He conegut un anyell mut

He conegut un anyell mut que té més sort que el de Zurbarán, tot i que cal dir que el del quadre és viu, encara que lligat de potes, estirat i en una clara actitud sacrificial. El fons fosc i la taula grisa, a més, li cedeixen tot el protagonisme. És un quadre del segle XVII i ens en sorprenen les textures precises, la llum, les ombres, la minuciositat de la tècnica, tot al servei d’aquest animal mansoi que sembla que accepti el seu destí en una actitud religiosa. Per la “posada en escena” i per la tècnica emprada ens fa pensar en una natura morta, però l’anyell és clarament un Agnus Dei, un anyell de Déu, amb unes connotacions religioses que al segle XVII eren evidentíssimes, tot i que Zurbarán se situï en la frontera entre dos gèneres, la pintura religiosa i la natura morta, i aposti així per desfer els límits entre ells.

He recordat l’anyell de Zurbarán llegint la novel·la Pastoral d’Aki Ollikainen, escriptor finlandès, fotògraf i reporter, que l’editorial Nits Blanques fa possible que tinguem en català gràcies a la feina de les traductores Emma Claret i Eila Pyrhönen. Ollikainen va ser finalista del Man Booker Prize, el Prix Femina i l’Europese Literatuurprijs amb la seva primera novel·la, Nälkävuosi (‘Fam blanca’, 2012). Pastoral és la tercera, publicada en finès el 2018 i ara per fi en català.

Pastoral té moltes coses que m’atrauen, la primera és que passa en un sol dia, el dia abans de Sant Joan; la segona, que és coral, no en el sentit de tenir molts narradors, perquè en té un de sol i ben peculiar, sinó que hi ha un protagonisme coral: una colla de personatges que viuen en un petit poble finlandès al voltant d’un llac; la tercera, aquest anyell mut que va apareixent com un reclam en un racó de cada escena, com aquells dibuixets que s’afegeixen a un marge de la il·lustració i que expliquen una petita història independent que no té res a veure amb la que narra la que ha donat peu a la resta de la il·lustració. És una novel·la plena de flora i fauna finlandesa, que arrenca amb l’aparició d’un llop a primera hora del matí, amb el paisatge emboirinat, a prop d’un bedoll on un home que de moment no sabem qui és hi buida la bufeta. I així entrem en aquest paisatge, amb la quietud del bosc, el silenci tens del llop, el caminar lent de l’home cap a la bèstia. I així entrem en aquestes vint-i-quatre hores que passaran entre joncs, margarides, libèl·lules, madrilletes, lluços, mosquiters, corbs, vaques, borinots, corègons, perques, i aturo l’inventari no sense abans dir que, evidentment, hi surten moltes ovelles.

“Les ovelles tenien la sort que no es preguntaven per què vivien. I no sabien que no ho sabien.” Un dels personatges humans de la novel·la vol ser pastor perquè ha llegit Alberto Caeiro: “No tinc ambicions ni desitjos. Ser poeta no és una ambició meva. És la meva manera d’estar sol.” És l’amo de l’anyell mut. El primer cop que apareix l’animaló el veiem bevent aigua: “L’anyell mirava l’amo amb  pupil·les que eren el·lipses horitzontals, com les òrbites dels cometes a l’espai, igual d’inconcebibles.” I a partir d’aquí anirà traient el cap per la novel·la fins al final del dia, fins a l’última pàgina. Ollikainen ja ho he dit que és fotògraf, i això es nota en la seva prosa, que no és només que sigui meticulosa i descriptiva, sinó que també sap enquadrar cada escena d’una manera diferent, fent zooms, panoràmiques, i alhora jugant amb els sons de la natura i els silencis per anar-nos introduint en la fascinació d’un lloc que tot i ser real pren a poc a poc uns tints mítics, potser perquè llegit lluny de Finlàndia el món que s’hi descriu s’atansa més a la franja de la ficció.

“Hi ha dies en què no passa res i hi ha dies en què passa tot”, i el 23 de juny en aquest petit poble finlandès vora un llac si no t’hi fixes pot semblar que no hi passa res, però amb Ollikainen darrere l’objectiu, darrere el teclat, hi passa tot. Comença amb un silenci (“quants sons amagava aquell silenci”) i acaba que es torna a fer de dia i l’home que a l’inici pixava als peus del bedoll, fa visera amb la mà perquè el sol que ja torna a sortir l’enlluerna; entremig, aquesta colla de personatges, sota la mirada d’Ollikainen, ens expliquen Finlàndia amb els cinc sentits, fins al punt que si ens ho proposem podem arribar a suar cada cop que entrem en una sauna o arrenquem llobins pels marges dels camins.

I Zurbarán? On queda? Doncs a tot arreu, perquè Ollikainen crea espais de llum i ombra per aïllar els seus personatges i donar-los tot el protagonisme en cada escena, són natures vives!, i per fer-ho també se situa al límit entre dos gèneres, o més aviat entre dues disciplines, perquè és una novel·la escrita com un seguit de fotografies, o com un documental, tot i que per damunt de tot hi llegim la història d’una colla d’humans que viuen en un racó de món que no sembla que hagi de donar prou de si per omplir totes les pàgines d’un llibre. L’autor, per exemple, captura una llàgrima d’en Vilho quan renta els cabells a la seva dona, la Sirkka, i la captura amb l’objectiu com Zurbarán ho podria fer amb el pinzell, donant-li tota la llum i tota l’ombra que necessita perquè sigui vista sense ser exagerada, com l’anyell de Déu, perquè l’escena és ben bé una cerimònia. I en Vilho a poc a poc pren un aire més que mític, místic, que esclata amb la posta de sol, quan contempla el paisatge i li fa l’efecte “que, si es capbussava en aquell moment, arribaria al món invers”, i que poc després fa que la Sirkka agafi l’anyell mut a coll, espectador de totes les escenes, dibuixet al marge del dibuix principal, al contrari de l’anyell del quadre, que ocupa tota l’escena i ens fa mirar i callar, atents a tota la precisió del pinzell, que és com un anyell mut que ens mostra el que veu amb l’atenció, el detall i la meticulositat de qui sap que té entre mans alguna cosa més que una natura morta o una novel·la coral, perquè Pastoral, no ho dic jo, ho diu l’autor, aconsegueix mostrar-nos “de quantes maneres Déu sap callar”.

I així com l’anyell mut d’Ollikainen m’evocava l’anyell submís de Zurbarán, també m’ha vingut a la memòria I del cel van caure tres pomes de Nariné Abgarian i Plouen ocells de Jocelyne Saucier, dues autores, l’una armènia i l’altra canadenca, especialistes, com Ollikainen, a fixar-se en realitats aparentment petites, i per a segons qui insignificants, per convertir-les en grans ficcions carregades de veritat, però d’una veritat gens solemne, la que cadascú troba quan llegeix una novel·la, una veritat que surt del llibre i també del silenci d’un mateix. Els personatges d’Ollikainen, Abgarian i Saucier ja conviuen en una illa de natura imaginària dins de la meva memòria lectora, i els dos anyells, el mut i el submís, eternament vius, es mengen les males herbes, els llobins, dels marges.