11.01.2022 - 21:50
|
Actualització: 11.01.2022 - 23:23
“Menjaràs morena, no altres peixos.
Menjaràs arròs amb gramenera.
Beuràs aigua amb cabotins de la més bruta.
Et prohibiran trencar la ce i geminar la ela.
A poc a poc perdràs la fesomia.
A poc a poc perdrà sonoritat la essa.
La be i la ve serà un tant se me’n dona.
El so neutre es tancarà com una porta.
Acabaràs amb el cos ple d’autopistes.”
El 2005, Antonina Canyelles (Palma, 1942) va publicar el poemari Piercing (Lleonard Muntaner). Trencava així vint-i-cinc anys de silenci poètic i començava el redescobriment d’una poeta essencial de la nostra literatura, que enguany farà vuitanta anys (el 15 de setembre). Poc amiga de reconeixements i homenatges que no tinguin com a protagonista els texts de les seves creacions, Canyelles havia estat una mena de secret ocult a Mallorca, però aquests darrers deu anys s’ha convertit en una de les figures imprescindibles de la poesia catalana contemporània.
Aquesta tardor passada ha recitat a Barcelona, Girona i l’Escala, i tot sovint els seus cabells curts i els seus dits que aguanten cigarretes rosses es poden veure en una cafeteria del Centre Comercial els Geranis, de Palma, a tocar de la llibreria Embat. Aquest és un dels seus refugis i, si és dilluns al matí, a la tertúlia no hi sol mancar l’escriptor Antoni Serra. Entre tots dos arreglen el món.
D’alguna manera, es pot considerar que Canyelles va debutar aquell 2005, perquè els dos primers llibres que va publicar varen ser autoedicions. El 1979, va guanyar el premi Marià Aguiló per Quadern de conseqüències, que va publicar ella mateixa el 1980. Un any més tard, va publicar una carpeta de poemes i il·lustracions, Patchwork.
La joventut de Canyelles no va ser fàcil. Després d’haver fet Treball Social, va perdre la mare i el pare i li van diagnosticar una tuberculosi que l’obligà a jeure al llit durant set mesos i a fer repòs tres anys més. És el temps en què s’amarà de tota mena de lectures, la seva principal distracció en aquells moments tan durs, tot i que ja era una gran lectora des de petita. Una vegada recuperada, muntà una llibreria d’antiquari amb l’editor Lleonard Muntaner, tot i que laboralment també va fer de mestra de català i va tenir una botiga d’antiguitats.
L’arribada a Lapislàtzuli
L’aparició de Piercing el 2005 va significar un salt endavant de la poeta, i el 2007 va publicar D’estructura circular, però el moment cabdal en el nou posicionament d’Antonina Canyelles en el mapa de la poesia actual va arribar el 2011 de la mà de Jon López de Viñaspre, l’editor de Lapislàtzuli, que va veure de seguida la necessitat de publicar el millor de l’escriptora en una antologia que ha esdevingut mítica: Putes i consentits. A la vegada, va publicar els nous versos de Canyelles, Tasta’m, 34 poemes inèdits. Tot va ser el 2011. En l’edició especial del llibre, que compta amb il·lustracions de Marc Gil, l’editor explica:
“La seva poesia és com la visió d’una estrella fugaç, com un tret, com una guillotina… Amb el pas lluminós del cometa, amb l’esclat de la pólvora, amb la caiguda del tall d’acer o amb un poema d’Antonina Canyelles mai no queda indiferent, quelcom canvia o es remou dins els engranatges del lector. Perquè la seva no és només una grandíssima obra d’aquest gènere complex anomenat poesia, és un tret de literatura de la més pura disparat al bell mig dels nostres estèrnums.”
Poques vegades un llibre marca diferents generacions de poetes d’arreu del país. I això ha passat amb aquesta antologia: ha estat el salt de la poeta més enllà de les fronteres de Mallorca i ha servit de lligam intergeneracional. En els darrers deu anys, Canyelles ha recitat amb els més grans poetes catalans i amb promeses que tot just acabaven de publicar o encara romanien inèdits. I en tots, hi ha deixat empremta. És cert que aquest esclat havia començat un poc abans. El 2007, Antonina Canyelles va participar en el IX Festival de Poesia de la Mediterrània al Teatre Principal de Palma. L’octubre del mateix any, va comparèixer a la X Nit de Poesia a l’Auditori de Sant Cugat, en l’homenatge que es va retre a Palau i Fabre. El març del 2008 va participar en el Festival de Poesia d’Oliva Poefesta i va formar part, encara, del cicle “Veus Paral·leles. De l’Atles a Formentor”, l’any 2008, juntament amb poetes amazics en una sèrie de recitals dirigits per Albert Mestres i organitzats per la Institució de les Lletres Catalanes. Però del 2011 ençà, ha estat present a tot arreu i en tota mena de formats.
