Antònia Vicens i la recuperació d’un premi Sant Jordi escrit en un lavabo

El 1967 el jurat del premi Sant Jordi de novel·la va concedir el que per a tothom és el guardó més important de les lletres catalanes a una novel·la titulada 39 graus a l’ombra. L’autora tenia només vint-i-set anys, era pràcticament una desconeguda i era de Mallorca. Es deia Antònia Vicens (Santanyí, 1941) i aquella novel·la obria  i consagrava el turisme com un dels temes essencials que tractarien els escriptors contemporanis de les Illes.

El llibre es va publicar el 1968, moment en què també varen aparèixer els relats de Banc de fusta, alguns dels quals tractaven també la mateixa temàtica. El llibre havia guanyat dos anys abans el premi Cantonigrós, que s’organitzava amb la protecció de la parròquia de la vila i gràcies a l’empenta i la feinada de Joan Triadú, i que els anys seixanta va ser un trampolí brutal per a molts joves amb ambicions literàries.

Coincidint amb el cinquantè aniversari de la publicació –en realitat ha arribat un any després– l’editorial mallorquina Lleonard Muntaner ha decidit de recuperar aquesta obra de Vicens, incorporant-hi un epíleg de Sebastià Portell, que avui dia s’ha convertit en un dels màxims especialistes en l’obra de l’escriptora santanyinera. El llibre va ser un dels més sol·licitats a la parada de l’Institut d’Estudis Baleàrics durant la passada setmana del Llibre en Català, just acabat de treure del forn, car va sortir de la impremta els primers dies de setembre. Allà mateix també es va presentar la reedició del seu primer poemari, Lovely, publicat fa deu anys per Café Central.

Però què va implicar llavors la concessió d’un premi com el Sant Jordi a un llibre tan singular com aquest? I què ens explica 39 graus a l’ombra? Doncs va posar damunt la taula uns quants noms d’escriptors de les Illes que començaven tot just la seva trajectòria i que s’integrarien ràpidament en la mal anomenada Generació dels 70, és a dir, escriptors nascuts en la dècada dels anys quaranta i que començaren a publicar a finals dels seixanta i principis dels setanta. Molt possiblement no tenien res a veure els uns amb els altres ni temàticament ni estilísticament, però sí que pertanyien a una mateixa generació. Són els Guillem Frontera, Llorenç Capellà, Gabriel Janer Manila, Biel Mesquida, Maria Antònia Oliver, Carme Riera i Xesca Ensenyat (amb els epígons d’Antoni Serra i Baltasar Porcel) que durant molts anys han marcat des de Mallorca el ritme de la literatura catalana nostrada. 39 graus a l’ombra, primera novel·la de Vicens, explica com el turisme afectarà de ple els costums d’una Mallorca que havia romàs closa en si mateixa, bastant aïllada del món, i amb un grau elevat de conservadorisme (cal pensar que a l’illa el caciquisme havia estat un dels modes imperants de fer política i que el 1936 els colpistes franquistes van imposar-se sense gaire resistència i establiren un règim de terror amb més de 4.000 persones executades impunement a les cunetes de les carreteres).

Així, el turisme, avui dia tan criticat a l’illa, va actuar com a element modernitzador de la societat mallorquina, per bé i per mal. Perquè una de les conseqüències principals de l’economia extractiva turística és que a Mallorca no hi ha hagut cap grup multitudinari per al qual la cultura hagi estat un valor afegit, a diferència dels cent cinquanta anys de burgesia il·lustrada al Principat. Molt sovint, les grans fortunes illenques fetes amb el turisme han caigut a les mans d’empresaris sense estudis –habitualment eren els segons fills de les famílies, que heretaven les terres improductives– que de la nit al dia varen veure com els seus terrenys a la marina es revaloraven enormement i com aquells antics hostals i pensions primerencs que havien construït per als primers turistes es reconvertien a marxes forçades en un munt de ciment i formigó per a acollir tot d’obrers de l’Europa on començava a arrelar l’estat del benestar i les vacances pagades. I és clar, aquesta transformació de la realitat illenca va fer que els narradors s’hi aboquessin en massa, tal com ha estudiat Pilar Arnau al seu llibre del 1999 Narrativa i turisme a Mallorca (1968-1980), publicat per Documenta Balear. Però és clar, la primera obra que tracta aquest fenomen i que va més enllà –perquè també presenta l’explotació dels obrers i la discriminació de gènere– és la de Vicens.

La novel·la aguanta a la perfecció una relectura des de l’actualitat i això la converteix en un clàssic contemporani de la nostra literatura. Si a més a més coneixem alguna de les vicissituds del procés d’escriptura, encara hi afegim més elements per a tenir-la en compte. I és que com explica Sebastià Portell: ‘Quan escrivia 39 graus a l’ombra, Antònia Vicens feia feina de secretària a l’Ariel, un dels flamants hotels de la costa de Cala d’Or, i el director, en saber que escrivia a la nit, li va prohibir de tenir els llums de l’oficina encesos. Gastava massa. És per això que l’autora va decidir de recloure’s en la intimitat sòrdida del lavabo d’un bungalou per a treballadores per redactar 39 graus a l’ombra, guardonada amb el Premi Sant Jordi de novel·la de l’any 1967 i considerada per molts la seva òpera prima, el seu primer gran llibre després de l’aparició dels contes de Banc de fusta‘.

