10.10.2022 - 19:50
|
Actualització: 12.10.2022 - 18:38
Quan fa anys que escrius sobre l’economia catalana, hi ha temes que s’encallen i amb els quals tens un déjà-vu. Igual com passava en aquell film de 1993 que aquí es va titular Atrapat en el temps, en què el protagonista, Bill Murray, s’adonava que cada dia era com l’anterior, que casualment era el dia de la marmota, tan mediàtic als Estats Units. Doncs aquí hi ha temes que fan la mateixa sensació. Fixeu-vos bé, encara no s’ha apagat del tot l’enrenou que es va muntar a final de maig, fa només quatre mesos, quan es va saber que l’execució real de les inversions previstes per l’estat espanyol a Catalunya s’havia tornat a quedar molt enrere el 2021. Segons va fer saber aleshores el Ministeri d’Hisenda espanyol, la inversió real a Catalunya havia estat d’uns 739 milions d’euros, xifra que representa tan sols un 35,8% dels 2.068 milions compromesos inicialment. I la cirereta la posava el fet que a l’altre extrem de les execucions hi havia Madrid; allà la inversió inicial pressupostada era de 1.133 milions d’euros, però es va acabar executant un 184% del previst, gairebé el doble, 2.086 milions. I, això, com al protagonista del film esmentat, ens passa any rere any.
Sí, ja hi tornem a ser. El govern espanyol va presentar dijous passat el projecte de llei del pressupost general de l’estat del 2023. Els nous comptes públics, prèvia aprovació al congrés espanyol, haurien de ser fonamentals per a protegir els col·lectius més vulnerables del xoc de la crisi energètica i promoure unes polítiques públiques que permetin de consolidar el procés de recuperació. Però ja veurem com s’ho fan, tenint en compte que el càlcul s’ha basat en un creixement pel PIB per al 2023 del 2,1% i el Banc d’Espanya ara diu que serà de l’1,4%. Tot plegat vol dir menys diners dels estimats.
Centrem-nos en un aspecte concret. Entre les diferents partides de despesa, la inversió pública serà essencial per a transformar el model productiu cap a la digitalització, la sostenibilitat ambiental i el creixement de la productivitat. Així començava una nota que va fer pública la Cambra de Comerç de Barcelona la setmana passada.
La nota, molt ben treballada, com totes les que fa la institució, recordava que la inversió pública regionalitzable –la que es pot distribuir entre les comunitats autònomes– prevista en el pressupost espanyol de l’any 2023 és de 2.309 milions d’euros a Catalunya, un 3,1% superior a la prevista per al 2022. Cal insistir en aquest punt, atès que sempre es calcula la inversió pressupostada sobre la pressupostada l’any anterior, i no pas sobre la real executada… En termes relatius, doncs, Catalunya rebria el 17,2% de la inversió regionalitzable total de l’estat, que resulta que és pràcticament el mateix percentatge teòric dels darrers dos anys. D’entrada, la Cambra recorda que aquesta xifra ja és sistemàticament inferior al pes que representa el PIB català sobre el conjunt de l’estat. Concretament, el diferencial és d’1,8 punts percentuals, la qual cosa significa una pèrdua de competitivitat per al teixit productiu català i també per a l’economia espanyola, que no assigna els seus recursos d’acord amb criteris d’eficiència.
Tot seguit fa un recordatori dels darrers anys. En relació amb la inversió liquidada a Catalunya, la sèrie històrica mostra que existeix un clar diferencial entre la pressupostada i l’executada finalment per part de l’estat a Catalunya. Del 2013 al 2021, el percentatge mitjà d’execució ha estat del 63,8%, però fluctuant entre el màxim registrat el 2017 (81%) i el mínim del 2021 (35,8%).
