Un any amb Ucraïna al cor

“Ens reunim per parlar del coratge de les dones. I de com Rut, la Rut de la Bíblia, va canviar de país i de context i va aprendre a viure una nova vida. I també discutim de la importància de no provar de controlar del tot la teva vida, perquè ho hem viscut en carn pròpia: estem desvalguts, i si planeges la vida, d’avui per demà tot pot desaparèixer”, explica Irina Azerlian, refugiada ucraïnesa que treballa en línia per a empreses informàtiques, com ja feia a Ucraïna. Avui fa un any que l’ocupació militar russa va començar. I la seva vida va canviar. “Sí, el tema de la nostra reunió és la valentia de les dones immigrants, i com en un país desconegut va superar les dificultats i els reptes”, afegeix la Luida, que no té feina. Totes dues formen part del grup de vuit ucraïneses reunides dissabte passat al matí a Santa Coloma de Gramenet, en unes reunions que fan puntualment a cases d’amics, o d’amics d’amics i on entre d’altres coses llegeixen la Bíblia. “Entenem que estem en guerra i lluitem per les nostres dones”, afegeix.

Al seu costat, Olena Solodun escolta. Economista i enginyera civil, nascuda a la República Txeca, però crescuda a Irpín, va deixar Ucraïna i la feina d’enginyera i ara treballa de nits netejant un gimnàs. Viu a Martorelles (Vallès Oriental) amb una família d’acollida i els seus dos fills. No té marit i a Ucraïna no l’espera ningú. Troba afinitats i companyia en aquestes reunions mensuals, on no tothom és religiós, i que han estat impulsades, entre més dones, per Iúlia Petrenko, de quaranta anys, professora d’anglès, que en fa classes per internet. Sortint d’Ucraïna va passar per València, on, segons les dades de l’Oficina d’Asil i Refugi espanyola, s’han concedit 45.379 proteccions als refugiats. Al Principat són 38.616 i a les Illes, 3.815. És a dir, de les 168.131 persones a qui s’ha concedit la protecció temporal a l’estat espanyol, 87.180 són als Països Catalans (el 51,85% del total).

Des del menjador de la casa de Santa Coloma se senten les rialles i danses dels nens que celebren el Carnestoltes. L’alegria se sent dins el menjador. “La vida aquí, per a mi, no ha estat difícil. A diferència d’alguns altres, he aconseguit papers per a treballar, un NIE temporal. La gran dificultat la tinc dins meu, el meu país és en flames. Aquí teniu sol, platja i no puc acceptar-ho ni gaudir de la bellesa. Jo tinc tots els homes de la família a Ucraïna”, diu Iúlia Petrenko.

Una altra persona que ha impulsat aquestes trobades és la Liudmila, de trenta-un anys, també professora d’anglès i de texts bíblics. Va arribar aquí amb la seva mare i la seva germana petita, de deu anys. Però la mare i la germana van decidir de tornar a Ucraïna, en un gest que no és gens estrany. Al contrari. Segons dades recents de les Nacions Unides, aquest darrer any hi ha hagut mesos que han tornat 30.000 persones a Ucraïna cada dia, sobretot dones i nens, provinents d’arreu del món. Alguns refugiats han explicat a la premsa que se n’anaven pel preu dels lloguers i els sous tan baixos a casa nostra, que els feia la vida molt difícil. Però el cas de la mare de Liudmila i la seva germana petita és diferent: “Se’n van anar perquè la meva mare estava enfonsada en una depressió i deia que el seu cor no era aquí, sinó amb el del seu marit, a Ucraïna. Vaig intentar de retenir-la fins que em vaig adonar que no podria.” Sense fills, la Liudmila va viure en centres de refugiats durant quatre mesos. Ara viu amb dues ucraïneses més al barri del Carmel, a Barcelona.

Però de vegades passa al revés. És el cas d’Olena Tsemka, que VilaWeb va visitar l’abril passat a Albaida, “la meva segona casa, on visc amb la meva filla, el gendre, i els néts”, diu Tsemka. Ella voldria tornar al seu país; passa que fa un any que no sap en quin estat es troba la seva casa de Mariúpol, a la regió del Donetsk, en aquests moments sota control rus. I no té cap possibilitat de tornar-hi, ara com ara, segons que declarava ahir a VilaWeb.

