Antonio Álvarez Solís: ‘Ni un pas enrere’

Antonio Álvarez Solís  (1929) és història viva del periodisme a l’estat espanyol. Va fundar les revistes Interviu i Por Favor, fou redactor en cap de La Vanguardia, conseller editorial del Grup Zeta, ha col·laborat amb totes les televisions estatals i amb María Teresa Campos, Luis del Olmo, Iñaki Gabilondo o Carlos Herrera. Va viure molts anys a Barcelona,  on va estudiar i on va ingressar al Partit Comunista de Catalunya i actualment dóna ple suport a la independència. Té vuitanta-vuit anys i en aquests moments escriu un article setmanal al diari basc Gara. En el darrer parla de Puigdemont i es titula ‘Un hombre para la historia‘.

—M’agradaria parlar del vostre article sobre el president català.
—De fet, és un elogi de Puigdemont. Perquè crec que no hem de fer cap pas enrere. Ni un pas enrere. Es basa en un principi filosòfic: tots els estats han aixafat les nacions. I això ha allunyat el poder del carrer. Per exemple, aquí Madrid ja no pesa gens. És Brussel·les. La meva idea, en canvi, és tornar al col·lectivisme tot allò que sigui possible. I és des d’aquest fons ideològic que sempre defenso els moviments nacionalistes. Escocesos, corsos, bretons. M’és igual. El fet ètnic per mi és important perquè expressa el fons real que defineix un poble. I Espanya des del segle XVIII que va abandonar la possibilitat de ser un estat nació per convertir-se en un estat autocolonialista. Que és on som. En el fons la lluita contra la independència d’Euskadi i Catalunya és perquè són els dos únics centres creadors de riquesa, de raó, d’universitat. Catalunya, per la seva formació mediterrània. I el País Basc perquè va ser sempre independent per a crear mitjans de producció. Hi dono suport a mort, com es lògic. Tinc la impressió que els governs de Madrid volen mantenir el seu sentit dictatorial també perquè han perdut un imperi que no van saber dirigir ni explotar (que va enriquir anglesos i neerlandesos). Davant tot això proposo de tornar a les nacions. Espanya només tindria una manera de reconstruir-se: tornar a l’intent republicà. Els primers dos anys de la República es van crear 17.000 escoles, per exemple, o va arribar la intervenció dels sindicats dins les empreses, o la pujada del sou dels pobres andalusos.

—La vostra biografia impressiona.
—Fa molts anys que faig periodisme, sí. Vaig ser redactor en cap de La Vanguardia. Vaig fundar Interviu, Economía Mediterránea, diverses revistes. He treballat en totes les cadenes de televisió de l’estat, totes,  inclosa la catalana i la valenciana. I també he estat membre del comitè central del PCC. Partit dels Comunistes de Catalunya (PCC).

—Diputat ho heu estat?
—No. Mai. Les poques vegades que en vaig tenir ocasió em va blocar el PSUC. Era la meva oposició interna. Diguem que els comunistes del passeig de Gràcia i jo no connectem. També vaig presidir l’Amistat Catalunya-URSS, substituint Agustí de Semir.

—Vau treballar molts anys a La Vanguardia. Com la veieu, ara?
—Vaig estar-hi disset anys. Era redactor en cap de política. I Carles de Godó, el que va morir en un accident d’avió, va preveure que jo fos un dels possibles futurs directors. Però Horacio Sáenz  Guerrero al darrer minut va demanar a Fraga (destituït feia dos dies) una carta de recomanació dirigida a Godó perquè el nomenessin director a ell i no a mi. I em va fer una proposta que no vaig poder acceptar. Ni com a comunista ni com a cristià. L’engany era el següent: que continués essent el redactor en cap de La Vanguardia, i que ell es quedaria la informació nacional i política. Jo faré la censura, però ets tu qui l’enviaràs a la impremta. Com censurada per tu. Semblaria que el censor seria jo! I això és molt greu. Vaig dir que no. Per això vaig marxar de La Vanguardia.

—I en aquests moments, com l’interpreteu, el paper de La Vanguardia?
—La Vanguardia té com a propietari un autèntic… No faig servir paraules fortes per elegància. Ompliu el buit com us plagui. I els seus directors són uns majordoms.

—També coneixeu per dins el franquisme. Vau ser secretari d’un governador civil a Barcelona.
—Expliquem-ho bé. Mon pare va aixecar La Voz de Galícia. De 7.000 exemplars a 70.000. I ara és el diari que és. Vaig demanar d’entrar-hi, però els vells enemics de mon pare ho no van voler. Me’n vaig anar Madrid a buscar feina a diaris. No me’n van donar. I aleshores un redactor de l’ABC, amic d’abans de la guerra de mon pare, em va escriure una carta de recomanació per a trobar-ne a Barcelona a través del governador civil. Doncs la feina me la van donar al govern civil mateix. Auxiliar de secretari. I des d’allà vaig seguir el contacte amb el PSUC. Us explicaré una cosa que no sap ningú. Un dia el general em va fer passejar per una zona preciosa de l’edifici del Govern Civil, l’antiga duana de Carles III, a la plaça de Palau. Quan arribem en una zona força fosca, em diu: en aquest Govern Civil només hi ha dos republicans: vostè i jo. I quan va dimitir, l’home em va fer cridar i em va fer una oferta, que al final va acceptar Samaranch i jo no: regidor pel terç familiar, diputat provincial i segon de la Telefònica per a Catalunya i les Balears. No ho vaig acceptar. Vaig tornar al diari. Jo sóc periodista, sobretot.