Una vegada s’ha vist que, any rere any, executen a Catalunya molt menys que no han promès, llavors calcula quina part ens emportem realment de la inversió regionalitzable total, partint de les xifres reals liquidades. Analitza els darrers sis anys (2015-2021), en què se situa en el 10,8% de la mitjana anual, fluctuant entre el 8,4% del 2015 i el 14,9% del 2020. Tanmateix, l’any 2021 el pes que representa la inversió liquidada a Catalunya va tornar a caure significativament (9,0%). Per tant, conclou, “si bé el percentatge d’inversió pressupostada a Catalunya ja parteix d’un nivell inferior al pes relatiu que li correspondria en termes de PIB, el diferencial en termes d’execució encara és més elevat”. Jo afegiria que senzillament és injust, vergonyós i indecent. I que em sorprèn que això no sigui motiu d’emprenyament general al carrer.
I comentat això, la Cambra hi posa xifres. Una estimació del dèficit d’inversió a Catalunya és la que prové de calcular la diferència anual entre el pes del PIB català i el percentatge d’inversió executada respecte del total estatal, prenent de referència el volum d’inversió anual executada al conjunt de l’estat. El resultat d’aquest càlcul és que Catalunya, en termes acumulats, hauria d’haver rebut 4.397 milions d’euros addicionals entre el 2015 i el 2021. Curiosament, és una xifra similar als 4.399 milions d’euros efectivament no executats entre els anys 2013 i 2021. Un volum de diners que la institució reclama al govern espanyol perquè els transfereixi, perquè ens els deuen. Però em sembla que aquest punt ni se’l llegiran.
Quant a les inversions en infrastructures a Catalunya, no cal dir que en el pressupost espanyol sempre han estat molt deficitàries respecte del seu pes en el conjunt del PIB estatal. En aquest sentit, un cas flagrant ha estat Rodalia, molt per sota de les necessitats que la xarxa ferroviària requereix. I vet aquí el problema que ara aflora en el pressupost espanyol del 2023. La Cambra comenta que el conjunt de la inversió prevista d’ADIF a Catalunya és de 1.079 milions d’euros, un 27,1% més dels 849 milions prevists al pressupost espanyol del 2022 (aquesta inversió correspon en una bona part a Rodalia, i no inclou l’Alta Velocitat). Tot i que d’entrada aquest increment pressupostari pot semblar positiu per a Catalunya, la realitat és que el percentatge d’execució és molt pobre. Un exemple d’això és que enguany només s’espera executar 174 milions, el 20,5% del previst inicialment al pressupost. Aquest percentatge tan baix a Catalunya s’explica, en bona part, per una previsió d’execució únicament del 18,0% a la demarcació de Barcelona. Un any més, doncs, sembla que toparem amb la mateixa pedra.
Divendres passat, el conseller Giró (ara ja ex-conseller), emprenyat, deia a TV3 –tal com avancen els mateixos comptes estatals per al 2023– que el grau d’execució de les inversions previstes a Catalunya el 2022 per part de les empreses públiques estatals –un àmbit que inclou entitats com Renfe i Adif– se situarà al voltant del 39%, una dada que va qualificar de “difícil d’entendre i acceptar”. A més, va fer notar que els 2.308,9 milions d’inversió estatal prevista a Catalunya per al 2023 “no inclouen la inversió no territorialitzable, que suposa aproximadament la meitat de les inversions, i que no ens diuen on anirà”. Segons va indicar, el gruix d’aquesta altra meitat es destinarà a àmbits com Defensa, Interior, Ciència i Digitalització, “i això, bàsicament, anirà a Madrid”. “Per tant, hi ha una meitat d’on ens prometen un 17% i veurem quan acabarà venint, però hi ha una altra meitat de la qual ni ens diuen què ens tocarà, probablement perquè ens tocarà molt poc i anirà majoritàriament a Madrid”, va subratllar.
La ministra de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana espanyol, Raquel Sánchez, va respondre a les acusacions de Giró i va assegurar que Catalunya era la comunitat on s’havien “certificat més obres ferroviàries” el 2022. I va afegir que enguany s’havia “executat un 40% més que el mateix semestre del 2021”. Aquesta frase serveix per a fer un titular excel·lent, en sentit positiu. Però no diu quant es va invertir el primer semestre del 2021. Només sabem que, al cap de l’any, l’execució va ser del 35% sobre la quantitat pressupostada. Aleshores, hem de calcular un 40% més sobre quina xifra, senyora ministra? Sembla que, un any més, ja hi tornem a ser.
