27.09.2022 - 21:40
La victòria de la coalició encapçalada per la neofeixista Giorgia Meloni a les eleccions italianes ha desfermat un veritable terratrèmol polític a Brussel·les, que ha assistit amb angoixa a la caiguda de la tercera economia del bloc a les mans de la ultradreta.
Malgrat tot, l’acolliment a les institucions europees del partit de la nova primera ministra italiana, els Fratelli d’Italia, no ha estat ni de bon tros tan fred com es podria preveure arran de l’alarma pública suscitada per la victòria de Meloni: la formació ha estat integrada, amb tots els honors, en el Partit Popular Europeu (PPE), la coalició de centre-dreta de la cambra. I els famosos cordons sanitaris que tants titulars van acaparar anys enrere ara semblen un anacronisme. El responsable d’aquest fet té nom i cognom: Antonio Tajani, un vell conegut de la política comunitària que, com a president del Parlament Europeu, no dubtà mai a posar la maquinària europea al servei dels interessos territorials de l’estat espanyol –i en contra de les aspiracions polítiques i jurídiques de l’independentisme català.
Artífex de la integració de la ultradreta al Parlament Europeu
La tesi de Tajani, fundador de Força Itàlia i mà dreta de l’ex-primer ministre Silvio Berlusconi, és clara: Meloni –tot i la seva xenofòbia impúdica, les filípiques contra la diversitat sexual o bé la defensa de la identitat italiana contra l’erosió d’una suposada amenaça “globalista”– no és un polític d’extrema dreta. Ho demostra, segons l’ex-president de l’eurocambra, el fet que la nova primera ministra italiana hagi optat per formar govern amb una “garantia europeista”, és a dir, la Força Itàlia de Berlusconi, una formació poc sospitosa de covar tendències progressistes però certament menys avesada a la retòrica extremista que no la Lliga de Matteo Salvini o bé els Fratelli d’Italia de Meloni. El prefix que ha de precedir la coalició de dretes que encapçalarà el govern italià, insisteix Tajani, no és pas “ultra” sinó “centre.” En una entrevista publicada dissabte, la vigília de les eleccions, fou ben taxatiu sobre l’amenaça d’un govern Meloni: “No cal preocupar-se per res.”
La integració dels Fratelli d’Italia al PPE no ha estat exempta de controvèrsia, ni dins el grup parlamentari ni fora. Una de les veus més crítiques ha estat la de l’ex-primer ministre polonès Donald Tusk, que durant la seva etapa com a president del PPE refusà sempre, inflexiblement, la ultradreta que ha destruït l’estat de dret al seu país i l’ha empès a un conflicte permanent amb les institucions europees. Però els dies de Tusk com a president del PPE ja han són cosa del passat –deixà el càrrec al juny–, i el forat que ha deixat a la formació l’ha aprofitat una vella guàrdia que abraça del mateix Tajani a l’actual presidenta del Parlament Europeu, la conservadora maltesa Roberta Metsola. Al contrari que Tusk, les preocupacions de Tajani i Metsola –que fou elegida presidenta al gener amb el suport dels Fratelli d’Italia– són eminentment pràctiques: assegurar-se que el grup, que fins ara no tenia presència en cap dels cinc principals governs de la UE, recuperi la seva antiga esplendor parlamentària.
Opositor implacable de l’independentisme
Aquesta tendència a avantposar els interessos polítics propis a les preocupacions ideològiques sobre la salut de l’estat de dret i la democràcia a la UE ha estat el fil conductor de la trajectòria europea de Tajani, que fou elegit eurodiputat l’any 1994 i no ha abandonat l’eurocambra d’aleshores ençà. On aquesta faceta maquiavèl·lica ha estat ben evident és en el tractament de l’independentisme català, contra el qual s’erigí en implacable opositor durant la seva etapa de president.
De bracet del secretari general de comunicació i portaveu de l’eurocambra, el català Jaume Duch, Tajani va aprofitar els seus dos anys i mig de màxima autoritat parlamentària per a contrarestar –en estreta aliança amb els representants espanyols– qualsevol victòria de l’independentisme en les institucions europees. Tan sols una setmana després d’haver estat elegit president del parlament, va provar de contraprogramar una conferència de Puigdemont, Junqueras i Romeva amb una reunió improvisada dels ambaixadors davant la UE, que no solament va començar a la mateixa hora que l’acte dels tres eurodiputats sinó que a més es va fer en una sala adjacent. L’intent de boicot fracassà, però el cas li permeté de marcar perfil: no cediria ni un mil·límetre als interessos de l’independentisme, i se serviria de les institucions europees sempre que calgués.
Un mes i mig després, a començament de març, desfermà la polèmica a la cambra perquè decidí de vetar una conferència dels presidents Torra i Puigdemont, alhora que hi permetia un acte de Vox. Tant Puigdemont com el grup dels Verds/ALE titllaren aquella decisió d’il·legal.
