Anys i afanys. Quaranta anys de filologia catalana a València

Un acte sobri, sense grans solemnitats, amb la flaire que empesta l’actualitat del país (el valencià i els altres que compartim); una olor agredolça, d’impasse, d’insuficiència. Però també un acte, a estones, emocionant, encoratjador, de retrobament, de cares complagudes, de gestos d’emoció continguda. Surava en l’ambient l’estranya felicitat que vibra en les cançons d’aniversari quan l’homenatjat compleix quaranta anys.

En l’acte d’ahir, qui travessava el llindar de la maduresa era el Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València. Un departament pels passadissos laberíntics del qual molts de nosaltres hem pelegrinat al llarg de la nostra estada universitària.

En la celebració, com no podia ser d’altra manera, un dels seus fills prenia la guitarra i alçava la veu: Pau Alabajos. Pau; un d’aquells fills repetidors amatents de l’assignatura del compromís i la rebel·lia que vam aprendre a les classes, als descansos, a la cafeteria, a les llargues assemblees, a la biblioteca, i que mai no hem deixat de suspendre, de suspendre per repetir, per tornar a estudiar-la.

Fer un balanç d’allò que ha representat el departament resulta complicat i, alhora, necessari. Així que recupere les cançons del Pau que parlen de l’amor i la ferocitat i és senzill identificar-se, en primera persona, com una conseqüència. El departament era un focus d’irradiació, d’una invitació a la normalitat i a la dignitat de la llengua que els nascuts a les acaballes de la dictadura descobríem amb els ulls esbatanats. Per aquells que veníem de la perifèria de València i havíem viscut el procés de reducció de l’idioma, el tall de transmissió a les nostres famílies, trobar aquell petit oasi era una doble temptació: d’una banda, servia per a saciar-nos la set i per l’altra per a escampar-la arreu: la set i també el remei. En els últims vint anys ens hem trobat amb totes les recloses alçades pel poder. Ara bé, encara queda treball: no caiguem en el parany de desconvocar aquells afanys, aquella intensitat.

La festa acaba prompte. Demà cal tornar a la feina. Els llums es tanquen. I, com en els bons aniversaris més enllà de la trentena, ningú no s’aventura a treure’n cap pastís. Els temps no estan per a perdre’ls en cerimònies banals. Tampoc ningú no s’ha molestat a portar-hi espelmes. Tant se val. Ompliu-vos d’aire i d’ambició els pulmons. Tanqueu els ulls i bufeu, bufem fort. Abans, però, no ens n’oblidem: demaneu un desig.