—Creieu que el final del franquisme va ser més flexible que l’actual Rajoy.
—Totalment. Es va veure amb el retorn de Tarradellas. Van ser flexibles. I mireu ara. Si em permeteu, una altra anècdota: quan va tornar Tarradellas jo dirigia la revista Interviu. I la meva dona, que ja s’havia separat del senyor baró i ja vivíem com a parella, em truca i em diu: ‘Vine, que aquí hi ha un senyor amb pistola que vol parlar amb tu. Diu que és de l’exili català.’ Hi vaig i em diu: ‘Vinc a dir-li que Tarradellas porta el cor de Francesc Macià. I el vol ensenyar des del balcó de la Generalitat. Si l’ensenya, jo tinc l’ordre de disparar. Per traïdor. Per tot el que ens havia fet. Va ser president sense tenir en compte els vots americans.’ I al final no va ensenyar el cor, no, en Tarradellas.

—Quina història. I per què creieu que eren més oberts els franquistes que no pas els d’ara?
—Ja ho he explicat a l’article ‘Els estafadors‘. Mireu-lo. A mi Suárez em va demanar de ser ministre d’Informació del seu govern. Imagineu-vos si eren oberts. Per mitjà del nostre amic Jiménez de Parga. Vaig negar-m’hi, òbviament. I vaig fer la meva vida. Vaig anar a investigar a l’URSS moltes coses. Per exemple: vaig descobrir que Franco havia cobrat diners del servei d’intel·ligència britànic. El van captar quan feia el curs de tinent a l’acadèmia francesa. Estava decidit que si fracassava el cop d’estat ell i la seva família anirien a Anglaterra amb les despeses pagades. El pirata de la Mediterrània, el banquer March, hi tenia a veure.

—Com ho sabeu tot això?
—Ho vaig veure en els informes d’una carpeta de l’arxiu Canaris, del servei secret alemany. A Berlín, vaig veure-ho.

—Ara escriviu per a Gara. Què faran els bascs?
—Us sento malament. És com si tingués els telèfons intervinguts des de fa una temporada. El PNB? Mireu: hi ha una cosa clara: la gran burgesia basca i catalana eren molt cortesanes. Van crear els comptats d’Egara, el de Godó. Els bascs, l’elit basca, que ha enganyat  molta gent, sempre ha torpedinat els intents seriosos, per exemple Ibarretxe. No el van fer fora del PNB de miracle.

—Com acabarà això de Catalunya?
—A l’article ‘Els estafadors’ ho explico: oferiran l’oro i el moro perquè desmuntin el moviment separatista. A Puigdemont el pressionen des de Madrid, i empresaris catalans, perquè accepti unes eleccions. Encara que guanyés les eleccions, si les convoqués, el separatisme quedaria mort per anys. Ja ho diuen obertament. Espanya és una autocolònia. S’ha colonitzat a ella mateixa. Són un camp erm i ho saben. I l’única cosa que les defensava era Euskadi, Catalunya, Galícia i alguna cosa com l’agricultura valenciana, que protegia l’erm castellà, l’Andalusia, pobra sempre, on he viscut i en sé la misèria. Què vull dir? Que si Puigdemont accepta un pacte per a fer eleccions és la destrucció per anys del separatisme. Si accepten un acord els faran fora. A l’espanyol li agrada trinxar. Quan guanya, trepitja. Per això ha perdut tantes guerres. Hem perdut un imperi. Tot ho hem perdut. Si cedeix, Catalunya la perforaran amb un núvol de funcionaris espanyols, policia espanyola, Guàrdia Civil espanyola. Estic segur que quan la declari, la independència, procediran amb molta força. Menys que no voldrien, perquè el món reaccionarà. Ja van fer-ho amb l’1 d’octubre. Van a totes. Mira Ciutadans, amb aquesta dirigent, la clàssica señorita de Xerès [Inés Arrimadas]. A Xerès, quan va morir Franco, van crear un partit amb aquest eslògan: ‘Si estimes Andalusia, mata un gitano.’ En fi, aquesta batalla es pot perdre, però s’ha de lliurar.

—Cal declarar la independència?
—Sí. I sabent que aniran a trinxar. Però no durarà gaire. Catalunya té un paper important: fer una política com les repúbliques mediterrànies. No us penseu pas que és un somni d’un vell. Jo no ho veuré. Però vós, sí. Catalunya ha de mantenir la resistència. Val més perdre la batalla, i guanyar la guerra. Catalunya ha de mantenir la batalla. Espanya, segurament, no deixarà que s’arribi a l’exercici de la república. Enviaran fins i tot militars. I amb un rei que cada vegada s’assembla més a Ferran VII, que va mentir com un boig: va prometre una Espanya liberal i va acabar acceptant afusellaments. I ara Europa s’hi girarà d’esquena, amb el gran bandit de Luxemburg. Juncker.

—I per què creieu, doncs, que guanyarem la guerra?
—Perquè quan un poble ha volgut ser lliure, no ha fracassat mai. Passa que la guerra pot ser llarga. Ja s’han perdut batalles, però s’ha de continuar endavant. La cosa important no és la batalla. És la guerra.