Hem de tenir en compte, també, quina era la situació de l’escriptora aleshores. Vicens va començar a escriure gràcies al mestratge de l’apotecari Bernat Vidal i Tomàs (1918-1971), que es va cansar de mecanografiar els seus articles per a la premsa local i li va dir que aconseguís una màquina d’escriure. Vicens la va demanar al seu pare, que la va dur de contraban i, segons que sembla, va ser la tercera o la quarta que hi hagué a tot el poble després de la de l’apotecari i la del rector. Bernat Vidal també va ser un dels protectors de Blai Bonet, nascut al mateix poble de Santanyí, igual que un altre dels grans escriptors de Mallorca, el poeta i narrador Antoni Vidal Ferrando, que és quatre anys més jove que Vicens. Sigui com sigui, Vicens és una autora joveníssima que ha guanyat a Cantonigrós amb els seus relats –conta la llegenda que Triadú es pensava que premiaven un noi, Antoni, per la duresa dels texts– i que tot just ha sortit del poble per anar a treballar a la Cala, on es troba la disbauxa del primer turisme i el relata, però explicant també les misèries que implica.

Segons Portell: ‘Amb la recuperació d’aquesta obra, Lleonard Muntaner, Editor, proposa no solament la relectura d’un dels texts fundacionals de la literatura catalana del darrer mig segle, sinó que deixa a les mans del lector l’inici o la represa de més d’un debat que es troba lluny de resoldre’s. Un debat sobre turisme i sobre gènere, en efecte, però sobretot el qüestionament de les relacions de poder i de totes les corrupcions, perversions i injustícies que han implicat al llarg del temps. Un fenomen que opera molt més enllà dels cinquanta anys de la novel·la, però que la novel·la analitza com qui no vol la cosa, amb un estil absolutament lubrificat i amb tota la lucidesa.’

La poetessa

S’ha de destacar que Antònia Vicens ha viscut una revifalla en la seva popularitat com a escriptora darrerament. Fa uns deu anys que va decidir de canviar la prosa per la poesia. Així, el 2009 va publicar Lovely, a l’extinta editorial Moll. Fins ara ha publicat quatre llibres més (aquest primer ha estat recuperat per Cafè Central) i fins i tot el 2018 va obtenir el premi Nacional de poesia per Tots els cavalls. Era un reconeixement més a una escriptora que té en el seu poder la Creu de Sant Jordi de 1999 per la seva trajectòria; que el 2016 va rebre el Premi Nacional de Cultura per la seva trajectòria i la Medalla d’Or de l’Ajuntament de Palma i de l’Ajuntament de Santanyí i que el 2004 havia rebutjat la Medalla Ramon Llull del Govern balear en desacord amb la política lingüística de l’executiu presidit per Jaume Matas. El 2019 ha rebut el premi Jaume Fuster, atorgat per l’associació d’escriptors, també a la seva trajectòria. Vicens ha estat una activista de primer ordre i ha estat a les juntes del PEN Català i de l’Associació d’Escriptors quan el 1999 va ser-ne presidenta de manera sobrevinguda després de la mort de Jaume Fuster.

Tanmateix, cal destacar que el 2016 Sebastià Portell va publicar un llibre que és una extensa entrevista amb l’escriptora, mentre que el 2018 es va publicar una miscel·lània d’estudis sobre la seva obra. Per la seva banda, l’editorial Adia també ha engegat el procés de recuperació de la seva prosa. Va començar recuperant el Vocabulari privat que havia escrit a quatre mans el 1993 amb Josep Maria Llompart; continuà amb la novel·la breu Ànima de gos i finalment ha tret al carrer una de les seves obres majúscules, La santa, editada per primera vegada per Laia l’any 1980.

La recuperació dels textos d’aquesta autora fonamental posa damunt la taula també un debat interessant: passats cinquanta anys, com s’enfronten els narradors coetanis al fenomen del turisme? Si bé aquella arribada en massa d’estrangers els anys seixanta va servir de material narratiu a una nova generació, ara, cinquanta anys després, tots els canvis causats per la nova i principal indústria illenca sembla que no siguin, en general, el tema principal de la nova narrativa mallorquina, encara que la presència del turista sigui un element constant en moltes obres. És a dir, el turisme ja ha deixat de ser un tema i s’ha convertit en un element més de la narrativa insular. Poc es devia pensar aquella noia de vint-i-set anys que s’amagava en un lavabo per escriure que canviaria tantes coses amb una sola novel·la.