03.03.2018 - 22:00
|
Actualització: 04.03.2018 - 15:02
«Espanya ha perdut un dels homes que li ha prestat serveis més grans»
Telegrama d’Alfonso XII després de la mort d’Antonio López
Posat altiu, barba frondosa i uns ulls que escruten el mar. L’estàtua no assenyala com la de Colom. Antonio López i López no vol recordar l’origen de la seva fortuna. A l’altra banda de l’oceà, en una Cuba encara colonial, aquest prohom d’arrels càntabres es va convertir en un ínclit traficant d’esclaus. Durant més d’un segle, Barcelona ha tingut un negrer dalt d’un pedestal. Un marquès gairebé intocable.
López va trepitjar per primera vegada la ciutat el 1848. Perseguia Luisa Bru Lassús, la filla d’una família que s’havia enriquit a Santiago de Cuba i que havia decidit de tornar als seus orígens. La parella es va casar un any després, però no va romandre a la capital catalana. El tràfic d’esclaus era un negoci massa suculent. Que fos prohibit per un decret reial d’ençà del 1820 era indiferent. El diner ràpid es fa sense escrúpols i amb la complicitat de les autoritats.
El 1855, López torna de manera definitiva a Barcelona. Acumula una fortuna incomptable i és propietari de la Companyia Transatlàntica Espanyola, la principal empresa de transport marítim d’Espanya. A més, les complicitats amb el poder li permeten d’aconseguir el monopoli del transport de les tropes i del correu. Banyat en or. López diversifica i intensifica la seva activitat econòmica. Funda una tabaquera, una empresa de ferrocarrils i un banc.
Distanciat de les colònies i embriagat pel nivell de vida de les elits, López es fa construir una mansió al passeig de Gràcia i compra el palau Moja, que s’acaba convertint en la residència familiar. Actualment l’edifici acull la Direcció General de Patrimoni Cultural de la Generalitat, però un bust del negrer encara en vigila una estança.
López s’acaba de mesclar amb l’alta societat casant-ne la filla, Isabel, amb Eusebi Güell, comte i mecenes d’Antoni Gaudí. El mateix López també fou mecenes i va finançar la publicació de L’Atlàntida de Mossèn Cinto Verdaguer, qui havia exercit de capellà en algun dels vaixells de la Transatlàntica. El negrer va acabar d’escalar en la jerarquia nobiliària de la mà d’Alfonso XII. Primer li va concedir el títol de marquès de Comillas i, poc abans de morir, el de Grande de España.
El 16 de gener de 1883 mor a Barcelona. Un any després, com a demostració del seu poder i influència, ja té una estàtua al carrer. El negrer es converteix en una figura de bronze, però el metall no amaga la seva ànima sinistra. El seu cunyat, Francisco Bru, encén la metxa de la polèmica amb un escrit demolidor:
«Què us sembla, espanyols, aquesta indignitat? Què els sembla als barcelonins? Poden estar molt ufanosos de tenir en una de les seves places públiques l’estàtua d’un firaire de carn humana i cèlebre per la seva vil crueltat a l’illa de Cuba, abans de ser-ho a la península pels seus milions i sumptuositats. Amb raó es podria anomenar aquella plaça la plaça dels negrers»
El 1902 la revista satírica La Campana de Gràcia, coincidint amb la mort de Mossèn Cinto, va començar una campanya per a fondre l’estàtua i fer-ne servir el bronze per finançar institucions de caritat. Endemés, la publicació volia col·locar una estàtua del poeta dalt del pedestal. Tanmateix, no fou fins a la guerra del 1936-39 que el marquès intocable va trontollar. Un grup d’anarquistes van arrencar-lo i el van convertir en bales per als fusells.
La revolució de la dignitat va durar poc. El franquisme va recol·locar de seguida el marquès al pedestal. Francesc Marés va convertir les formes esveltes del metall en un perfil massís de pedra. Posat altiu, indestructible… aquesta era la intenció, però el 2010 l’Ajuntament de Barcelona va fer el primer pas per esborrar-ne el rastre. El carrer Marquès de Comillas, als peus de Montjuïc, va ser rebatejat com a carrer de Ferrer i Guàrdia.
I avui, després d’anys de demandes per part de SOS Racisme, sindicats i partits com la CUP, Barcelona ha tombat per sempre el negrer del pedestal. No hi haurà cap telegrama reial que ho lamenti. Es deixa en suspens el nom per a la plaça. El consistori ha proposat ‘Bullangues’, en record dels avalots que es van produir a Barcelona entre el 1835 i el 1843, però una iniciativa popular encapçalada per Tanquem els CIE vol que s’anomeni ‘Idrissa Diallo’.
