02.09.2021 - 21:50
|
Actualització: 03.09.2021 - 16:37
El periodista Antonio Baños Boncompain (Barcelona, 1967) va ser fins a començament d’estiu un dels membres de la tertúlia més escoltada del país, la del dilluns d’El món a RAC1. Enguany ja no hi serà. Tampoc no serà a l’Assemblea Nacional Catalana. En aquesta entrevista explica que se n’ha donat de baixa i per què. També explica com veu el nou cicle polític, l’estat de l’independentisme, la taula de diàleg i els darrers moviments estratègics de la CUP, formació amb la qual va ser diputat entre l’octubre del 2015 i el gener del 2016.
—Ara quin grau de vinculació hi teniu, amb l’ANC?
—Zero.
—No formeu part del secretariat nacional?
—No, ni de res. Ni en sóc soci, tampoc. Era membre del comitè permanent del secretariat nacional fins fa mig any. I ho he deixat.
—Per què?
—Perquè no m’hi veia.
—Hi havia discrepàncies estratègiques?
—Estratègiques, tàctiques. Sí. No m’hi veia. Era el meu segon mandat, és a dir, que ja no em podia presentar més. Però no m’hi sentia confortable.
—Creieu que l’ANC és massa poc persuasiva?
—No, vull dir que totes les organitzacions creades al voltant del 2012 s’han de revisar. No vol dir que tot s’hagi de tirar a terra. Però tot s’ha de tornar a mirar perquè les formes de mobilització que eren multitudinàries, molt organitzades, eren molt del segle XX. I quan apareixen els CDR o el Tsunami el mètode és molt diferent. Cal actualitzar-se. Històricament han passat pocs anys, però vitalment n’han passat molts més. N’hem après moltíssim. Ara, necessites trobar la il·lusió i l’empenta i trobar bona fe.
—I amb la CUP quin grau de vinculació hi teniu?
—Mai no n’he estat militant. No me n’he desvinculat ni me n’he donat de baixa. En sóc simpatitzant, o afí, però mai no hi he tingut cap càrrec.
—Què us va semblar l’aliança de la CUP amb Guanyem?
—Molt bé. A Sabater li tinc molt d’afecte i de respecte. Ha governat una ciutat complicada, amb un rival immisericorde, amb les trampes d’altres partits… I crec que la Dolors ocupa un espai, el sobiranisme –el de veritat– que és molt interessant i cap al qual sempre s’ha volgut ampliar l’esquerra independentista.
—En què difereix de l’independentisme, aquest espai?
—En una qüestió explícita, sobretot. L’independentisme té només com a objectiu polític possible l’establiment d’un estat català independent. Per al sobiranisme no és l’únic objectiu: hi pot haver gent que creu que amb el sol exercici de l’autodeterminació n’hi ha prou; o que encara és possible una reformulació en clau espanyola; o que aspira que caigui el règim del 78 i no només una separació catalana. Hi ha molts projectes polítics que no es confronten amb l’independentisme, que en poden ser complementaris i que tenen molt de camí per a recórrer plegats. I hi ha molta gent que té ganes de recórrer-lo fins al final. Això no s’ha de menystenir. La idea que qui no és independentista és espanyolista, que anem lliscant cap a això, no és certa. També és veritat que Podem i els comuns han decebut molt en aquest espai. Xavi Domènech venia d’un espai que es deia Procés Constituent. Ara qui en parla, d’un procés constituent? Tot això en deu anys ha desaparegut. Però a Catalunya hi ha sobiranistes. Hi ha gent que no és explícitament independentista però que continua creient en el dret d’autodeterminació de Catalunya, en la sobirania del país.
—Per tant, esteu d’acord que cal fer aliances més enllà de l’independentisme per eixamplar la base?
—Sí. Però més que això, l’independentisme no hauria de tancar-se en si mateix. La base no és gaire més gran. El cens és el que és. Pots mirar d’eixamplar la base una mica més, però no electoralment, en el sentit d’aconseguir que hi hagi gent que votava el PSC que ara ha de votar Esquerra. Perquè segurament no serà perquè s’hagin fet independentistes, sinó per una qüestió electoral autonomista. Però l’independentisme hauria de ser vist com una resposta a molts dels problemes del país. Segons com es tanqui l’independentisme, això no serà percebut així. Ara, tampoc no crec en el postulat que cal anar a buscar independentistes com vam fer entre el 2010 i el 2017. Tot el país ja sap què planteja l’independentisme i sap que Espanya et castiga amb molta duresa. Aprofitar-ho és cosa de l’independentisme. No sé si això és eixamplar la base. A mi em preocupa que no ens tanquem.
—Què vol dir tancar-se?