L’any 2015, el grup la Rabera Eclèctica va fer una adaptació teatral de l’obra Putes i consentits i, el 2017, va ser l’autora escollida per obrir el primer número de la publicació de foto-poesia Panoptik (Uruk Editorial, 2017), en què vint-i-un fotògrafs il·lustraven poemes seus. A més, formà part del catàleg Women Writers in Catalan (Raig Verd, 2017) com una de les seixanta escriptores catalanes més representatives de tots els temps.
El 2014, en una entrevista amb Anna Ballbona, l’autora deia: “Estic molt enfadada. Pensa que jo vaig néixer el 42, en el nacionalcatolicismo. L’altre dia ho contava jo a una gent més jove, que no us podeu imaginar com ens varen educar. No sé com no acabàrem tots els de la meva generació en un psiquiàtric, no sé com encara tenim el cap tan ben compost. I què t’he de dir. Jo em vaig anar fent. I m’adono que tenc una espècie de ràbia, que l’he de vehicular. Ens varen fotre tant la nostra joventut! I és clar, el fet de viure en una illa, la insularitat, marca molt, perquè no teníem elements de comparació i ens pensàvem que el món era així i que tota la vida seria així. I llavors et fas gran i descobreixes que és aixà. I és quan descarregues.”
Albert Mestres explicava també en el pròleg de Putes i consentits: “Si una cosa podem afirmar sense cap dubte és que la poesia d’Antonina Canyelles és singular dins el panorama poètic català. A primera lectura es percep com una poesia difícil i abrupta, poc poètica i gens intel·lectualoide. Les poesies de Canyelles són sempre breus i punxegudes, sense estructura formal aparent però formalment molt treballades. Semblen néixer d’un esquema sil·logístic que els dóna una solidesa a prova de bomba i en tot cas comporten sempre per al lector un salt mental, que parteix d’una interrogació i una resposta producte de la lectura, encara que assoleixin la simplicitat màxima en alguns casos […] la poesia de Canyelles va més enllà i el lector descobreix sorprès que després de l’operació mental té davant un fibló punxent que de vegades pica allà on cou i de vegades provoca un dolor agut, tant en un cas com en l’altre sempre acompanyat d’un somriure si no una riallada. L’agudesa del fibló és conseqüència d’una destil·lació poètica essencial producte d’un treball que l’aparent facilitat dels poemes desmenteix i que es tradueix en la precisió quasi matemàtica de la llengua i la riquesa idiomàtica, equilibrada però plena de color.”
Canyelles ha trobat un editor fidel i ella també s’hi ha mantingut, amb un pas escadusser per can 62 amb La duna i la cascada (2013). Després, tres llibres més amb Lapislàtzuli: Nus baixant una escala (2015); Les banyes del croissant (2018) i Exercicis d’una mà insomne (2021), tres poemaris més que consoliden la mallorquina com una de les millors poetes catalanes contemporànies. Canyelles encara el 2022 havent de defensar el llibre nou en plena situació pandèmica, però a la vegada havent escampat un enfilall de texts duríssims per tot el país, com aquest “Lucrècia B” que ha recitat moltes vegades:
“No conegué el condó
ni el nolotil ni el túrmix.
No conegué el tergal
ni el duralex ni el boli.
Mai no begué palo amb sifó
ni Xoriguer ni Fanta.
Mai no menjà tumbet
ni sobrassada amb mel
ni anxoves de l’Escala.
No conegué la bici ni el cotxe
ni l’avió la cortesana.
Ni la ràdio ni la tele
ni el mòbil ni internet
la vaticana.
Si conegué o no l’amor
és un misteri.
El cementiri és ple
de gent com ella.
Margalida Joana Peronella
destapau-vos la poma
que ara ve el Papa de Roma.”
L’han definida com a poeta punk i ella hi ha consentit.
