Antonio Montiel: ‘Podem necessita una refundació’

El dirigent de Podem al País Valencià, Antonio Montiel, va renovar la setmana passada la confiança en un govern que va ajudar a formar però del qual no forma part. Assumeix la tasca de control a l’executiu que encapçalen Ximo Puig i Mónica Oltra, però reconeix una certa incomoditat perquè en alguns punts troba una certa falta de decisió, poques ganes de remoure les aigües i lentitud a l’hora de resoldre els problemes. En aquests casos, diu que modera les crítiques destructives i pensa com encarar-ho positivament. Des del primer dia es va posar al capdavant de la recuperació del servei públic de ràdio i televisió i reconeix que una de les grans frustracions –sent una gran pena, diu– és el fet que a hores d’ara la ràdio i la televisió encara no funcionen.

En qüestions de partit, Antonio Montiel s’ha alineat públicament amb les tesis d’Íñigo Errejón i, per tant, és en el sector crític. Alhora, dins l’organització de Podem al País Valencià també hi ha un sector molt crític amb Montiel. Amb tot, encara l’assemblea espanyola (Vistalegre) del mes de febrer, i la del País Valencià de la primavera amb molta tranquil·litat. Diu que durà fins a l’últim extrem la tesi de debatre primer les idees que els noms. Un dels seus cavalls de batalla és la federalització del partit per a dotar-lo de més capacitat d’acció política en cada territori.

—Acabeu de renovar els Acords del Botànic. Això vol dir que us trobeu còmode en el paper de donar suport al govern des del fora?
—El primer acord va ser fonamental per a l’aspiració de canvi de la majoria de la societat valenciana. Comoditat? Crec que no ens podem sentir mai còmodes del tot. És un paper crític i, per tant, la nostra faena no és dir: que bé que ho fa el govern, sinó tot el contrari, buscar en què falla, en què no compleix, o en què va massa lent i ser exigents. Per tant, no és una actitud de comoditat o incomoditat. Mantenim la línia crítica, exigent i responsable de donar suport a un govern que canvia les coses.

—I com es fa això des de fora del govern? És fàcil d’imaginar-se que a vegades voldríeu anar més lluny en les crítiques i us heu de mossegar la llengua.
—Això és difícil perquè tot l’equip suporta una tensió especial. Seria fàcil de tenir una actitud destructiva com té el Partit Popular, que tot el dia està botant foc a la barraca i amenaçant amb el caos. Nosaltres no fem això, però tampoc no som la claca de ningú. Hem de compaginar la crítica constructiva i política però al mateix temps hem de demostrar a la gent la utilitat de la nostra tasca. No sempre és fàcil i hem tingut desavinences importants amb el govern. Encara hi ha massa inèrcia d’unes formes i unes cultures pròpies del bipartidisme i de les majories absolutes. El Partit Socialista no ha canviat el xip. La prova va ser que el secretari general del PSPV va donar suport a Mariano Rajoy i després, la mateixa persona, com a president de la Generalitat, li va reclamar més finançament.

—Quina ha estat fins ara la crisi més greu, la pitjor desavinença entre Podem i el govern?
—En el cas de Radiotelevisió Valenciana ens hauria agradat, i ja ho avançàrem, en octubre del 2015 i en març del 2016, que s’obrira un espai de treball amb els ex-treballadors per a estudiar les possibilitats amb què es poguera resoldre l’embolic jurídic que havia deixat el PP. Però n’hi ha més que finalment hem resolt. Ha irritat, per exemple, al govern la nostra proposició de llei per a la reforma de la Sindicatura de Comptes com a organisme de control perquè no puga ser un espai de refugi per a ex-polítics. En són exemples, però en tenim moltes, de desavinences.

—Aquests dies eixia la notícia que la intervenció de la Generalitat no facilita al jutjat la investigació del forat de 1.200 milions d’euros d’RTVV. Com la valoreu, aquesta actuació?
—La notícia és molt trista i dóna una idea que al final per a alguns temes es fa servir el retrovisor per a justificar la lentitud de l’acció política i en uns altres temes és com si es volguera fugir d’espais de conflicte. No parlem de qualsevol cosa. Parlem de 1.200 milions. RTVV es va buidar, es va utilitzar com una eina de recaptació i de corrupció, al mateix temps que es convertia en una arma de publicitat del govern. En una arma de manipulació. És un dels escàndols més grans que tenim. A vegades el govern passa de puntetes sobre els temes i això li lleva credibilitat.

