Apa, Feliu Elias!

Res no em podia fer més bé aquests dies de pluja fina que l’obra de Feliu Elias. Vaig pujar dijous a Montjuïc amb el funicular com fa anys que fem a casa i em vaig endinsar en el MNAC per deixar-me acompanyar per ell en l’exposició que li dedica fins el 19 de març. Artista enorme, de fe en la vocació i en l’ofici i, en paral·lel, i això el fa ben europeu, en la intervenció decidida en la connexió amb el públic en els tres vessants del seu quefer artístic: Apa, Feliu Elias, Joan Sacs. El dibuixant satíric Apa, el pintor Feliu Elias, el crític d’art Joan Sacs, els més historiats, i encara hi va afegir el de divulgador de tècniques i oficis de la pintura el Dimoni Verd.

Un crític i divulgador de l’art modern gens tou, tan decidit i encès com els avantguardistes del moment que detestava vés a saber exactament per què, tan combatent en els seus escrits com els del Manifest Groc i les revistes i pamflets dels abrandats nous creadors europeus sorgits dels dadàs del Cabaret Voltaire ginebrí i del Berlín d’entreguerres. Ell anava per altres camins, cert, i si ara em llegia em clavaria una bona plantofada, però l’he vist sempre i el veig, en els dibuixos, caricatures i sobretot en pintura, en la línia de la Nova Objectivitat alemanya, que de primer Franz Roh en va dir realisme màgic. Aquest és per mi el realisme de Feliu Elias.

El veig així des del primer llibre que em van regalar a Barcelona, de mans del meu amor, un volum de la Fira del Llibre Vell, verd de tapes i format ample, dedicat a l’Apa. El meu amor ja en sabia coses, que jo acabava d’arribar del poble, de l’Esquella de la Torratxa i d’aquell panorama satíric que, com a estudiants de periodisme que érem, volíem recordar i aprendre. Era difícil encara, aquell 1973, pensar en la fi de la dictadura, potser a les generacions posteriors els costa de creure-ho, però així era per als joves de llavors, que vam decidir que aquella aberració i l’oblit dels temps republicans no ens havia de privar de ser contemporanis de les revoltes culturals de llavors i del coneixement de la tradició estroncada pel franquisme. I vet aquí l’Apa, moderníssim.

Intervenir en el debat públic, entendre l’art modern com a espai d’expressió personal sorgit de l’ample espai col·lectiu, això és l’art. No hi ha art sorgit d’un únic artista en exclusiva, és el mitjà i la meravella pels quals, gràcies als altres, precedents i coetanis, l’artista arriba a ser-ho; l’art consisteix en la creació col·lectiva d’un artista i així de l’obra que aquest artista farà de manera individual: només la realització és individual, i aquesta és la grandesa de la relació entre allò personal i allò col·lectiu. S’hi creia molt, en això, en els anys de dictadura i república i exili de les dècades primeres del segle vint, que van veure Feliu Elias crear, debatre i patir. Coneixeria després un altre exili, molt pitjor. Nat el 1878 a Barcelona, hi moriria el 1948, tornat del camp de concentració francès, d’un país que l’havia com qui diu fet com a artista, en el primer exili en aquestes terres, el de la dictadura de Primo de Rivera, que va passar a París. En retornar, com tants dels artistes i emprenedors culturals que venien d’aquell exili i tants resistents que s’havien quedat al país, va contribuir a crear un paisatge col·lectiu cultural com no havia existit abans, entrant els artistes en l’àmbit més decisiu del paisatge cívic i cultural de la construcció de la vida moderna, la premsa, l’esfera pública.

M’aturo davant el retrat d’homenatge del 1914 de Joan Junceda, mestre de dibuixants i caricaturistes, que Elias representa en la seva prima i elegant figura asseguda en una cadira moderna, pensarós, mentre un àngel romànic li sosté el barret. Un àngel modern. Somric en passar-hi pel costat i veure un dels dibuixos de l’Apa que surt en el llibre verd, El fill terrorista, del 1910: un nano acompanyat del pare que es nega a saludar ni menys deixar que l’acaroni un altre burgès, aquest més ric, duu copalta, que es troben pel carrer.

No pararia d’escriure. Vaig descobrir, després de l’Apa, la pintura de Feliu Elias. Fa un munt d’anys, quan el Museu d’Art Modern ocupava a la Ciutadella l’espai del parlament. L’amic i escriptor Julià Guillamon ha recordat i escrit més d’un cop que vaig tornar al diari, l’Avui, transfigurada, i relaciona els meus contes amb aquella epifania que em va provocar l’obra de Feliu Elias, tant, em diu, com la de les pintores dites surrealistes Ángeles Santos i Remedios Varo. Tinc en una de les meves parets des de llavors el pòster de l’expo, Fent neteja, del 1936, la dona de casa o potser minyona que escombra i que per fi torno a veure; és d’una col·lecció particular, com tantes teles que ara per fi són al nostre abast gràcies a l’exposició, curada per Mariàngels Fondevila i Mariona Seguranyes.

L’ombra de la dona que Elias subratlla en la paret, en aquell any republicà de fer neteja, és per mi una de les més punyents imatges de tall surrealista que conec. Com Les eines i Un got d’aigua, del mateix any, eines per a bastir i per a refrescar la gola i la respiració. Per Feliu Elias, ens recorden les curadores en frases destacades en l’expo, “l’objecte es planta davant meu com un enigma provocador”, i aquests objectes humils –les eines de netejar, les eines de bastir, el got— ressonen en moltes direccions. Va pintar poques figures humanes, hi veia a través d’allò que toquem i allò que ens acompanya, natures mortes vivíssimes. “He bregat per traduir davant la tela la mateixa Realitat que ens meravella joiosament d’ençà que som al món i d’ençà d’abans i tot”, escrivia el 1916, i a fe que ho va fer.

L’última secció, la del crític Joan Sacs –àlies que va treure d’un dels mestres cantaires de Nuremberg, de Wagner, Hans Sachs– és una revelació més d’aquesta magnífica exposició. Hi trobareu alguns dels artistes que defensava i uns altres que atacava. No hi fa res si creus que l’encerta o l’erra, és sobretot una tria que rescata i fa ganes de veure expos individuals de pintors del país massa menystinguts a hores d’ara com Marià Pidelaserra i Manuel Humbert.

La meravella i l’èxtasi del real visible, Feliu Elias. I el trasbals de la història a través dels objectes, en les pintures últimes, abans de poder tornar a Barcelona el 1947 i morir al cap de poc, atacat per seqüeles físiques i mentals del camp de concentració i, no obstant això, pintant sempre, amb el traç segur i la composició ben definida. M’aturo davant el poètic homenatge al pintor Sisley (1839- 1899), una postal d’un quadre seu a l’angle superior dret, l’espai del quadre gairebé buit i una bombeta tombada prop de l’angle inferior esquerre: el mestre, el buit, la llum apagada. I Les pomes, del 1943, un bodegó amb un rellotge de taula de cara a la paret, que no hi pots veure l’hora. “Res no és mesquí / ni cap hora és isarda, / ni és fosca la ventura de la nit”, em diu el quadre amb els versos del poeta avantguardista Salvat-Papasseit. Fins al patiment final, la vida parlava i cantava amb Feliu Elias tothora.