21.07.2022 - 21:40
*Començarem amb un exercici per comprovar si aquests articles fan cap servei. Completeu la frase: “Ara mateix el dilema és entre tenir fills i no tenir-[…]”
Heu respost? D’acord. El poso, l’exercici, perquè diria que ja som a l’última fase de la desaparició del pronom partitiu, un dels pilars del sistema pronominal català (que és complex). Fa uns quants mesos em vaig escarrassar a descriure-ho de manera entenedora, i especificava que els autors de les frases amb el pronom errat eren parlants d’alta competència; però el cas que us reportaré a continuació va sortir de la ploma d’un escriptor i articulista de llengua excel·lent, i a més a més es va publicar en un mitjà que compta amb correctors lingüístics de solvència contrastada: “Ara mateix el dilema és entre tenir fills i no tenir-los” (igual que en aquell article, n’ometo l’enllaç per focalitzar l’atenció en el cas i no en la persona). Sí, encara no hem desaparegut del tot els que aquesta mena d’oracions les fem amb el pronom que toca (“i no tenir-ne”), però ja som els últims de Filipines. Un altre tret propi del nostre codi que cau sota la potència de la interferència.
Una prova més que el sistema ha deixat de resultar natural per a un gran nombre de parlants n’és l’ús abusiu, és a dir, posar-lo quan no cal. Com ara aquí. O en aquest altre cas, més greu tractant-se de qui es tracta. La interferència afegida del possessiu saxó dóna un resultat realment còmic (per desgràcia, còmic només per a qui el fa anar correctament, és clar). “En detenim el seu lladre” és un embolica-que-fa-fort, la sobredosi que un parlant que no el té incorporat hi planta perquè li sona que hi ha d’anar (aquí les explicacions pertinents al respecte).
*La dada del mes. Segons un estudi, quatre de cada cinc catalans que es queixen que tothom parla en castellà comencen les interaccions en castellà. El mateix estudi mostra que el 38% de les converses que es mantenen cada dia en castellà a Catalunya tenen per interlocutors dos catalanoparlants dels que es queixen que tothom parla en castellà.
*Un exemple d’evolució lèxica molt visible. De moment només es dóna en castellà: el pas de paella a paellero/a (amb el gènere encara hi ha vacil·lació). En una d’aquestes giragonses que quan es viuen semblen incomprensibles però amb la distància del temps s’entenen millor, el continent (el recipient) que va donar nom al contingut (la menja) s’ha deixat pispar el nom i ara n’hi han assignat un de nou. Coses dels veïns. La pega és que, us hi podeu jugar un pèsol, tard o d’hora aquesta evolució ens arribarà i la gent s’escarrassaran a pronunciar un mot impossible en català, paeller(a).
*Si és veritat que RAC-1 és l’emissora més escoltada del país, no m’estranyaria que bona part de la pèrdua de qualitat lingüística de la població sigui atribuïble als anuncis que hi emeten. Són una veritable arma de destrucció massiva, i a sobre adreçada a una franja de parlants que estan força a recer de la interferència juvenil o de l’anglès.
*Llegeixo la versió acabada d’editar d’un text teatral dels anys seixanta i quedo una mica esparverat. Em resulta força evident que l’han remenat (hi surt sovint el verb apropar, per exemple, inexistent en aquella època), però no es diu enlloc. No puc saber, car no disposo de la versió original, si la insòlita quantitat de comes mal posades (gairebé totes, en realitat) són cosa de l’autor o del revisor actual. I el mateix amb la resta de badades verbals, que no són legió però gairebé. Com pot ser que es manipuli un text històric i no se n’indiquin enlloc els criteris? Si en comptes de ser una edició d’ajuntament l’hagués feta una editorial seriosa no crec que ho haguessin permès.
*L’estàndard, el buldòzer que està destrossant la llengua popular, no té aturador. En sengles espais radiofònics, tots els locutors, tots sense excepció, engaltant genoll i estiu pronunciats així, a la normativesca, en comptes dels tradicionals jonoll/ginoll i istiu que els correspondrien per dialecte. Un esforç conscient de correcció innecessària (es tracta d’espais de llengua semiformal i informal) que grava a foc a la consciència dels oients el missatge “les variants que s’aparten del model de la ràdio són dolentes”. Només cal veure els parlants de menys de quaranta per comprovar els estralls d’aquesta estratègia. Un botó de mostra: aquest dia, al Vallès, una parella jove m’asseguraven que no havien sentit mai la pronúncia juriol.
*Un senyor que considera que ara mateix és impossible viure en català a Catalunya justifica la seva deslleialtat lingüística amb la gent de fora, via xarxes, així: “Jo crec que abans dels forasters estan els locals que no el fan servir, que són molts més. Jo el que vull és que a Catalunya es pugui viure en català”, cosa francament difícil si comences per no practicar-ho tu mateix. Però com que el català submís i acomplexat troba excuses per a qualsevol absurd, el ris final ja és digne de Schrodinger: “El meu interès prioritari no és fer canviar la llengua a la gent, sinó que la gent empri el català.” Ahà. Que la gent empri el català sense que [els castellans] hagin de canviar de llengua. La quadratura del cercle.
*Bon dia, el meu nom és Tal i us escric per…” Suposo que ja podem donar per consolidat el calc que va empenyent marge avall la fórmula “em dic Tal”. Oi que sembla que no pugui ser?