“Això nostre és com Catalunya, que vol la independència”, diu Iúlia Txenba, de quaranta-tres anys, natural de Lviv, que treballa en una fàbrica. A Ucraïna hi tenia una petita botiga de peces de pell. La Iúlia ha vingut tota sola a Catalunya. Té el marit i la mare a Ucraïna. Tots allà, i ella aquí, com la Nataixa, de quaranta-nou anys, que va veure com la seva filla de vint-i-nou i la seva néta de set se’n tornaven a Ucraïna per estar a prop del seu pare. Ella es quedava sola, sense filla ni néta ni marit ni feina: “Jo m’he quedat per salut, i llogo una habitació en un pis.”

“A nosaltres aquesta història ens ha ensenyat que no pots planificar-te la vida. Amb la Irina hem estat amigues des dels quinze anys, a Odessa, totes dues solteres, i totes dues treballant per CREW [una organització cristiana]. Ella i jo, primer vam anar a Pamplona, però no ens llogaven habitació perquè es pensaven que érem lesbianes, i ens van aconsellar d’anar a Barcelona.”

“Vaig acollir pensant en el meu avi”

L’altra cara d’aquesta història són les famílies del país que han acollit refugiats, un cop han deixat els centres de la Creu Roja on vivien els primers mesos. És el cas de José Luis Gallego, mecànic d’avions, que viu a l’Hospitalet de Llobregat amb la seva dona, Marisol González, de cinquanta-nou anys, que treballa a l’ONG Fundació amb Prevenció. Aquesta parella fa sis mesos que acull a casa seva l’Oksana (cinquanta anys) i la seva filla Sofia (quinze anys) mitjançant el programa Família Acull Família, de la Fundació la Caixa amb supervisió de la Creu Roja. Primer ho van intentar, sense sort, amb la Generalitat de Catalunya i el govern espanyol. “No ens responien, no avançava”, diu Marisol. Ara que tenen els fills fora de casa, la parella ha fet l’acolliment. “Vaig acollir pensant en el meu avi, que va estar en un camp de concentració a França, i en sortir-ne una senyora francesa els va acollir més d’un any en un poblet francès.” “Si em passés a mi, m’agradaria que m’ajudessin”, afegeix ella.

Tots tres, més la gossa Lara, reben VilaWeb al menjador de casa, mentre la filla –Sofia (quinze anys) es queda enfebrada dins l’habitació. La Sofia va a escola a Bellvitge i té dues germanes més, de vint anys i vint-i-cinc, que s’han volgut quedar a Ucraïna. La mare, Oksana, és vídua del segon marit, Jesús, català, amb qui es va casar i van viure junts a Tarragona, fins que es van traslladar a Ucraïna poc abans de la guerra, i on Jesús va morir fa pocs mesos. Oksana, economista, ha treballat d’assistent de cuina i ara cerca feina. De moment rep un val d’ajuda per a poder comprar al supermercat gràcies a la Creu Roja. L’agost passat el consell de ministres espanyol va aprovar una ajuda de 400 euros mensuals (més 100 per cada fill) per a les famílies que ho sol·licitessin. Però, segons que informava dimecres TV3, cap família ucraïnesa del Principat no ha rebut ni un sol ajut, perquè el procés s’ha encallat a Madrid. “Fins el mes d’octubre no ha arribat ni un sol euro de l’estat espanyol”, deia Mireia Mata, secretària d’Igualtats a la Generalitat, que argumentava: “Fins que no vam tenir els diners ingressats no vam poder activar el mecanisme dels ajuts.”

En el cas d’Oksana, viu sobretot de l’ajuda de la família d’acollida i dels vals de menjar que li dóna la Creu Roja. És l’ajuda de la gent ajudant gent, siguin amics o familiars.

No tornaria ni que pogués

La majoria dels qui han fugit d’Ucraïna i han cercat refugi són dones, perquè els homes majors d’edat tenen l’obligació de quedar-se al país i lluitar. Però els avis, i els impedits, sí que se’n poden anar. És el cas d’Oleksandr Miroixnitxenko, de quaranta anys, nascut a Bakhmut (Donetsk) un nedador paralímpic, cec, que va participar en els jocs del 2008 a Pequín. Oleksandr s’ha instal·lat tot just fa dues setmanes a la residència salesiana Martí Codolar, on la Creu Roja li proporciona habitació i àpats diaris juntament amb la seva parella, Natàlia Avanesova, de trenta-un anys. Fa sis mesos que és al país, en hotels i residències aportats per la Creu Roja. “Vull recomençar la meva vida aquí. A Ucraïna no m’hi queda casa. No tornaria ni que pogués. La meva ciutat ha estat totalment destruïda. A Bakhmut hi vivien 100.000 persones, i ara és un dels llocs més castigats per la guerra. La mare i el pare s’han traslladat a Odessa. I jo vull començar una nova vida aquí.”