—Aquesta actitud del govern a què us referiu, el fet de no anar més enllà en segons quines coses, la lentitud, fa que penseu que és impossible d’aplicar allò que el vostre partit anomena ‘nova política’?
—Jo crec que encara es pot mantenir. No fem servir cotxes oficials, el nostre sou té un límit, renunciem als privilegis i això ens ha creat una certa antipatia d’algunes organitzacions. Nosaltres som partidaris que els debats es siguen oberts. Que les coses es plantegen amb claredat. Estem sotmesos permanentment a l’exposició pública, a la crítica, a debat de la ciutadania. Fem la política d’una altra manera i l’assumim com una responsabilitat davant la ciutadania. Ací la gent ve a treballar cada dia… Crec que sí que hi ha espai per a la nova política. Encara que les coses siguen molt lentes. La llei contra la pobresa energètica la vam presentar a principi de novembre del 2015 i l’aprovarem en el ple del 25 de gener. Això és desesperant. Això et mata.

—Quan hi entrarà, Podem, al govern de la Generalitat?
—Jo crec que això, ara com ara, no és en l’agenda. Però és cert que eixe debat, en l’assemblea ciutadana autonòmica, que serà el mes de maig o juny, és possible que isca com a reflexió. A mi em diuen regidors que tenen responsabilitat de govern que és útil ser al govern. Jo no ho veig tant clar en el cas de la Generalitat perquè les decisions no s’hi prenen per majoria. A més, el sistema és molt trampós, molt presidencialista. En canvi, al parlament, els nostres vots tenen molt de valor i això condiciona la política del govern. Jo tinc el cor trencat, però ara no tinc més mandat que continuar on sóc, a les Corts.

—Hi ha un element que, vist des de fora, resulta estrany. Al País Valencià, sou el líder de Podem i Mónica Oltra és la líder de Compromís. En canvi, a Espanya veuen Oltra com la líder de Podem al País Valencià. Això com ho viviu?
—Crec que és injust. La bona sintonia que tenim amb Compromís i la coincidència política que ens va portar a fer una confluència electoral a les generals estatals crec que s’ha exagerat. De vegades ens ha eclipsat com a partit autònom i propi a València. Jo crec que és injust que el partit a Madrid, confós per l’acord electoral a les generals, ens haja prestat poca atenció. És una errada del plantejament comunicatiu i és una cosa que es millorarà sensiblement en el procés de federalització.

Les crisis internes de Podem

—Amb quin ànim hi va Antonio Montiel, a l’assemblea de Vistalegre?
—No és important com hi va Antonio Montiel. Hem col·locat el debat de la federalització en l’agenda. Quan es va proposar un grup parlamentari propi a les corts espanyoles, això semblava una heretgia. Però si parlem d’un model plurinacional per què tenim por de tenir un grup parlamentari confederat? Al final es va fer a mitges. Abans érem quatre federalistes i ara és comú a tots. Això ha estat possible perquè ara tenim un grup parlamentari prou important i no som al govern i per tant tenim un temps dins de Podem per a reflexionar sobre com ajustar l’eina a la nova realitat i al futur. Jo estic satisfet perquè demostrem que som útils, que anem construint. És clar que no és còmode l’acord del Botànic, però l’acord del Botànic ha servit per a moltes coses. Dóna estabilitat a un govern de progrés que ja no és el govern de la corrupció. En segon lloc, s’ha pogut tramitar la llei per a la recuperació de la RTVV. S’ha creat l’agència de prevenció del frau i la corrupció. I hem aprovat una reforma fiscal que fa una miqueta més progressiu el sistema. Hem pogut introduir finançament per a pagar amb el copagament encara que anem a poc a poc. Aprovarem la llei contra la pobresa energètica.

—Així i tot, esteu en un equilibri un poc delicat, perquè us alineàreu amb Íñigo Errejón a Madrid, que és del sector crític, però sou el secretari general al País Valencià i, per tant, sou el sector oficial i algú us vol moure la cadira.
—Això no compromet l’organització. Totes les persones de Podem tenim dret a tenir la nostra idea, la nostra valoració de la situació i a expressar cap a on és més útil que caminem. Jo crec que no he compromès mai el conjunt de l’organització. Quan parle com a Antonio Montiel, sóc una persona que pensa que les línies programàtiques i el full de ruta han de caminar en un sentit que ha de fer compatible el nostre esperit crític i transformador i ser útils a les institucions, perquè hem de continuar creixent. Podem em va enganxar perquè el seu projecte no era el de crear una camarilla amb una doctrina molt sòlida, amb una estructura molt organitzada perquè una avantguarda assaltara el Palau d’Hivern. Cal assajar noves formes de partit, una cosa a mig camí entre els partits i els moviments socials que puguen tindre una base molt ampla.