—Primer, no tancar-se en la nostàlgia. El Primer d’Octubre és imprescindible, un acte d’autodeterminació, però l’hem de mantenir viu. No podem dir “ja va passar, anem a casa”. Es manté viu amb acció i organització. No tancar-se també vol dir estar amatent i amb opinió en tots els problemes actuals del país. El repartiment de fons europeus, l’arribada d’immigrants, el model productiu, la transició verda. Ha d’estar centrat en això. Com es feia abans. Explicar què passaria amb un estat independent. Ara, per exemple, hi ha una llei de reforma de les pensions. Jo m’he fet un fart de fer xerrades a casals d’avis sobre per què no era possible la sostenibilitat del sistema de pensions espanyol i per què sí que seria possible en una Catalunya independent. Totes aquestes dades i gràfics continuen essent vàlids. Doncs tornem a explicar-ho. És clar que vam votar i vam guanyar. I és clar que el Primer d’Octubre és el moment fundacional de l’independentisme modern. Però amb això no n’hi ha prou. Has de donar arguments a tot.
—Creieu que això ha estat relegat en benefici de la crítica als partits?
—Tu et pots retirar desordenadament o organitzadament. Una retirada no vol dir una desfeta. Pots dir: “D’acord, hem fet el 17, recuperem forces, com podem anar endavant?” O pots acusar el general, dir-li: “Va ser culpa teva”, i començar una guerra civil. No dic que hi siguem, però sembla que l’independentisme va més encarat a retreure’s coses a si mateix que no a reorganitzar-se. Cosa humana i normal, però que políticament és un desastre. S’ha de parlar del 2017, de les culpes, del tomb d’Esquerra, de tot. Però no podem fer autonomisme. Un moviment que demanava un estat lliure i independent no pot anar a demanar l’ampliació d’una pista de l’aeroport. El debat hauria de ser com et quedes l’aeroport perquè és teu, per dir alguna cosa. Si perds el nord independentista no és tan sols que no eixamplis la base, és que deceps la que ja tenies. A més, la gent ja ha hi dedicat milers d’hores dels últims sis, set, vuit anys gratuïtament. I n’hi ha que hi ha estat tota la vida. A la gent no li pots demanar que estigui quinze anys picant pedra, perquè la gent té vida.
—Dèieu “el tomb d’Esquerra”. Junts ha fet exactament el mateix tomb?
—Junts és una d’aquelles ironies catalanes: que es diguin Junts i no sé quants grups hi ha. A Junts no van junts. Llavors no ho sé. No sóc juntòleg. Entenc que hi ha una part de Junts encantada amb l’autonomia, perquè no deixa de ser un partit i la normalitat autonòmica fa que el negoci flueixi. I hi ha gent de Junts a qui no agrada la normalitat, perquè vol que hi hagi un conflicte. A Esquerra deu passar igual, però és molt més unitària en aquest sentit.
—Us creieu la taula de diàleg?
—[Riu] No. Com? No. És que gairebé no crec ni que la parin. I si la paren serà com de càmping. En qualsevol negociació a la vida hi ha dues opcions: o ets una amenaça o ets una oportunitat. Negocien amb tu perquè els pots prendre alguna cosa o perquè en poden aconseguir alguna que tens tu. L’independentisme ara mateix no és cap amenaça perquè no pot ni tan sols tombar el pressupost espanyol. Si no pots ni proclamar una república, ni fer caure el govern de Sánchez ni blocar un pressupost, no pots amenaçar amb res. I tampoc no ets cap oportunitat. S’acosten eleccions a Espanya. El PP va pujant. El PSOE no pot ser menys espanyol, si vol mantenir el poder. Haurà de ser-ho més. Si no ets una amenaça ni una oportunitat, quin incentiu té el PSOE, no ja per a negociar sinó per seure? Es troben en una posició tranquil·líssima, perquè a més la imatge d’estat repressor ara és la d’un estat conciliador. La taula de negociació és una trampa molt bonica. Junqueras deia: “És que ara no ens en podem aixecar.” És clar que no, coi, perquè l’heu parada. I ara et tindran allà assegut i et diran: “Un moment, me’n vaig a buscar tabac.”
—Amb aquest relat de la conciliació hi han tingut molt a veure els indults. La situació en què una part dels dirigents independentistes eren a la presó ha bifurcat les seves prioritats amb la prioritat estratègica que hauria d’haver tingut el carrer?
—Això no us ho sé dir. De tot cor. No ho sé. Són nou persones que cadascuna ha viscut els indults de manera diferent. Forn no ha reaccionat igual que Turull. Cuixart no fa igual que Rull. L’ascendent que tenen els indultats sobre els seus partits, igual. No és el mateix el que té Junqueras sobre Esquerra que el que té Rull sobre Junts. Parlar dels indultats com un conjunt no té gaire solta. Sí que em preocupa que no hi hagi hagut cap renovació de lideratges. Haurien d’haver sortit amnistiats, però ja s’haurien d’haver trobat unes direccions noves.
