mitja veritat on aferrar-se, tot és pura propaganda: la denúncia de la persecució del nen va venir gairebé abans de la sentència, com un guió.

Ni tan sols en els moments més tensos del procés era tan exagerada i mentidera la grandiloqüència que gastaven. Xiuxiuejaven “tumults” i “sedició” per a preparar la repressió judicial, però Mariano Rajoy no hauria parlat mai d’apartheid. El 2017, Espanya havia de semblar una democràcia homologable a Europa, i sobretot havia de fer veure que Catalunya era un problema esporàdic, culpa de quatre ximpanzés que havien pres el control de la nau. Però el desenllaç del procés va mostrar que la cosa no era aïllada. Ans al contrari, de fet: va fer veure que el conflicte era obert i el va deixar a la superfície. Si avui encara hi és no és malgrat la reculada dels partits, sinó gràcies a aquesta reculada. Com més triguem a treballar per alliberar-nos, com més ens rendim, més de pressa avança la podridura, més escandalosa es torna. És veritat que ens consumim perquè veiem l’ocupació i nosaltres mateixos mirem d’amagar-la. Però per a Espanya s’ha fet igualment visible, i ells no poden amagar-la si no ens assimilen o no ens desocupen. I això ha capgirat la situació. Espanya ja no pot semblar una democràcia amb Catalunya, i s’ha de defensar. La seva retòrica sobre Catalunya sempre havia estat excessiva perquè l’ocupació ja hi era, però per això ara la redoblen: d’alguna manera l’han de justificar. És una lògica balcànica.

Mentre no ens alliberem, l’estat també es descompon. Espanya haurà de fer com més anirà més força per dissimular que arrasa Catalunya. Si li costarà més o menys, dependrà de nosaltres. Dependrà de quants de nosaltres ens rendim. De com aguantem la política, de com aguantem la cultura. El nostre esforç, a banda de preservar el país tan sencer com puguem, s’hauria de centrar a veure per on es desfà més de pressa Espanya i aprofitar-ho. I això no es pot fer amb derrotisme. Però encara menys amb victimisme i exageració. Enmig de la paràlisi, el primer pas que hauria de fer l’independentisme és dir les coses pel seu nom. Amb tanta precisió i tant de realisme polític com sigui possible. I això val per a una banda i per a l’altra: ni Espanya és un estat feixista, ni això és qüestió de democràcia, ni persegueixen el català perquè odien la diferència, ni Catalunya és una regió maltractada. Som una nació ocupada per una altra i persegueixen el català perquè és el que la manté viva. L’autèntic pragmatisme és actuar en conseqüència.

Inflamació i profunditat

Enmig de la descomposició, els més intel·ligents saben que per sobreviure sense independència cal tocar el flabiol i procurar que la gent agafi les coses per una posició inútil, merament descriptiva, que no aprofundeixi en les raons. Mireu, si no, els esforços que avui mateix fa Francesc-Marc Álvaro a la seva columna a La Vanguardia, Canet i les seves profecies. Què ha passat, segons ell? Simplement que Ciutadans va plantar “una llavor tòxica que s’ha convertit en planta”. Tot comença i acaba amb el ressentiment de Ciutadans. I llavors per què Casado parla d’apartheid? No ho sabem. Només sabem que és “una analogia perillosa” i que “jugar a encendre aquesta qüestió per erosionar Sánchez és una irresponsabilitat històrica”. Es veu que no és cap operació, doncs. No és cap objectiu. No és cap maniobra amb una profunda lògica històrica. No. És un error, a tot estirar un deliri. “N’hi ha que tenen ganes que les coses s’escalfin de debò.” Però per què? No ho sabem. Això sí. La tensió, com sap tothom, és cosa de dos. “Els dos piulets inacceptables contra la família de Canet que refusa la immersió han de ser condemnats per tothom”, escriu Álvaro, tot i que a parer seu “no són el clima de suposat assetjament que retraten alguns mitjans”. La cara catalana de la inflamació de la retòrica espanyola és la superficialitat.

Canvis a Alemanya en la política exterior

Les relacions amb Rússia i amb la Xina seran segurament un dels àmbits en què més canviarà la política exterior alemanya, ara que al govern hi ha els Verds i els Liberals, que fa temps que hi tenen posicions més dures. La nova ministra d’Afers Estrangers, Annalena Baerbock, ha fet avui la primera reunió amb els seus homòlegs europeus. El preu del gas ha pujat avui a tot Europa prop d’un 10%, poc després d’haver confirmat ella mateixa, ahir, que de moment Alemanya no permetrà que s’acabin les obres del viaducte Nord Stream 2, perquè diu que no compleix la legislació europea. Que l’hagi de complir és justament un requisit que van aconseguir els Verds, partit del qual Baerbock fou candidata, en el seu pacte de govern amb el socialdemòcrata Olaf Scholz. Avui, la ministra ha admès que la negativa al viaducte ha originat en bona part l’augment de preus, però ha dit que també hi tenia a veure la situació a la frontera entre Rússia i Ucraïna, on hi ha com més va més soldats d’una banda i d’una altra, amb l’amenaça d’una invasió russa aviat. Precisament, aquests últims mesos el president Vladímir Putin ha pressionat molt perquè les del viaducte s’acabin, cosa que enfortiria el paper de Rússia com a proveïdor de gas a Europa i debilitaria el d’Ucraïna.