12.12.2017 - 22:00
Antonio Baños (1967) és periodista i actualment fa entrevistes al programa ‘Terrícoles’ de Betevé i tertúlia a RAC1 i TV3. Però l’ex-cap de llista de la CUP manté l’activitat política i és portaveu de Súmate i membre de l’ANC. Rep VilaWeb en un hotel cèntric de Barcelona, on té una reunió poc més tard amb més independentistes polititzats. Baños ens parla de la intensa actualitat política, pocs dies abans de les eleccions del 21-D.
—Qui hauria de ser el president de la Generalitat?
—Tinc clar qui no hauria de ser president. O presidenta. No haurien de ser president la gent que ha trencat, ocupat i embrutat les institucions catalanes. No té el dret legítim d’ocupar el Palau qui l’ha buidat i qui ha enviat el govern legítim a l’exili. No és elegant ni legítim.
—Però qui hauria de ser el president de la Generalitat?
—Doncs Carles Riera. Però m’ho demanàveu per una altra cosa, crec. I crec que aquí hi ha hagut un fals debat entre els de Puigdemont i els de Junqueras. Avui la legitimitat és de Carles Puigdemont, però i si demà guanyen Junqueras o Rovira en vots? Doncs és com el president Irla, que va passar la legitimitat de la Generalitat republicana a Josep Tarradellas. La legitimitat es traspassa, s’hereta, s’aconsegueix. Que una majoria de vots volen Junqueras de president? Puigdemont podria traspassar la legitimitat. Per això crec que és un petit fals debat. La legitimitat republicana l’encarna Carles Puigdemont. Això és així. Però també sembla lògic que si algú el guanya en vots, l’haurà de traspassar.
—Imaginem-nos que els independentistes guanyen en vots i escons. Què han de fer?
—Continuar amb el projecte republicà. El món sencer tindria tres legitimitats dels independentistes. El 27-S, l’1-O, i el 21-D. Quantes més legitimacions falten? Endavant.
—Guanyen en escons, però no en vots.
—Es fa, però amb més debilitat. S’entra i s’intenta recuperar com es pugui almenys els mecanismes de control per anar construint i aplicant la legalitat republicana.
—Els independentistes també perden la majoria en escons.
—Ja tornarem. Un govern Arrimadas-Iceta quant de temps podria durar? I un d’Iceta amb Domènech?
—Hi ha gent que es pregunta si és possible fer efectiva la independència sense posar morts damunt la taula?
—Aquest és l’error. I molta gent el comet. Construïm un estat postnacional. És la primera república que ja no interpreta les armes com a element imprescindible. Ni parlem d’una única llengua. Ni interpretem la ciutadania com una cosa unívoca. Ets català i prou? No, pots ser català i finlandès. Construïm un estat que no té res a veure amb els dels segles XIX i XX. Si jo cregués que les armes són superiors a les urnes doncs no caldria votar. Voldria dir que en qualsevol cas una pistola és millor que un vot. I això ens portaria a una societat militarista i violenta. Vull creure que en aquests temps les urnes són més poderoses que les armes.
—I més ràpides?
—I més ràpides. Nosaltres hem anat més de pressa amb cinc anys d’urnes que alguns altres amb trenta anys d’armes. I seria ridícul pensar que ara anirem al Pirineu a fer-nos del maquis.
—Aquest debat sobre la violència s’hauria de difondre? Parlar-ne més, i no fer-ne tant de tabú?
—En el fons és el debat dels costos d’un procés revolucionari. I ara ho anem veient. És el cost de tenir gent a la presó. Comencem a comprendre que hi ha costos personals. I alts. Els cinc milions de multa en cas de Mas, per exemple. Passa que vivim en una societat low cost. Tot és low cost. Les revolucions no són low cost. Són high cost. Les revolucions costen, però no necessàriament sang. Costen esforç, feina, exili, fortuna. L’economia diu que els costos són paral·lels als beneficis que puguis obtenir.
—Frase que hem sentit després del 27-S: ‘No estaven preparats, ho han fet fatal. Ens han enganyat!’
—Hi ha una part de la Catalunya ‘tribunera’. Hi és. La veritat, hauríem de mirar-ho amb perspectiva. Es va fer malament el 27? Es va fer bé? Es va fer. És una cosa que hem de reivindicar. Jo també vaig patir la síndrome de ‘quina merda’, i l’endemà ‘quina eufòria!’. Ens morirem havent viscut una declaració de la República. Poca broma. No passa sempre. No ho esperàvem. Que això no canvia la vida de la gent de manera efectiva si no s’aplica, és evident. Que la declaració era retòrica o simbòlica, també. Però vam arribar-hi.
—Baños, no us fa molta vergonya haver despertat el feixisme?
