28.12.2018 - 21:50
Quan Mariano Rajoy va ordenar el 155 contra Catalunya i va convocar-hi eleccions de manera il·legal, poc devia pensar-se que un any després els independentistes continuarien controlant la Generalitat i que qui hauria d’anar-se’n seria ell. Però ha passat això mateix. Al juny, només unes hores després d’haver aprovat el pressupost, i quan el PP estava més content, la sentència del cas Gürtel i la factura del cop d’estat contra Catalunya van portar Pedro Sánchez a la Moncloa arran d’una moció de censura amb el suport de nou partits: tota l’esquerra, més el PDECat i el PNB. La imatge de Rajoy passant la tarda de la moció de censura en un restaurant exemplifica com poques l’estupefacció amb què va ser rebuda la situació a les files del PP.
Una estupefacció que es va anar multiplicant a mesura que es va fer evident la divisió de l’esquerra espanyola. Les eleccions andaluses del desembre van fer visible un canvi històric: la dreta es dividia en tres grans partits i emergia Vox representant l’extrema dreta. Els rumors que Vox podria aconseguir un diputat o dos van ser superats per la realitat. En el recompte oficial, l’extrema dreta obtenia dotze diputats, entrava per totes les províncies i condicionava la formació d’un govern andalús de la dreta per primera vegada a la història.
El PP, acorralat per la corrupció, havia vist com creixia Ciutadans. De fet, Albert Rivera va intentar tot l’any que es convoquessin eleccions, convençut que les podia guanyar. Però la moció de censura de Sánchez i el resultat andalús ha deixat molt tocat Ciutadans, que ara rep pressió d’una banda i d’una altra. Del PP i de Vox.
Mentrestant, els socialistes han provat de governar amb una minoria majoritària més que exigua. No han pogut aprovar el pressupost perquè els dos partits catalans s’han negat a votar-lo després d’haver comprovat que els seus vots havien portat a la Moncloa un polític que, pel que fa a Catalunya, no era gaire diferent de Rajoy. Més enllà d’un canvi de to aparent, Pedro Sánchez no ha mogut ni un sol fil pels presos i els exiliats i no ha proposat cap alternativa política per a resoldre la crisi catalana. Malgrat tenir Podem com a aliat, i tot i els intents d’aquesta formació per convèncer l’independentisme, Pedro Sánchez ha rebut un no rotund des de Catalunya, cosa que dificulta molt la seva capacitat de governar.
En aquest sentit, la pèrdua d’Andalusia no ha fet sinó afegir més problemes al president espanyol. Si pensava que potser era una bona idea convocar eleccions espanyoles al mateix temps que les municipals, europees i valencianes i balears, la victòria de la dreta a Andalusia sembla que l’ha convençut que és millor aguantar fins al 2020 tot esperant algun miracle. Emulant, també en això, la llegendària tàctica de Mariano Rajoy.
Podeu llegir els altres capítols de l’Anuari VilaWeb 2018:
—Països Catalans: Un any de resistència
—Europa: El Brexit amenaça de fer esclatar la Unió
—Espanya: Adeu al PP, hola al franquisme
—França: El carrer despulla Macron
—Món: L’any dels autòcrates
—2018: L’any de les dones