—Però això, abans o després de sortir indultats?
—Abans, abans, abans. Qualsevol moviment d’alliberament del món t’ho explica. Quan un líder passa a la presó o a l’exili, n’ha de sortir un altre amb les lògiques pròpies de la llibertat. I quan surt el líder empresonat és clar que té un paper important. Però hi ha d’haver un mecanisme de presa de decisions que durant aquests dos anys no hi ha hagut. I és culpa de tots, també. En lloc de continuar creant organització, ho hem paralitzat tot, vejam si els deixaven lliures. I el segrestador només t’allibera quan pensa que li convé. És una alegria, però no és un èxit polític.
—Del Consell per la República, format després del 2017, què en penseu?
—No en formo part ni hi tinc cap vincle. He llegit per la premsa, com tothom, els problemes que hi ha, que són els del partidisme. Però crec que una organització a l’exili és imprescindible. Un govern no representatiu, perquè no el pots votar, però simbòlicament representatiu. El Consell per la República és l’única institució lliure de Catalunya perquè és fora del territori administratiu i judicial del govern espanyol. Això és d’una potència brutal. Ara, que s’arreglin. Com l’ANC i els CDR, són coses que s’han de repensar, però no es poden deixar estar.
—Què creieu que va fallar el 2017?
—Els dos vaixells de policies armats que ens van enviar. Em nego a dir que vam fallar nosaltres. Nosaltres no vam fallar en res. Hi havia les urnes, hi havia la gent, hi havia la voluntat, hi havia els decrets, hi havia les lleis. El que va fallar va ser que van enviar dos vaixells amb gent armada a fotre hòsties. Aquesta idea que la culpa del venciment és del vençut…
—Però els vaixells els enviaran una altra vegada si es torna a intentar.
—Però érem en el marc del “no s’hi atreviran”. Quan vaig veure les hòsties de Sant Julià de Ramis, amb el paio aquell del mall, vaig al·lucinar. M’imaginava alguna mena de repressió. Però aquella cosa tan maldestra d’anar fotent hòsties tot el sant dia, no. I això no ens va fer enrere. Però va marcar psicològicament la nostra classe política. Que hauria pogut més heroica, tancar-se al palau i tirar pel dret? Sí, sí, tot això s’hauria pogut fer. Resultat? Potser hauria estat el mateix, vés a saber. No podem fer història-ficció.
—Ara que ja sabem que l’estat reaccionarà amb violència, què hem de fer, doncs?
—Tenir més valor. Estar més preparats. La gent va tenir molt de valor, eh? Van defensar les urnes. I també crec que la classe política no sé si va caure en paranys o què va passar. Però em nego a dir que va ser error nostre. El 2017 va ser una victòria brutal. Es va arribar a proclamar una república. Quan va començar el procés ni de conya m’imaginava que arribaríem a aquest grau d’autoorganització, d’autoconsciència, de defensa i d’internacionalització. El 2017 no és cap error. Els errors són d’Espanya. I la trampa victoriosa d’Espanya és que tot això ha quedat blanquejat perquè ara som plegats en una taula de diàleg.
—Com s’aconsegueix de tenir més valor?
—Jo crec que la gent ja té valor, i en té més quan creu que allò que fa li millorarà la vida i li defensarà la dignitat. Es van petar un text estatutari que havíem votat entre tots. Quan un estat trenca la paraula amb tu, tu trenques amb l’estat. I demà passat ja tindrem motius per a tornar a fer-ho, perquè la paraula de l’estat espanyol és falsa. El valor de la classe política vindrà de l’experiència. De saber que si t’hi fiques et poden engarjolar o et buidaran un ull. Si llavors no s’hi fica ningú, d’acord, doncs fins aquí hem arribat. Però crec que hi haurà molta gent sense por, perquè la por s’esvaeix si hi ha milions organitzats. Dir que el 2017 va ser un error és obscè, per l’esforç que va significar arribar fins allà. Ara, també hi ha uns discursos que volen fer oblidar el 17, perquè el 17 era carrer. I això molesta.
—L’apoderament popular va ser una de les causes que no s’arribés més enllà?
—I tant. Recordem el dia abans del Primer d’Octubre, una prominent figura independentista que comença per Jordi i acaba per Sànchez demanant que no s’ocupessin els col·legis. Una part de la classe política es va espantar. No tota, però una part, sí. Perquè si allò funcionava no ens aturàvem. Aquesta era la clau. I és la clau. Quins polítics estan disposats a deixar que l’empenta sigui del poble organitzat. I quins tenen una retòrica independentista no practicant. Perquè la independència, o ve per la mobilització popular o no vindrà. El 17 va ser una lliçó molt clara per a la classe política catalana. El poble català és perillós.