—[Riu.] El fantasma del feixisme. La declaració de Pablo Iglesias només es pot respondre des de la indignació. Cada vegada que Iglesias ha vingut a Catalunya ha estat desafortunat, per no dir insultant, per no dir equivocat. I aquesta és especialment dura. En la lluita antifeixista, la gent hi ha deixat la pell. Literalment. I no únicament els independentistes. Col·lectius LGTB, migrants, dones, treballadors. Molta gent ha estat víctima del feixisme, perquè vingui aquests pàkharu a dir que l’hem despertat. Haver-lo matat des de Madrid tu! Els cinc milions de vots que van dient, que haguessin servit per lluitar contra el feixisme que existia, i existeix. I que està incardinat als mecanismes de poder espanyol. Em sento insultat per aquesta doctrina que, a sobre, lluny d’haver estat una mala tarda, és estratègia central. No és relliscada. És línia estratègica. Cosa que trobo menyspreable. Francament.
—Coneixeu la classe política com pocs. Els tenim desconcertats?
—Estem en un procés revolucionari i no és que estiguin desconcertats: estan trinxats. El primer a ser trinxat va ser convergència i el seu catalanisme de pacte. El segon, PSC, que era una cara de la mateixa moneda. Ara el PSC ja ha caigut del catalanisme. I aniran caient. La impugnació de l’status quo arriba fins i tot a Ciudadanos. És status quo, sí, però Ciudadanos és una impugnació al PP. És un procés que devora la classe política. Fa cinc anys o sis parlàvem d’Oriol Pujol i Duran i Lleida, Sánchez Camacho, Herrera. Figures que semblen allunyadíssimes. D’aquí a quatre anys o cinc parlarem de polítics que ara no sabem ni qui són. El desconcert deu haver passat a totes les revolucions i moviments insurgents de la història. I recordeu-ho, després del 9-N, no hi havia desconcert? Molt. Per sort, ara, no serà llarg. El 21-D és aquí. Ara no tenim ni institucions ni el comandament. Ara toca a guanyar el 21-D.
—Els partits polítics encara us truquen matí, tarda i nit per fitxar-vos?
—Ja no em truquen. Tinc cinquanta anys. Si m’hagués de fer socialdemòcrata o liberal m’hauria de llegir tants llibres! No és la meva tradició política. Tots els llibres que m’he llegit són rojos, diguem. No en tinc ni ganes ni temps. Sí que és cert que vull tenir molta confiança i bona entesa amb gent de tot color. Hi ha gent molt ferma a tot arreu. Al final, jo sóc periodista. I estic en això de l’independentisme perquè és una revolució. No em volia morir sense fer-ne una. I me n’he trobada una, m’hi he apuntat, i n’estic encantadíssim. És popular, pacífica, no has de matar ningú, has de convèncer, té un punt d’alegria. Però no vull fer vida de política institucional. Jo no entenc com la gent no en gaudeix més. Sabem que el moment és intens, delicat i la repressió espanyola és terrible. Però si no entenem que l’entusiasme arrossega gent, no entenem res.
—Encara acabareu essent el pròxim president de l’ANC.
—Jo m’hi puc presentar, sí. Però ui, això, això depèn de quina situació tinguem: l’ANC ha de tenir un paper si es guanya, i ha de tenir un paper si es perd.
—El fenomen CDR ha descol·locat l’ANC?
—No. L’ha alimentat. Li ha donat vida. Ara la gent diu que ens fem la competència. I no. Hi ha complementarietat.
—Quina és la pitjor cosa del 155?
—Per mi, perdre les institucions de la Generalitat…. Són institucions que havíem de perdre igualment. Jo més presidents de la Generalitat, no en vull. Vull un president de la República. Que Puigdemont sigui el darrer. Hem d’aspirar a tenir institucions republicanes. Que hauran de néixer d’un procés constituent. Perdre aquestes institucions és un problema, perquè l’administració no funciona, però ja sabem que Espanya bombarda Barcelona cada cinquanta anys. I en aquest cas, envaeix les institucions catalanes, i envia a l’exili el president. És un trist recordatori. Però a mi allò que més em fot del 155, i personalment, és aquest ‘a por ellos’. ‘A por ellos’ com a doctrina política. Com a lema nacional. De ‘Plus ultra’ a ‘a por ellos’. Certa part de la classe política, i de l’opinió publicada, troben que ‘a por ellos’ els encaixa. Els va bé. Els agrada. Fins al punt que Albiol va començar la campanya dient ‘a por ellos’. I la cosa més trista del 155 és, novament, que els comuns culpin la víctima en lloc de lluitar contra aquest ‘a por ellos’: ‘Ho veus? Si ens haguéssiu fet cas, i haguéssiu estat bons espanyols, i no tan revolucionaris, i fóssiu més lents, no us passarien aquestes coses que us passen.’ Això diuen. Ells mateixos admeten que a Espanya només pots ser o víctima o botxí. I aquesta idea és terrible per a viure en un país. Si ser espanyol significa que has de fer bondat perquè si no et peguen… Hosti. Qui voldria ser espanyol, doncs? I això deixa orfes moltes esquerres lluitadores. Penso en el SAT d’Andalusia, els anticapitalistes dels comuns i més que es queden orfes de discurs.
