Què hi passa, a la AP-7? Els problemes d’una situació límit

No passa ni un dia que la AP-7 no sigui notícia. Un incendi a la mitjana, la caiguda d’un arbre que va tallar dos carrils, accidents diversos… Això només és una mostra dels incidents que hi ha hagut aquesta última setmana. El resultat és desenes de quilòmetres de cues que han obligat el govern català a anunciar un conjunt de mesures per a mitigar la congestió d’aquesta via. Però aquestes mesures no resolen pas un problema endèmic que va més enllà de construir nous carrils o limitar la velocitat.

La AP-7 ja era una via força limitada abans d’alliberar els peatges i no era estrany de veure-hi cues en períodes de molta mobilitat. Ara, d’ençà de l’aixecament de les barreres –primer el tram Tarragona-Alacant, el 31 de desembre del 2019, i més tard el tram Tarragona – la Jonquera, el setembre de l’any passat–, l’afluència ha crescut enormement, perquè vehicles que normalment circulaven per unes altres vies ara transiten per la AP-7.

El conseller d’Interior, Joan Ignasi Elena, calcula que l’augment del trànsit arran de l’alliberament dels peatges és del 40%. “Aquesta xifra és una bestialitat. Això vol dir que de cada deu vehicles que ara hi ha a la AP-7 quatre no hi circulaven abans d’eliminar els peatges”, exclama Jordi Rosell, economista de la Universitat de Girona i expert en infrastructures.

En vista d’aquesta situació límit, que ha fet augmentar els accidents –s’han triplicat respecte del 2019–, el govern ha aprovat un conjunt de mesures. S’habilitarà un carril addicional nou entre Sant Celoni i Parets del Vallès, es distribuiran més grues en diversos punts estratègics per retirar vehicles accidentats ràpidament, s’establirà una limitació de velocitat per a camions i s’imposaran sistemes de velocitat variable en punts determinats.

No és un problema de carrils

Amb aquestes mesures es pretén de donar més capacitat a la via i compensar l’augment que hi ha hagut amb l’aixecada de barreres, però els experts creuen que tan sols s’aconseguirà d’alleugerir la situació. Tampoc no fóra cap solució ampliar el nombre de carrils, tot i que és un recurs útil aparentment. Sergi Saurí, director del Centre d’Innovació del Transport (CENIT) de la UPC, creu que perpetuaria el problema: “L’experiència ens diu que si fomentem encara més la carretera, hi continuarem tenint trànsit. En llocs concrets es pot fer, sobretot on hi ha colls d’ampolla, com ara la connexió amb la C-60. Però, com a mesura general, augmentar la capacitat per carretera es traduirà en més vehicles i més congestió.”

Jordi Rosell creu que les mesures anunciades pel govern tampoc no encaren el problema. “Volen donar més capacitat a una infrastructura que és la mateixa, però la qüestió hauria de ser una altra: com puc treure’n aquests vehicles de més que hi han entrat?”, diu.

Tots els experts assenyalen que la solució és un canvi de model que doni més presència al transport ferroviari, tal com marquen les directrius ecològiques de la UE. El corredor mediterrani donaria sortida a les mercaderies, cosa que ajudaria a oxigenar la AP-7 i les altres vies per on circulen camions. I, per una altra banda, millorar el servei de rodalia faria que els usuaris no depenguessin tant del cotxe. També ho sap el conseller Joan Ignasi Elena, que ahir manifestava el seu enuig.

El Govern espanyol ha incomplert sistemàticament amb l’AP7 i les infraestructures del país.

Que resolguin d’una vegada les mancances estructurals que patim i compleixin amb Rodalies, l’única alternativa clara al cotxe. pic.twitter.com/G7vss2Hnku

— Joan Ignasi Elena (@joanignasielena) June 14, 2022

Però aquesta és una reclamació històrica que no es desencallarà pas, si més no a curt termini. Per això hi ha diverses veus que demanen de prendre en consideració la implantació d’un sistema de pagament. Com ja ha expressat el govern català alguna vegada, Sergi Saurí defensa com a model de transició una vinyeta. És una mena de tarifa plana anual que permet de circular per totes les autopistes i autovies. Això serviria per a recaptar diners i reutilitzar-los per a potenciar el transport públic i el manteniment de vies. “Més tard hauria d’evolucionar cap a un pagament per ús més sofisticat, on es tinguessin en compte els quilòmetres recorreguts i el tipus de vehicle”, afegeix.

Tanmateix, no tothom ho veu bé. Hi ha qui creu que el mètode de la vinyeta no dissuadiria pas de circular per la AP-7 i que valdria més establir un pagament cada vegada que s’hi circulés. Però  això no ho pot pas decidir la Generalitat perquè no en té la competència. La AP-7 és competència de l’estat espanyol.

Rosell remarca que això és una anomalia a la qual ja ens hem avesat i que també caldria corregir: “Als EUA els propietaris de les vies de gran capacitat són els governs federals, que poden prendre les decisions més adients perquè són l’administració més acostada als ciutadans. Aquí la Generalitat pot posar cons i grues, però no pot anar més enllà i si vol posar un peatge ho ha d’autoritzar l’estat.” També és cert que ningú no vol tenir el desgast polític de demanar o proposar d’establir un peatge, una de les mesures més impopulars en l’imaginari col·lectiu català.