—Això no és exactament el que fan Pablo Iglesias i Íñigo Errejón, que es barallen a la vista de tothom.
—Això es fa massa gran, per una banda pels mitjans de comunicació, i per una altra banda per la manera com ho gestionen. Però ningú no qüestiona que Pablo Iglesias siga el secretari general.

—I al País Valencià, algú qüestiona que Antonio Montiel siga el secretari general?
–Sí, jo crec que sí, però això apareixerà quan encetem la nostra assemblea ciutadana. Jo voldria fer ací la mateixa cosa que volia que es fera a Madrid. Primer, parlar de projectes polítics i després, de cares. És molt fàcil construir imaginaris ‘anti’. Però cal construir imaginaris ‘pro’. Jo vinc dels moviments socials i sé com ha costat passar de la protesta a la proposta. No hem d’estar en els ‘anti’, sinó en els ‘pro’.

—Parlant d’espectacles públics i del funcionament intern del partit. Què en penseu, de la situació de Podem a les Illes Balears?
—N’estic molt sorprès. No conec les persones implicades. Me’n vaig assabentar per la premsa i pels debats en la direcció. No acabe d’entendre ben bé quà ha ocorregut, però és molt difícil de fer funcionar un grup parlamentari quan tot el món és tan nou. Ací, les dotze persones que hi ha en el grup parlamentari, no ens coneixem d’abans. És difícil de fer-ho funcionar des del no-res. Les primàries van ser un atreviment i ens va eixint prou bé, perquè som decisius en el canvi polític i de producció de nou marc legislatiu que canvia la vida de la gent.

—Sembla que, segons a quin territori es mire, Podem té una cara o en té una altra, que el tarannà del partit no és un sinó que depèn de la personalitat del líder.
—Han passat només tres anys. Som en rodatge. Podem necessita una mena de refundació, de redefinició. A l’estat, però també territori a territori. Per això és tan important la federalització. Jo crec que hem de construir el full de ruta valencià de Podem. I això vol dir atendre les nostres característiques.

—Aquest rodatge de què parleu, el feu molt a la vista de la gent, de cara al públic, sense filtres.
—Ja he dit alguna volta que és una errada la manera com es tradueixen a l’exterior algunes d’aquestes diferències. En un partit més madur, més estructurat, més arrelat, aquestes diferències tindrien camins per a manifestar-se com a element de diversitat. Però en el nostre cas sembla que sempre siguem en la lluita final. I això és un problema que nosaltres generem a vegades, per la nostra manera de ser, pel nostre procés de construcció, molt assembleari. I també, és clar, per l’ús de les xarxes socials. A mi encara em sorprèn. Els mitjans de comunicació convencionals hi tenen un paper important. Jo he arribat a ser portada d’un diari perquè van arribar a la conclusió que repiulava més a Errejón que a Pablo.

—A Catalunya, En Comú-Podem ha demanat la inclusió del referèndum per la independència en el full de ruta. Penseu que aquest element era necessari? Hi feu costat?
—Crec que hem fet una gran aportació tant al País Basc com a Catalunya a l’hora de centrar la qüestió no en independència sí, o independència no. Trencar aquesta dicotomia, aquest llenguatge binari. Hi fem aportacions prou interessants. Des d’ací mirem amb cert orgull que els nostres companys i companyes d’En Comú-Podem facen una proposta de molt de trellat que implica el reconeixement dels drets històrics de a Catalunya i el reconeixement dels drets de la ciutadania a decidir, però al mateix temps no anem a caure en el joc de Junts pel Sí i d’Artur Mas o Puigdemont, que fan polítiques conservadores, que fan retallades, que no encaren reformes estructurals i fan una política de dretes. Resulta que al final, per a alguns, el debat nacionalista o sobiranista amaga polítiques conservadores que perjudiquen la majoria. Crec que nosaltres fem un treball molt difícil.