Mesos més tard, a final del 2019, Tajani va fer tant com va poder per impedir la presa de possessió com a eurodiputats de Puigdemont, Junqueras i Comín. I va remetre acríticament a la decisió de la Junta Electoral espanyola, que sostenia que no podien ser proclamats eurodiputats perquè –essent a l’exili– no podien anar a Madrid a jurar la constitució espanyola.
La parcialitat descarnada de Tajani no solament aixecà les crítiques d’eurodiputats com ara Matt Carthy (Sinn Féin), Ana Gomes (Partit Socialista portuguès) i Ana Miranda (Bloc Nacionalista Gallec), sinó que també fou incompresa per Pavel Telička i Sylvie Guillaume, vice-presidents de la cambra. Tots dos lamentaren que Tajani no els hagués consultat la polèmica decisió de barrar el pas dels eurodiputats independentistes a les instal·lacions perquè poguessin obtenir les acreditacions parlamentàries. Tajani explicà aleshores que havia pres aquella decisió perquè l’estat espanyol no havia comunicat oficialment la llista de diputats elegits.
L’eurocambra fins i tot arribà a personar-se com a part al Tribunal de Luxemburg, fent costat a les tesis espanyoles en el cas d’Oriol Junqueras. La justícia europea, tanmateix, desacredità completament el raonament de les institucions espanyoles i obrí la porta a la investidura de Junqueras com a eurodiputat, en una decisió que també tingué repercussions per a Puigdemont i Comín. El successor de Tajani, l’italià David Sassoli, assumí la presidència poc després de la sentència del Tribunal de Luxemburg. No tan sols respectà de bon començament els drets dels eurodiputats independentistes sinó que advertí que no acceptaria cap discussió sobre la qüestió.
“Amb la llei italiana, els dirigents del procés tindrien presó per a tota la vida”
La mala maror entre Tajani i l’independentisme català va culminar l’any 2018 amb les polèmiques judicials sobre la condició dels eurodiputats exiliats, però la seva animadversió envers les aspiracions nacionals catalanes ve de força més enrere.
Els mesos previs al Primer d’Octubre –i, sobretot, les setmanes immediatament anteriors al referèndum–, es va pronunciar repetidament en favor de la unitat d’Espanya als mitjans. El 4 d’octubre, tres dies després de la votació i l’endemà de l’aturada de país, Tajani alertà que la independència de Catalunya seria contrària a l’ordre legal europeu i que podria causar “divisions perilloses”, sense fer esment de la repressió de les forces policíaques espanyoles.
Les setmanes següents, Tajani exercí com una de les figures clau a l’hora d’aturar qualsevol intent de negociació entre l’executiu català i l’espanyol, fins a l’extrem de declarar obertament que no tenia cap intenció d’equiparar-los com a interlocutors.
Una setmana després de l’empresonament de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart –sobre els quals no es pronuncià–, Tajani bandejà qualsevol aparença de neutralitat i es fotografià amb un grup de persones, la majoria familiars de militars espanyols, que eren a Estrasburg per manifestar-se contra la independència. Alhora, va mantenir un silenci escrupolós també sobre la suspensió de l’autonomia catalana amb l’article 155, decretada el 27 d’octubre, o bé sobre l’empresonament del govern, el 2 de novembre següent.
Aquest silenci sobre l’acció repressiva del govern espanyol contrasta marcadament amb la bel·ligerància pública de Tajani contra l’independentisme durant els dos anys següents, generalment en mitjans espanyols. Entre més exemples sonats, el 2018 declarà que l’independentisme era “el passat, no el futur”. I afegí: “Està bé que cadascú defensi la seva autonomia, però res més.” El juliol del 2019, en una de les primeres intervencions públiques després de deixar el càrrec de president del Parlament Europeu, fou encara més contundent: “Amb la llei italiana, els dirigents del procés tindrien presó per a tota la vida.”
Premiat pel seu compromís amb la unitat d’Espanya
Aquest compromís discursiu amb la integritat territorial d’Espanya li ha valgut el reconeixement de nombroses institucions oficials espanyoles i col·lectius vinculats a l’espanyolisme. D’ençà del 2013 té la distinció de Cavaller de la Gran Creu de l’Orde del Mèrit Civil. I el 2017 fou guardonat amb el premi Princesa d’Astúries com a representant de les institucions europees, una oportunitat que aprofità per elogiar, en un llarg discurs, la qualitat –segons ell– de la democràcia espanyola.
Mesos més tard, el maig del 2018, va rebre el Premi Europeu Carlos VI de mans de Felipe VI, que li agraí la “defensa de l’estat de dret” espanyol i l’anomenà “gran amic d’Espanya”. Tajani li va correspondre, en el discurs d’acceptació, amb aquests mots: “Hem de reafirmar-nos davant dels egoismes nacionalistes i els que volen aixecar fronteres i destruir la nostra convivència.”
L’octubre d’aquell any va rebre, juntament amb Manuel Valls, el premi Seny de Societat Civil Catalana (SCC). En un nou exabrupte discursiu, durant la cerimònia es va vantar de tenir un català, Jaume Duch, al seu gabinet. I precisà, amb sornegueria: “Català unionista, eh! No català…”
